Drets
Perquè juntes i organitzades som imparables
El 8 de març és una lluita. Reivindiquem vides lliures de violències, treball digne, temps per viure i drets socials garantits. Davant l’ofensiva patriarcal i neoliberal, alcem la veu: sense feminisme no hi ha democràcia, sense drets no hi ha llibertat. Ens volem vives, lliures i amb futur. Hui i cada dia.
Omplim els carrers: som imparables, som feministes!
El 8 de març no és una data qualsevol del calendari. És una jornada de memòria, lluita i reivindicació, que recorda que els drets què hui gaudim les dones no han sigut mai un regal, sinó el resultat de dècades i segles de combats col·lectius protagonitzats per dones treballadores.
L’origen del Dia Internacional de les Dones es troba en les lluites del moviment obrer femení de finals del segle XIX i principis del XX. Dones que treballaven en fàbriques tèxtils, en condicions d’explotació extrema, amb jornades interminables, salaris miserables i sense cap dret polític ni social, van començar a organitzar-se i a eixir al carrer per exigir una vida digna.
Un dels episodis més colpidors que marca aquesta història és l’incendi de la fàbrica Triangle Shirtwaist de Nova York, l’any 1911, on van morir 146 persones, la majoria dones joves, atrapades perquè les portes estaven tancades per evitar que abandonaren el lloc de treball. Aquelles morts no van ser un accident: van ser la conseqüència directa d’un sistema que posava el benefici econòmic per damunt de la vida.
Al voltant d’aquest succés s’ha difós sovint la idea que el color morat del feminisme prové del fum de l’incendi, suposadament tenyit pels teixits que es cremaven. Aquesta explicació, no és històricament certa. El morat ja era utilitzat abans per les sufragistes, especialment al Regne Unit, com a símbol de dignitat i justícia, juntament amb el blanc i el verd. Tot i això, el mite persisteix perquè expressa de manera simbòlica una veritat profunda: que la lluita feminista naix de la sang, el foc i l’explotació de les dones treballadores.
El 1910, en la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, la dirigent feminista Clara Zetkin va proposar instaurar una jornada internacional de lluita de les dones. Anys després, el 8 de març de 1917, les dones russes van eixir als carrers exigint pa i pau, iniciant una vaga que acabaria desencadenant la Revolució Russa. No és casualitat que siga aquesta data la que finalment s’assente com a símbol internacional de la lluita feminista.
El moviment sindical i el moviment feminista han caminat junts, amb freqüència invisibilitzades i reprimides, però sempre imprescindibles per arrancar drets que hui alguns donen per fets: el dret al vot, a un salari, a la negociació col·lectiva, a la protecció social, a la maternitat, a la vaga.
Parlar del Dia internacional de les Dones no és una qüestió simbòlica ni nostàlgica. És un acte polític i de denúncia. És reconéixer que les dones continuem patint una desigualtat estructural al món del treball, fruit d’un sistema que s’aprofita del nostre temps, del nostre cos i de la nostra força de treball. La bretxa salarial, la precarietat, la temporalitat, la segregació laboral, els sostres de vidre i la sobrecàrrega de treball de cures imprescindible per sostenir l’economia continuen sent realitats quotidianes, invisibilitzades i no reconegudes.
Aquesta desigualtat no afecta totes les dones per igual. Quan incorporem una mirada interseccional, la injustícia es fa encara més evident: les dones racialitzades, migrants, amb diversitat funcional o en situacions de major vulnerabilitat pateixen una doble, i sovint múltiple, opressió. Són les més exposades a la precarietat, a l’explotació laboral i a l’exclusió social dins d’un sistema que discrimina, jerarquitza i abandona.
I aquest mateix sistema que explota les dones al món del treball és el que, en la seua expressió més cruel, genera la guerra i la violència armada. No podem mirar cap a un altre costat, perquè quan esclaten els conflictes armats, les dones i les xiquetes tornen a ser les que en pateixen les pitjors conseqüències: la violència sexual com a arma de guerra, els desplaçaments forçats, la pèrdua de les llars, la pobresa extrema i una càrrega de cures encara més pesada.
Quan els homes marxen al front o són assassinats, són les dones les que sostenen la vida enmig de la destrucció, assumint responsabilitats sense drets, sense recursos i sense protecció. La guerra, com la precarietat laboral, no és neutral: té rostre de dona i aprofundeix les desigualtats ja existents.
Per això, parlar del 8 de Març és parlar de treball, de drets, de justícia social i de pau. És denunciar un sistema patriarcal, capitalista i bel·licista que posa el poder i el benefici per damunt de la vida, i és reafirmar el nostre compromís amb un futur on cap dona siga explotada, invisibilitzada ni condemnada a sobreviure entre les ruïnes.
El 8 de març també ens recorda que el feminisme està profundament lligat a la justícia social. Sense drets laborals, sense serveis públics forts, sense corresponsabilitat en les cures i sense autonomia econòmica, no hi ha igualtat real. Però les dones, que som la meitat de la població, no volem quedar relegades a dates simbòliques. El 8 de març no és un dia aïllat: és tots els dies.
Cada dia hem de lluitar pels nostres drets, perquè cada dia se’ns qüestiona, se’ns invisibilitza o se’ns intenta limitar. I cada dia, també, demostrem que som capaces de fer tot allò que ens proposem, sense cap mena de limitació imposada pel gènere. El feminisme no és una data marcada al calendari: és una lluita constant per viure amb dignitat.
Fa només cinquanta anys, les dones no podíem obrir un compte bancari sense l’autorització del pare o del marit, ni tampoc treballar lliurement. Són drets que les nostres avantpassades van conquerir amb esforç i lluita, i que hui exercim amb tota naturalitat, sense ser conscients que no fa tant de temps eren impensables.
Hui vivim temps convulsos, en què cada dia ens trobem amb notícies que ens fan témer un retrocés de dècades. Per això és fonamental saber d’on venim: perquè els drets no cauen del cel, es conquereixen i es defensen. Encara queda molt per fer, molt de camí per recórrer, i aquest camí només pot ser cap avant, mai cap arrere.
Tenim un context profundament desfavorable a escala mundial, marcat per retrocessos en drets, per l’augment dels discursos d’odi i per l’ofensiva contra les polítiques d’igualtat. Per això, més que mai, hem d’estar juntes, organitzades i mobilitzades, perquè només així aconseguirem que els 365 dies de l’any se’ns escolte, se’ns respecte i se’ns valore com cal.
I al País Valencià la situació no és millor, amb un govern del PP i VOX obertament reaccionari en matèria de polítiques d’igualtat i en la seua ofensiva contra el feminisme. Davant d’aquest context d’involució i retallades, els drets de les dones tornen a estar en el punt de mira.
Davant l’ofensiva reaccionària i neoliberal que ataca els drets laborals, socials i feministes conquerits amb la lluita sindical i feminista, des d’Intersindical Dones reafirmem el nostre compromís de classe i de gènere. No retrocedirem ni un pas. Continuarem organitzant-nos, lluitant i resistint amb fermesa, consciència col·lectiva i determinació, perquè els drets no es negocien: es defensen als centres de treball i als carrers.
Fem una crida a tota l’afiliació de la Intersindical Valenciana a participar massivament en la manifestacions del 8 de març, per fer visible que sense drets per a les dones no hi ha drets per a la classe treballadora. El feminisme sindical és lluita, és solidaritat i és eina imprescindible de transformació social. És cosa de totes i de tots.
ALACANT
Plaça dels Estels – 11.30 h
CASTELLÓ
Concentració 6 de març – 18.00 h
Plaça de la Muralla Liberal
VALÈNCIA
Navarro Reverter amb Colom – 18.00 h
ELX
Plaça de les Xemeneies – 12.00 h
GANDIA
Plaça de l’Escorxador – 18.30 h
Normes d'ús