El sindicat valora positivament que la Consellera Bravo, malgrat els condicionants estatals, aposte per complir els compromisos de l’Acord Legislatura
A juny de 2016 es va signar a la Mesa General de Negociació de personal funcionari, estatutari i laboral de la Generalitat Valenciana un acord, l’Acord de Legislatura, que consistia en un compromís per treballar, a llarg de la legislatura, tot un seguit de matèries de caire laboral en multitud de camps: ocupació pública, salut laboral, igualtat, retribucions, formació, etc.
Un dels temes amb una especial rellevància era el tema retributiu, perquè s’imposava la necessitat de pal·liar l’efecte de les retallades de la nòmina i de les congelacions salarials, com a conseqüència de les mesures de control de la despesa pública dutes a terme pels governs de l’estat i l’autonòmic. Per tant, a més d’un compromís per part del Consell, es tracta d’una prioritat en matèria laboral que ha de tenir un reflex als Pressupostos de la Generalitat Valenciana de 2018.
Els signants d’aquell acord érem conscients de les dificultats que comportava executar aquest apartat: per una banda, per les restriccions que imposen el PGE als increments retributius del personal públic i, per l’altra, les dificultats econòmiques del Consell per l’infrafinançament sistemàtic que pateix. A aquests entrebancs, ara cal sumar la pròrroga dels PGE 2017, que suposa una nova congelació salarial i l’evolució de l’IPC, que amb el seu comportament a l’alça, converteix els increments salarial anuals en paper mullat, en termes de capacitat adquisitiva dels treballadors i treballadores públics.
És per això que des d’Intersindical Valenciana valorem positivament que, malgrat el context, la Consellera de Justícia, Administracions Públiques i Llibertats Públiques tracte d’incloure una reserva de fons per la recuperació del poder adquisitiu del seu personal, en el tira i arronsa habitual amb el Conseller d’Hisenda. Entenem que és un compromís assumit pel Consell, del que ha de respondre de forma solidària i, malauradament, però, la legislatura avança, quedant poques oportunitats per donar una resposta satisfactòria a les persones que treballen a l’Administració i a les organitzacions sindicals que en el seu dia els atorgàrem la nostra confiança. És una qüestió de bona fe negociadora, exigible a qualsevol de les parts vinculades a un pacte.
Altra qüestió ben diferent és com i de quina manera distribuïm eixe fons. Ja tindrem temps de negociar i decidir els detalls del seu destí; però allò més important ara, és que disposem d’eixa previsió pressupostària, perquè si no és així no hi haurà res que parlar ni repartir.