Drets
28 de setembre: el dret a decidir també ha de ser un dret garantit
Recordem que decidir sobre el propi cos i la pròpia vida reproductiva és un dret.
Defensem l’accés a un avortament segur, legal, accessible i lliure d’estigma, perquè cap dona ni cap persona gestant haja de posar en risc la seua salut o la seua vida per exercir el seu dret a decidir.
Per una sanitat pública que garantisca els drets sexuals i reproductius.
Ni clandestinitat, ni estigma, ni criminalització.
El 28 de setembre, Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament, és una data que ens recorda que els drets sexuals i reproductius no han sigut mai un regal. Són el resultat de dècades de lluites feministes, mobilitzacions i dones que van decidir alçar la veu quan fer-ho podia significar ser jutjades, empresonades o estigmatitzades.
Per entendre què significa hui poder decidir sobre un embaràs, cal mirar enrere. I en aquesta història hi ha un nom que no hauríem d’oblidar: les 11 de Basauri.
L’any 1976, onze dones van ser encausades en relació amb la pràctica de l’avortament. Eren dones de classe treballadora. El seu cas, que es va allargar durant anys, es va convertir en un símbol de la lluita feminista. El judici va portar a l’espai públic una realitat que durant molt de temps s’havia volgut mantindre en silenci: que les dones també tenien dret a decidir sobre el seu propi cos.
Aquella lluita no va ser només la de les onze dones. Va ser la de moltes més.
Dones que havien d’interrompre els seus embarassos clandestinament, sense garanties sanitàries, o que, si disposaven dels recursos necessaris, havien de viatjar a altres països on l’avortament era legal. Entre 1974 i 1985, més de 240.000 dones espanyoles van haver de recórrer a aquesta opció, segons dades recuperades per RTVE.
I també al País Valencià hi havia dones i col·lectius feministes organitzant-se. La història de la lluita pel dret a l’avortament no és només una història de Madrid, Bilbao o Barcelona. A València, la Comissió de Dones pel Dret a l’Avortament va tindre un paper destacat i, el desembre de 1986, va protagonitzar una acció pública d’autoinculpació per reivindicar el dret a decidir.
Aquell mateix mes, la clínica Acuario de València va practicar un dels primers avortaments legals després de l’entrada en vigor de la reforma de 1985. Aquells fets formen part també de la història valenciana de la lluita feminista pels drets sexuals i reproductius.
Per això, el 5 de juliol de 1985 és una data fonamental. Aquell dia es va aprovar la Llei Orgànica 9/1985, que va reformar el Codi Penal i va establir que l’avortament no seria punible en tres supòsits: risc greu per a la vida o la salut de la dona, embaràs conseqüència d’una violació i determinades malformacions o greus anomalies fetals.
No era encara el reconeixement de l’avortament com un dret de les dones, però sí una ruptura amb dècades de persecució penal.
Des d’aquell moment fins ara han passat més de quaranta anys. I seria un error pensar que la història acaba ací.
El 2010, la Llei Orgànica 2/2010 va suposar un canvi important en establir la possibilitat d’interrompre voluntàriament l’embaràs a petició de la dona dins de les primeres catorze setmanes. La reforma de 2023 va aprofundir en aquest marc i va reforçar les garanties d’accés a la prestació, així com els drets sexuals i reproductius.
Però un dret reconegut en una llei no sempre significa un dret exercit en igualtat de condicions.
Aquesta és una de les grans qüestions que hauríem de plantejar-nos aquest 28 de setembre de 2026.
Què passa quan una dona té legalment dret a avortar però troba obstacles per poder fer-ho? Què passa quan l’accés depén del lloc on viu, de la informació que rep, dels recursos econòmics que té o de la disponibilitat dels serveis sanitaris?
Les dades més recents mostren que el debat continua sent necessari.
A l’Estat espanyol es van practicar 106.172 interrupcions voluntàries de l’embaràs el 2024, un 2,98 % més que l’any anterior. El 94,62 % es van produir a petició de la dona i el 76,58 % abans de la huitena setmana. Una altra dada és especialment significativa: encara que el 72,73 % de les dones van rebre informació en centres públics, el 78,74 % de les intervencions es van realitzar en centres privats.
Al País Valencià, les dades oficials de 2025, registren 10.869 interrupcions voluntàries de l’embaràs notificades. D’aquestes, 10.799 es van realitzar al territori valencià i 10.612 corresponien a dones residents.
Entre les dones residents de 15 a 44 anys, la taxa va ser d’11 interrupcions per cada 1.000 dones.
Però la dada que ens ha de fer reflexionar és la distribució entre la sanitat pública i la privada: de les IVE corresponents a dones residents, 1.173 es van realitzar en centres públics, un 11,1 %, mentre que 9.439, el 88,9 %, es van realitzar en centres privats.
Són dades que obliguen a mirar més enllà de la simple existència d’un marc legal.
Al País Valencià tenim un repte evident: garantir que el dret a interrompre voluntàriament un embaràs siga real i efectiu dins de la sanitat pública.
Això ens obliga a parlar de l’objecció de consciència, però també de planificació sanitària, recursos, professionals, informació i proximitat.
L’objecció de consciència és un dret reconegut per la legislació, però la seua regulació ha de conviure amb l’obligació de les administracions de garantir l’accés efectiu a la prestació. Cap dona hauria de veure retardada o dificultada una intervenció per manca de professionals, per derivacions innecessàries o per desigualtats territorials.
Les dades de 2025 mostren precisament que una gran part de les interrupcions voluntàries de l’embaràs al País Valencià continuen realitzant-se en centres privats, encara que moltes dones inicien el procés a través de la sanitat pública.
Per això, parlar d’avortament en 2026 no és parlar només de si és legal o il·legal.
És parlar de si és accessible, segur, gratuït, proper, informat i garantit per la sanitat pública.
També és parlar d’educació sexual. De prevenció. D’anticoncepció. D’acompanyament.
De no culpabilitzar les dones.
És garantir que una adolescent, una dona migrant, una dona amb pocs recursos econòmics o una dona que viu lluny d’un gran nucli urbà no tinga més dificultats per exercir els seus drets.
Quan recordem les 11 de Basauri, no hauríem de fer-ho només com un exercici de memòria.
Elles formen part d’una cadena de dones que van obrir camí perquè altres pogueren decidir. El seu cas ens recorda què passa quan l’Estat converteix una decisió reproductiva en un delicte i obliga les dones a viure l’avortament des de la por, el secret i la clandestinitat.
El 5 de juliol de 1985 va arribar una primera despenalització. Després van arribar les lleis de 2010 i 2023.
Des d’Intersindical Dones pensem que l’objectiu no hauria de ser simplement que una dona puga avortar perquè la llei ho permet.
L’objectiu ha de ser que cap dona haja de sentir-se sola, jutjada, desinformada o desatesa quan pren una decisió sobre el seu propi embaràs.
Toca garantir que el dret arribe a totes.
Lectura recomanada
Un aborto 8000 pesetas, de Paula Boira Nacher.
Normes d'ús