logo_intersindical

Intersindical Valenciana > Cultura > Grup de lectura

El metge del rei

02/03/2017 | Dolors Jimeno

Joan Olivares ens acompanyà ahir, amb la seua saviesa pausada, per a parlar de la novel·la sobre Lluís Alcanyís

Me’l vaig imaginar dubitatiu, insegur, quasi perplex enmig d’aquelles dues realitats.

Vos oferim una breu ressenya de l’autor i, a continuació, el text que va dir en la sessió d’ahir del grup de lectura.

Joan Olivares i Alfonso és d’Otos. Llicenciat en Física, professor de matemàtiques, escriptor i dissenyador i constructor de rellotges de sol, gnomonista. Al seu poble podeu fer la ruta dels rellotges i a molts pobles valencians en podeu trobar un, o més, creat per ell. També publica calendaris solars i ha escrit articles sobre gnomònica, matemàtiques i etnografia en revistes especialitzades. És autor dels blogs otos4.blogspot.com i otos3.blogspot.com
Joan és narrador. Ha publicat:
En curta: El sostre de palla i Ultratge
En infantil: El llenyater del Benicadell
En juvenil: El regne d’Albaríssia, en col·laboració amb Antoni Espí., i El Gatet d’Otos
En novel·la
Vespres de sang, Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira[1]
L’estrep, Premi Andròmina de narrativa[1]
Pana negra, Premi Constantí Llombart de narrativa[2][1]
Pell de pruna
Dies de verema
Aquestes dues últimes, sengles premis de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida
————————————————————

INTERVENCIÓ INICIAL DE JOAN OLIVARES

El metge del rei és la primera novel·la en què explique una història que no passa al meu poble o a la meua comarca. Escriure és una tasca feixuga, si més no per a mi. Necessita molta dedicació, i per a traure les forces necessàries hi ha d’haver un estímul proporcional. És com travessar un oceà o pujar en una gran muntanya.  El premi final és molt gratificant, però no n’hi ha prou, has de trobar-hi compensacions al llarg del camí per tal de no acabar fent marxa arrere abans d’hora. Les meues recompenses, aquells estímuls que em motiven constantment, que m’esperonen de tant en tant, que em consolen dels desencerts i les marrades i em curen les nafres de les caigudes,  han de ser sentimentals. Difícilment seria capaç d’enfrontar-me amb una obra amb la qual no tinguera un cert lligam afectiu. Per això totes les obres anteriors parlaven del meu entorn més immediat. M’estimula explicar la història d’algú que ha xafat la mateixa terra que jo, que s’ha hostatjat sota el mateix sostre, que ha respirat el mateix aire i ha mirat el mateix paisatge. M’encanta parlar de la meua família, dels meus amics, dels meus avantpassats, i quan trobe una història (que considere prou interessant) amb aquests ingredients i protagonistes, m’hi enamore i m’hi puc dedicar amb la passió durant el temps que calga fins a arribar al final. No és una condició suficient, però sí necessària.
La anterior novel·la es deia PANA NEGRA, i explicava les aventures d’un roder del s. XIX, el Gatet d’Otos, sobre el qual havia sentit mil contarelles quan era un xiquet. En aquella època no hi havia televisió, ni tan sols ràdio, i els llibres eren escassos. La principal font de cultura (fora de l’escola) era la literatura oral.  Als pobles hi solia haver persones que tenien una gràcia extraordinària per a explicar rondalles, contarelles i històries, i els xiquets els escoltàvem amb respecte i interés. El Gatet d’Otos era un bon home que havia hagut de fugir a la serra perseguit per una justícia, llavors com ara, inclement amb els pobres. Com altres centenars de desafortunats, s’hi va haver de dedicar al bandolerisme per a poder sobreviure. Però el Gatet no era un bandoler qualsevol, la natura l’havia dotat d’una manera extraordinària. Era capaç de saltar, lluitar i adaptar-se a les circumstàncies com cap altre. Tenia una presència esplèndida, s’expressava amb soltesa i claredat i era un home carismàtic. Tenia un gran sentit de l’humor, i quan fugia dels minyons que el perseguien solia maular per a burlar-se’n (d’ací el malnom de Gatet). Compartia sense reserves el botí amb els seus companys i amb els més necessitats, i es preocupava que les seues víctimes no patiren gratuïtament. Tot això li donà una gran fama i el convertí en el roder més perseguit i més admirat al País valencià de la meitat del s. XIX. Així m’ho havien explicat quan jo era un xiquet, i ho vaig poder corroborar en els periòdics de l’època. El Gatet ja era un mite quan vivia, i ho continuà sent molts anys després de la seua mort, fins que la cultura autòctona i popular fou absorbida i anorreada pels nous mitjans.
M’hauria agradat que Lluís Alcanyís, el metge del rei Ferran el Catòlic, haguera sigut del meu poble.  Això m’hauria donat una gran força per a dedicar-me a novel·lar la seua història. No era d’Otos, però era de Xàtiva, i Xàtiva és, per a tots els que vivim en aquell rodal, la capital històrica, cultural, econòmica i afectiva. Quan em vaig interessar pel personatge i vaig començar a investigar sobre la seua vida, vaig anar descobrint una sèrie de motius estimulants, aquells motius necessaris per a dedicar-hi uns anys de la meua vida. La Xàtiva de la meua infantesa, la València dels meus anys d’estudiant, el món críptic dels jueus, la curiosa medicina medieval, la fabulosa arquitectura gòtica, la preciosa llengua dels clàssics valencians, la temible Inquisició. I amb tots aquests ingredients barrejats en vaig tindre més que prou per a abocar-m’hi sense condicions. De la vida del personatge no hi vaig trobar gairebé res, però en compte de desanimar-me, això em va estimular. No se sabia com havia estat la vida d’Alcanyís, doncs jo la inventaria. Em vaig imaginar un xiquet de dotze anys en sa casa de Xàtiva, en el si d’una família conversa obligada a viure com cristians, però amb la presència permanent de la seua fe jueva a través del personatge de l’àvia. Me’l vaig imaginar dubitatiu, insegur, quasi perplex enmig d’aquelles dues realitats. ¿Qui tenia raó, els seus pares estimats que l’educaven en la fe cristiana, o la seua benvolguda àvia, que li assegurava que no hi havia més Déu que el dels jueus? I em vaig imaginar que aquesta pregunta determinaria tota la vida de l’home que havia de ser estudiant de medicina a Nàpols, metge del rei i del papa, primer catedràtic de medicina de la Universitat de València, escriptor del primer llibre de medicina imprés en llengua catalana, prohom del segle d’or de les lletres valencianes i víctima de la intransigència de la Inquisició espanyola. I amb aquesta idea en el cap, m’hi vaig posar.

 

Següent següent anterior Anterior


Deixa un comentari





Normes d'us: Aquesta és l'opinió personal de les i dels internautes, no d’Intersindical Valenciana. / No està permés fer comentaris o manifestacions que atempten contra el dret a la llibertat d'expressió legalment establit ni que siguen contraris a l'honor, intimitat o dignitat de les persones o organismes. / Ens reservem el dret a eliminar els comentaris que considerem que incompleixen el punt anterior o que tracten qüestions alienes a la temàtica dels articles. / Els comentaris seran publicats una vegada hagen sigut revisats.

Portada del llibre



El més recent