Grup de lectura
Esperança Camps parla del seu llibre Col·lecció particular
Podeu gaudir de les paraules que Esperança Camps ens va dir en la sessió de dimecres passat d’El Micalet parla de llibres.
COL•LECCIÓ PARTICULAR. Club de lectura Intersindical. El Micalet, 28 de maig del 2014
Gràcies a totes i a tots per convidar-me a participar del club de lectura. Gràcies per allargar la vida d’aquest llibret que ara, el mes de juny, ja farà dos anys que va ser publicat per l’Editorial Moll i que no sé si vaig escriure l’any 10 o l’any 11, perquè sóc molt descuidada i no m’apunte mai les dates. Ja ho he comentat més d’una vegada. Col•lecció particular és un vòmit. Una història escrita pràcticament d’una sola glopada. La vaig escriure immediatament després d’acabar Naufragi a la neu. Encara portava arrencada i no podia deixar d’escriure. És una novel•la escrita des de la indignació, des del fàstic, des de la perplexitat reactiva. Ens hem de situar. València, anys 2009, 2010, 2011, aproximadament. La crisi econòmica començava a fer-se ben visible. Començaven els primers acomiadaments massius. Ja es parlava d’EROs… Ací estàvem vivint ben de ple l’esclafit de la bambolla immobiliària, econòmica, especulativa… estàvem recollint els fruits del malbaratament, de la megalomania del Partit Popular de Zaplana i de Camps. Estaven apareixent les primeres informacions de Gürtel… Feia tot tant de fàstic! Feia fàstic perquè els ciutadans, que érem les víctimes de tot això ens miràvem el desastre com si no ens afectara. Ens ho miràvem com des de darrere la barrera… No tots, és clar! Però la majoria es miraven aquest desastre com si els diners que es malbarataven no fossen seus… El govern valencià encara intentava projectar la imatge del ‘Levante feliz’. Els seus líders encara consideraven el País Valencià com el seu jardí particular. S’exhibien en Ferraris, es posaven camises blanques i pantalons xinos i polseretes… I els ciutadans engolien el missatge que els inoculava impunement Canal 9. Això és el que vèiem. Perquè algunes coses no les vam veure fins molts anys després. Com ara tot això de la trama de quedar-se amb els diners per a la cooperació que ha costat una condemna de 8 anys de presó a Rafael Blasco. I amb tota aquesta indignació vaig escriure ‘Col•lecció particular’. Ja sé que no és una bona idea intentar fer literatura des de la indignació permanent, des de la trinxera. I tampoc no pot ser gaire bo escriure una obra perquè t’has passat de frenada de l’anterior i encara portes impuls. La literatura requereix calma i reflexió. Sé que corria el risc de perpetrar un pamflet, per això vaig voler treballar la forma. El tema el tenia clar. L’única manera d’alentir el flux del relat era complicar-me la vida amb la forma. Alentint el procés d’escriptura, buscant recursos que jo no dominava, teixint una teranyina per on havien de transitar els personatges. Intentant enriquir el text amb un embolcall que fes que el lector s’hi quedara enganxat. Per això, al mateix temps que escrivia a raig, vaig anar fent la teranyina. Es tracta de captar el lector i no deixar-lo fugir fins el final. Està clar que això només es pot fer quan el relat és curt. Quan té la durada d’aquesta nouvelle, que no és ni un relat breu ni una novel•la convencional. A pesar del que he dit anteriorment, he de confessar que la novel•la va nàixer sense cap planificació prèvia, que anava jugant amb les formes a mesura que en tenia necessitat. Potser alguns ho haureu notat… És a dir, està escrita des de la primera frase i acabada amb la última, de manera linial. En molt pocs dies. Després hi ha, és clar, tot el procés de reescriptura. Un procés lent que s’ha de fer amb molta cura. I més en aquest cas. La reescriptura és per a mi el millor moment de l’escriptura. Ja no t’has de preocupar de la trama ni dels escenaris. Només has de procurar que tot el que dius siga dit de la millor manera possible. La reescriptura és el temps d’esporgar, de desfer i de tornar a fer. M’agrada molt jugar amb els aspectes formals de la novel•la. El que conte és important, però també ho és com ho conte. I m’agrada comptar amb la complicitat del lector. Només així sóc capaç de proposar-li que llegeixi 137 planes sense cap punt i a banda, sense cap diàleg. Només els lectors acaben les novel•les. Ells ens retornen uns textos que nosaltres, els pobres autors, escrivint en la soledat del nostre estudi. Uns textos que a vegades són prou diferents dels que vam escriure. I quan això passa, és una festa. Per això m’agraden tant els clubs de lectura. Als clubs pots parlar del llibre sense por de rebentar-ne el final perquè tots els assistents són còmplices. No és nou això dels llibres sense punts i a banda. No he inventat res. Com a lectora sóc una esponja perillosa. Recorde que els dies que vaig començar a escriure ‘Col•lecció particular’ acabava de llegir l’obra mestra de Thomas Bernhard ‘El soterrani’, que està feta així. Em vaig posar a prova. Escriure així requereix una certa traça. Una perícia que no estic segur de tenir. I tornant al contingut. Qui hi surt al llibre? Hi surt una generació de ciutadans que van anar a la universitat, que van lluitar contra el franquisme, que es van saber col•locar quan va arribar la democràcia i amb ella l’administració autonòmica, que han canviat de jaqueta quan els ha convingut. Hi surt una generació de ciutadans que es pensaven que conservaven la puresa del pensament progressista, però que finalment s’han deixat bressolar per les onades dels diners fàcils, dels negocis redons, del cotxe oficial i de les moquetes i del fil musical. Hi surten uns personatges que en cap moment tenen consciència que s’estan deixant corrompre, que ells mateixos són la corrupció. A banda d’això, vull explicar-vos la història del llibre. De l’objecte físic que teniu a les mans. El procés en què els 75 folis es van convertir en aquest llibret. Quan vaig tenir la història escrita i reescrita i revisada va venir aquella pregunta que sempre et va el lector de confiança, en aquest cas, era la lectora, a qui el dónes perquè et diga el què. La pregunta és: i ara que farem amb això? I la meua resposta sempre sol ser: no ho sé. ‘Col•lecció particular’ era una història amb una mida rara. No és habitual que les editorials del nostre país publiquen “nouvelles”, un format que sí té prou volada a França, per exemple. No sé com vaig pensar a enviar-la a Moll, l’editorial mallorquina fundada fa més de setanta anys pel filòleg menorquí Francesc de Borja Moll. A les poques hores, Susanna Moll em va respondre. L’original li interessava. El volien editar. Però no podien. Estaven entrant en un procés de concurs de creditors. Em demanava un temps. Ells estaven lluitant per evitar el tancament de l’editorial i si se’n sortien em publicarien ‘Col•lecció particular’. Li vaig dir que sí, és clar. No tenia pressa. Em va doldre que Moll es trobara en aquella situació i em va semblar una maleïda metàfora perfecta del que ens estava succeint. De com s’estava ensorrant tot. Uns mesos més tard, Susanna Moll em va tornar a escriure i em va dir que l’interventor judicial els havia donat permís per a publicar el llibret. Seria el primer volum que traurien al mercat després de 8 mesos. I amb ell volien donar una nova empenta a la col•lecció “Les Illes d’Or”, la més antiga de l’editorial, pensada per Francesc de Borja Moll i on, quan jo era una xiqueta, va publicar el seu primer llibre un altre ciutadellenc, el gran Pau Faner, que va ser professor meu a l’institut i a qui dec una mica haver volgut ser escriptora. Aquestes coses, aquests detalls, fan de cada llibre un xicotet miracle. Això fa que cada llibre siga alguna cosa més que uns quants plecs de paper impresos per les dues cares, amb una coberta més o menys vistosa i un títol que cride l’atenció al lector. Per això ho he volgut compartir amb vosaltres que heu tingut el detall d’interessar-vos per Col•lecció particular i la generositat de convidar-me a parlar-ne.Gràcies.
Normes d'ús