Pensions
Les pensions no es venen, es defenen
Article de Rafael Reig Valero – Coordinador Acció Sindical Intersindical Valenciana
És una evidència que les pensions estan situades en el centre de l’huracà del debat social i polític; el que no és tan evident, però, és si l’objecte del debat és el dret constitucional a una pensió digna o les implicacions econòmiques que se’n deriven de l’exercici d’aquest dret.
En aquest sentit, cal recordar que el dret a una pensió de jubilació, tal com està recollit a la Constitució espanyola, està configurat per tres elements diferents que s’han de conjugar de forma indissociable: la responsabilitat dels poders públics, el dret a una pensió en si mateix i, per últim, el dret que aquesta siga suficient. Tres elements que donen al model del sistema de pensions un caràcter marcadament públic, universal i social i que, sovint, s’obliden des d’algunes instàncies oficials i des d’altres no tan oficials, però no per això menys influents.
Aquesta invisibilitat meditada del model no té una altra finalitat que amagar el vertader fons del debat que, no és altre que convertir un dret col·lectiu en una mercaderia individualitzada i gestionada per la iniciativa privada. Per tant, estem davant un debat esbiaixat, una gran fal·làcia, en tant que, aparentment, el dret fonamental a una pensió digna no està en qüestió, però, en la realitat quotidiana, l’abordatge del problema econòmic es fa servir per retallar el dret, fins el punt de desvirtuar el seu objecte i finalitat. Dit en unes altres paraules, s’alça una cortina de fum amb la sostenibilitat del sistema públic de pensions, per ocultar que ens estan furtant la cartera del dret a una pensió digna.
Aquesta no és una afirmació baladí, doncs a cada reforma del sistema de pensions anem perdent una part d’aquest dret: unes vegades, descaradament, allargant el temps de cotització per accedir al dret a la pensió, incrementant el període de còmput pel càlcul de la pensió, desvirtuant l’actualització anual de les pensions amb increments ridículs o l’endarreriment de l’edat legal de jubilació; d’altres, més subtilment, fomentant la pròrroga voluntària de la vida activa, penalitzant encara més la jubilació anticipada, obrint la porta als plans de pensions d’empresa o establint un xec en blanc com és el factor d’equitat intergeneracional.
El pitjor de tot és, però, que cada reforma arriba per a quedar-se i ningú, amb capacitat política de canvi, les qüestiona. A més, tampoc s’observa una voluntat decidida d’abordar el problema de la sostenibilitat del sistema públic de pensions, si és el que es pretén, des de l’òptica d’incrementar els ingressos per cotitzacions millorant els salaris o combatent l’atur, no. Cosa que referma la idea que el que està qüestionant-se no és la viabilitat del sistema de pensions actual, sinó la seua mateixa existència.
És per això, perquè el que està en joc és el dret constitucional a viure amb dignitat els darrers anys de la vida de les treballadores i treballadors, que la seua defensa és una responsabilitat col·lectiva de classe. Totes i tots, persones pensionistes, en edat laboral i joves hem de sumar esforços per assegurar la continuïtat i la millora del sistema públic de pensions, alhora que fem palès el rebuig més contundent a qualsevol intent de convertir aquest dret col·lectiu en una mercaderia. I la millor manera de fer-ho és amb la participació a la manifestació convocada per la Coordinadora Estatal en Defensa de les Pensions Públiques, a les 11 hores del dia 13 de novembre, a la plaça de Sant Agustí de València.
Normes d'ús