Exposicions
D’ones i corbes, exposició inaugurada
Manola Roig va presentar, dimecres proppassat, la mostra de dibuixos, gravats i escultures que podrem visitar fins el 27 de febrer.
Macu Gimeno Mengual, responsable de l’Àrea de la Dona de la Intersindical Valenciana, va parlar del tarannà creador de l’artista en una intervenció clara i precisa.
Va ser una vesprada molt bonica, un acte durant el qual es respira tranqul·litat i companyonia. Manola va estar ben acompanyada per moltes amistats. La major part de la mostra són dibuixos, però també ens va deixar escultures de fil d’aram i gravats. Manola Roig és una artista plàstica de formació autodidacta que durant els últims anys ha passat del dibuix tradicional, realitzat amb paper i llapis, a experimentar amb les noves tecnologies, cosa que li ha permés descobrir un nou món de textures i colors. S’ha de destacar també la passió pel món de la fotografia i la seua manipulació. L’any 2011, de la mà de Marta Simeón, entra en el món del gravat en planxa de linòleum i troba una nova manera de poder expressar sobre paper el seu món més personal.Quasi totes les seues il•lustracions, dibuixos i fotografies, estan lligades als poemes, rondalles i narracions publicats en el bloc VidaperVida, que comparteix amb la seua germana, la poetessa Rosa Roig.
Paraules de Macu Gimeno:
Bona vesprada, gràcies per acompanyar-nos hui en aquest acte… Hui estic especialment nerviosa. Hui el repte és molt gran. Presentar l’obra de Manola Roig, dona, compromesa, artista, estimada, admirada. Els seus dibuixos arribaren a mi com un corrent d’aire fresc: les primeres imatges que vaig conèixer foren les donuetes a través del bloc VidaperVida. Les donuetes són dones que estimen, lligen, dibuixen, són republicanes, compromeses activistes, estimen la llibertat, canten, viatgen… però no vull parlar només d’elles sinò com una aproximació a l’obra d’aquesta artista que -segons ella mateixa diu-: no sé encara per què dibuixe, però he comprés que la meua vida ja no té sentit sense els dibuixos i les fotografies. M’ha costat 43 anys començar a assumir-ho, però ara ja no m’aturaré. Entenc a Manola perquè sóc filla d’artista. D’artista, com ella, autodidacta. I m’ha costat molts anys entendre món pare, que entre d’altres coses, va ser pintor, escriptor, i una persona de la que encara continue descobrint facetes amagades. Manola va passar d’il•lustrar amb dibuixos els microrelats de Rosa, la seua germana, a jugar amb la fotografia, i crear, definitivament, històries pròpies. Manté, a banda del blog, ’ una pàgina a Flickr amb el nom de Nela66 a la qual dedica tot el temps que pot. Li agrada dibuixar amb llapis i pintar amb colorins. Les ceres i la seua textura l’apassionen. Dibuixa i prou, perd el món de vista. La ceràmica, el fang, vore créixer formes d’un material tan bast com la terra i l’aigua, i embrutar-se les mans també s’entusiasmen. Ara, juga amb la fotografia manipulada amb Photoshop, i sent recuperada la innocència de quan era menuda i les nines li ajudaven a inventar-se un món i una vida. Torne a les seus paraules: He deixat de fugir i he decidit que no perd res per compartir amb qui vulga mirar el que faig.
Doncs, gràcies, Manola. Per deixar de fugir i donar-nos l’oportunitat de fruir de la teua obra!
Macu Gimeno Mengual, 29 de gener de 2014.
A continuació va prendre la paraula Manola Roig que va fer un parlament impecable. El podeu veure i escoltar a:
http://www.youtube.com/watch?v=xzbRJSxeHFY&feature=youtu.be
http://www.youtube.com/watch?v=tYuZQZsMwKI&feature=youtu.be
Paraules de Manola Roig:
Primer vull agrair-vos la presència a totes les amigues i amics que esta nit heu vingut a acompanyar-me. A Dolors per la seua amable invitació…. i a Macu, per la generositat de les seues paraules.
Ja m’havien avisat que alguna cosa hauria de dir, espere no fer-ho molt llarg, perquè el que de veres importa hui són les imatges. Crec que des de sempre he sentit la necessitat de fer coses amb les mans, és com una espècie de descifi al dits que, ara sí ara no, m’entra i he de calmar. Quan era xicoteta recorde que mentre ma mare cosia, jo tallava teles he inventava maneres d’usar aquells retalls que queien i creaven formes omplint el terra de teranyines de fils i colors. També m’agradava observar a mon pare quan estava en la fusteria. La fusta, aquell material dur, rígid, tan poc flexible, acabava finalment convertit en portes, finestres, en mobles de línies i corbes sinuoses, aquella transformació em captivava. La meua formació artística ha sigut principalment autodidacta, encara que he fet diferents cursos i he passat per diferents escoles de dibuix i de ceràmica, com ja han explicat Dolors i Macu. Però ha sigut durant els últims anys i pràcticament arrossegada per la meua germana Rosa, a la qual molts d’ací ja conegueu, què he tornat a dibuixar, cosa que havia tingut abandonada algun temps. Tots els dibuixos que il•lustren esta mostra s’han pogut vore en algun moment en el blog que compartim, ella i jo, el ‘vidapervida’. Personatges com les ‘Donuetes’ sinceres, agosarades, tan reals, o les ‘Dones Pedra’, dones fortes, a les quals el temps i la vida els dona forma, o les imatges que han il•lustrat el llibre de poesia de Rosa ‘Joc de Dos’. Al principi dibuixava sobre paper, sobretot amb llapis i colors, i combinava dibuix i fotografia, però un aniversari em van fer el millor del regals que mai m’han fet, una tableta gràfica i amb ella vaig iniciar un nou camí, el del dibuix digital. Va resultar ser una eina magnífica, i era precisament el que necessitava per a fer les il•lustracions del blog. La tècnica del linogravat la vaig descobrir fa poc de temps però de seguida la vaig adoptar. Gúbies, tintes calcogràfiques, linoli, tots aquells estris m’oferien una nova manera d’expressar-me i feta a la meua mida o almenys això em sembla a mi. I arribem finalment a les ‘Filformes’, el joc del nom és cosa de Rosa, ja sabeu que les paraules són cosa d’ella. Desficiosa com us he dit que soc un bon dia va caure en les meues mans un fil d’aram i d’aquell material tan senzill, tan bast, va naixer la primera ‘Filforma’ . Es tracta del personatge ‘L’home del Sac’, el qual ja tenia un poema, també un dibuix i finalment acabà tenint forma. I de l’home del sac, passí a fer roses per a regalar-les per San Jordi. I de les roses a les dones, i de les dones, ací. Treballar amb les mans, aconseguir que les formes més simples, que els traços més senzills, fins i tot que els materials més ‘bastos’, aquells sense prestigi, considerats menors, prenguen forma, adquirisquen identitat pròpia i siguen els protagonistes de la seua història és realment el què finalment em motiva . Per a mi el suport no importa, el que importa és l’essència, és allò que volem transmetre. Tot el que m’envolta, el que veig i sent passa a traves de mi, de la meua manera de vore i entrendre el món, i el resultat és, finalment, la manera com jo l’interprete. Amb Rosa formem un bon tàndem, però de la mateixa manera que els seus textos tenen identitat pròpia, m’agradaria pensar que els meus dibuixos que també la tenen.Sóc com sóc segurament perquè no puc ser d’altra manera, perquè sóc el resultat de les experiències viscudes, però també perquè he decidit no ser d’altra manera, i per tant ni puc ni vull deixar de ser com sóc.
Bona nit a tot el món i moltes gràcies.
Manola Roig
Normes d'ús