Grup de lectura
Carme Manuel, la literatura
Dimecres passat vam tenir el luxe d’escoltar-la en El Micalet parla de llibres
Vam mantenir un col·loqui sobre la seua novel·la, Llanceu la creu
Carme Manuel és catedràtica de literatura nord-americana a la Universitat de València i directora de la col•lecció Biblioteca Javier Coy d’estudis nord-americans (PUV). A més dels estudis crítics que ha publicat sobre metodologia de l’ensenyament de l’anglés i sobre diversos escriptors nord-americans, és autora amb Josep-Vicent Garcia i Raffi de la biografia Esyllt T. Lawrence, una gal•lesa entre dracs i de l’antologia Poesia gal•lesa actual. Ha traduït al castellà i català diversos autors anglesos i nord-americans. Llanceu la creu és la seua primera novel•la. És un llibre que ha agradat molt a les persones que formem el grup de lectura i això, potser, va permetre una conversa ben amena. Cada vegada que Carme contestava una pregunta o afegia un comentari al que s’acabava de dir, la literatura eixia del seu interior amb una fuïdesa amable que tot ho amerava. Però és millor que llegiu les seus pròpies paraules:
Bona vesprada i moltíssimes gràcies a Dolors Jimeno per la invitació a participar en El Micalet parla de llibres, i a Cristina Escrivà, una activista de la història i de la cultura a la qual admire moltíssim, per la presentació. És per a mi un honor saber que tantes persones han llegit el meu llibre.
Llanceu la creu existeix com a llibre gràcies a molts amics generosos. El primer d’ells és Manel Alonso. Ell fou qui primer em va encoratjar a continuar treballant el primer manuscrit. La segona és Laia Climent, sense el seu entusiasme no hi estaria jo ací hui. Llanceu la creu és el primer text de ficció que he escrit i no sé si això em dóna el dret d’anomenar-me escriptora. Com a mestra que sóc des de fa més de trenta anys, estic molt acostumada a interpretar el que un text literari amaga, i em sent molt afalagada quan hui siguen vostés els que han fet aquest exercici amb el que jo he escrit. Crec que els autors tenen molt poc a dir davant el que els lectors han arribat a entendre dels seus textos. Aquesta és la raó per la qual només puc dir que Llanceu la creu és un text de ficció però també una mena de palimpsest que va embastant records personals amb les imaginacions d’una dona que va nàixer en un món que ja no hi és. O millor dit, en un món que encara sent agonitzant dins la seua ànima. Ara bé, la narradora, que no té nom ni cal que el tinga i que ens conta la seua història en clau intimista, és sempre conscient que el viatge que ha d’emprendre cap un altre espai de vida no el fa sola. El fa amb la companyia de molts altres que l’han marcada d’una manera o d’una altra, que l’han ajudada a créixer, que l’han guiada per viaranys desconeguts, però que també l’han sotmesa amb cadenes de vegades de ferro, d’altres de fils fins com teranyines, fins la mort. La paradoxa de creure’s única i al mateix temps sentir-se filla d’un temps, de pensar-se excepcional i saber-se víctima de la història és també el fet fonamental que destaca en aquest recorregut existencial. En aquest relat, la fugida de la mare, contràriament al mite parricida, no acaba en mort. Tot el contrari, perquè és també ací la paradoxa el que envolta la recerca de la protagonista. El rebuig visceral contra tot el que la veu materna proclama, contra la presó física i espiritual que ha traçat al llarg de la infantesa, lluita acarnissadament contra un amor, un deler per no deixar de sentir ni d’escoltar mai els brams de una Demèter esclava, qui sense saber-ho, ha estat també víctima d’un passat obscur i d’ombra allargada. Memòria personal, però també testimoni d’una generació de dones tiranitzades pel pes de la nostra Història que, vulguen o no, arrossegaran com a càrrega o regal per sempre.
Normes d'ús