Drets
Comença l’estiu… i també la por
Gaudir de l’estiu només és possible si totes les dones podem fer-ho amb llibertat, seguretat i sense por. Per un estiu lliure de violències masclistes.
Hi ha una dita ben valenciana que diu: “A l’estiu tot el món viu.” És una expressió que evoca vacances, carrers plens, dies llargs, festes i temps compartit. Però quan mires el món amb ulleres violeta, aquesta frase adquireix un significat amarg. Perquè, malauradament, no totes les dones arriben vives al final de l’estiu.
Cada vegada que arriba el mes de juny ens ve el mateix pensament. No pensem només en la calor, en les vacances o en la platja. Pensem en les dades. Pensem en els noms de les dones que ja no hi són. Pensem en les criatures que es queden sense mare. Pensem en les famílies destrossades. I ens preguntem, amb ràbia i impotència: quantes més?
L’estiu del 2025 va ser especialment cruel. Durant els mesos de juny, juliol i agost van ser assassinades 21 dones víctimes de la violència masclista. Vint-i-una vides arrabassades per homes que consideraven aquelles dones de la seua propietat. Vint-i-un fracassos col·lectius d’una societat que encara no és capaç de protegir-les.
I aquest juny de 2026 no convida precisament a l’optimisme. El mes acaba amb quatre dones assassinades. Quatre feminicidis que ens recorden que la violència masclista no fa vacances. Que el patriarcat no descansa. Que els agressors continuen actuant mentre la societat mira cap a una altra banda.
L’estiu, paradoxalment, és un dels períodes més perillosos per a moltes dones. Les vacances impliquen més convivència amb l’agressor, més aïllament, menys accés als recursos habituals i, en molts casos, una escalada de la violència. No és una casualitat que els assassinats augmenten durant aquests mesos. És una realitat que les institucions coneixen i davant la qual haurien d’actuar amb tots els recursos possibles.
Però la resposta continua sent insuficient. I ací, al País Valencià, la situació és especialment preocupant. Mentre les dones continuen sent assassinades, el govern del PP i Vox ha optat per retallar els pressupostos destinats a les polítiques d’igualtat, desmantellar serveis especialitzats i qüestionar els consensos feministes construïts durant dècades. La substitució del concepte de violència masclista per expressions com “violència intrafamiliar” no és una qüestió terminològica innocent: és una manera de desdibuixar l’origen estructural d’una violència que té les seues arrels en la desigualtat entre dones i homes.
Quan es debiliten les polítiques públiques de prevenció, sensibilització, educació i protecció; quan es desacredita el feminisme des de les institucions; quan es transmet el missatge que la igualtat és una ideologia prescindible, es deterioren les eines col·lectives per combatre aquesta xacra. I, mentrestant, hi ha homes que continuen assassinant dones perquè encara es creuen amb el dret de controlar-les, sotmetre-les o decidir sobre les seues vides.
No podem permetre que la lluita contra la violència masclista es convertisca en moneda de canvi política. Cada retallada, cada discurs negacionista i cada pas enrere en igualtat afebleix el compromís institucional que les dones necessiten per viure lliures i segures. Davant d’aquesta ofensiva reaccionària, cal més feminisme, més recursos i més determinació. Perquè les dones no necessitem menys igualtat; necessitem totes les garanties perquè cap home ens arrabasse el dret fonamental a viure.
No són crims passionals. No són tragèdies familiars. No són successos aïllats. Són assassinats masclistes. Són feminicidis. I tenen una causa política, social i cultural: la desigualtat entre dones i homes.
Necessitem més educació en igualtat, més prevenció, més recursos, més protecció i més compromís institucional. Necessitem deixar de preguntar què va fer la víctima i començar a preguntar-nos què estem fent com a societat perquè els agressors continuen actuant.
Quan diem que ens volem vives. És una exigència. És una reivindicació democràtica. Perquè el dret més bàsic és poder viure sense por.
Per això, mentre moltes persones celebren que comença l’estiu, des de l’ àrea de la Dona de la Intersindical Valenciana no podem evitar sentir una preocupació profunda. Tant de bo aquest estiu de 2026 no hàgem de tornar a comptar dones assassinades. Tant de bo arribe el dia en què la dita “a l’estiu tot el món viu” siga certa també per a nosaltres.
Però perquè això siga una realitat, no n’hi ha prou amb desitjar-ho. Cal combatre el masclisme cada dia de l’any. Cal defensar el feminisme sense complexos. I cal entendre que cada dona assassinada és un fracàs col·lectiu que no podem normalitzar.
Perquè volem viure. Perquè ens volem lliures. I perquè ni una menys continua sent una urgència, no una consigna.
Normes d'ús