Grup de lectura
Joan Roís de Corella, per Eduard J. Verger.
L’expert en Corella, Eduard J. Verger, ens va oferir una trobada esplèndida el 14 d’aquest mes a partir del seu llibre Perills d’amor, una selecció i adpatació de textos de l’escriptor medieval.
Eduard J. Verger ens brinda un magnífic text redactat per a totes les amistats d’Intersindical Cultura i que nosaltres compartim.
Unes paraules sobre Verger:
Eduard J. Verger (Carlet, 1949)
És tècnic lingüístic de l’Administració, a València. Poeta, traductor i crític literari, un dels seus primers poemes en català va ser premiat amb la Viola als Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Caracas el 1975. Posteriorment ha publicat Com si morís (1986), Tres peces apòcrifes (1999) i Terra pensada (2003): un recull, una plaquette i una carpeta per a col•leccionistes bibliòfils.
Promotor de la revista literària Cairell, que comptà amb la col•laboració d’una bona part de la generació dels setanta.
Va col•laborar amb Joan Fuster en la direcció de la col•lecció Biblioteca d’Autors Valencians, on van aparèixer tres volums de la seua Antologia dels poetes valencians, en la qual fa una revisió crítica que afecta especialment la Renaixença i la primera meitat del segle XX.
El seu interès per la poesia medieval es manifesta en l’edició, el 2004, de les Poesies (incloent-hi algunes proses) de Joan Roís de Corella, anotades i acompanyades de traducció al castellà. Col•labora de tant en tant en publicacions culturals i literàries i en la premsa diària.
Entre les seues nombroses traduccions hi ha la del poeta hongarès Attila József (en col•laboració amb Kálmán Faluba), obra que va merèixer el premi de la crítica Cavall Verd el 1988, i les dels francesos Paul Éluard, Jean Tardieu i Yves Bonnefoy.
És a dir, una persona que sap molt de poesia, de totes les poesies. Podeu consultar el seu web personal: http://perso.wanadoo.es/lipmic/verger/.
Ara publiquem el text que ell ha confegit com a resum i memòria de la seua participació en El Micalet parla de llibres el 14 de maig de 2014.
JOAN ROÍS DE CORELLA
Eduard J. Verger
Avui en dia, en evocar els nostres clàssics, el nom de Joan Roís de Corella és un dels que vénen sense esforç a la memòria, per bé que rarament s’esmenta en primer lloc. Aquest privilegi pareix reservat automàticament, amb molta justícia, per a Ausiàs March, el més gran poeta líric europeu del seu segle, i per a Joanot Martorell, l’autor de la novel·la que inaugura la concepció moderna d’aquest gènere, i encara, si hi ha sort, per a Ramon Llull, el primer gran pensador de l’Europa medieval que exposa les seues reflexions teològiques en una llengua (la seua materna, que és també la nostra) distinta del llatí. Sobre aquests tres autors inesgotables apareixen cada any desenes i desenes de comentaris i dotzenes de monografies; el relat de llurs vides i miracles, basat en documentació fefaent, ofereix prou consistència narrativa per a fer-los assequibles a la imaginació sense haver de forçar molt les certeses històriques, i tot valencià mitjanament instruït (és a dir, la immensa minoria) ja ha tingut ocasió d’incorporar-ne en la seua memòria, a més del nom, una notícia més o menys detallada de les virtuts i els pecats de cada un i algun passatge especialment brillant de llurs obres respectives, descartades o no les falses atribucions i les fantasies llegendàries que, per a bé i per a mal, també han contribuït a l’esplendor de llur posteritat. El prestigi de Roís de Corella, en canvi, s’ha hagut d’obrir pas a poc a poc, aquests darrers decennis, des d’un oblit quasi impenetrable, sobrevingut de sobte poc després de la seua mort el 1497 i que l’ha mantingut en els llimbs dels grans autors desconeguts durant uns quatre segles (que prompte és dit). Per dir-ho també prompte, una de les característiques de la seua personalitat que sospite que ha contribuït més a fer-me’l d’estimar és, justament, l’aparent conjunció de tots els astres per a fer-li tortuós i difícil el trànsit cap al ple
reconeixement del seu llegat, i el curiós miratge de pensar que ell mateix va preveure, fins i tot invocar, aquest destí: «Sia passat com un vent lo meu ésser». A la seua manera, forma part d’aqueixa flota de supervivents que ni la potestat més formidable ha estat capaç de silenciar del tot per sempre més. Amb tot, ningú no sap encara de ciència certa quin poder va condemnar la seua memòria, ni per quins motius; alguns ho han explicat en termes sociologicoestilístics: la seua prosa aristocràtica, massa exquisida ja per a la plebs que romandria fidel al català en els temps que seguiren; uns altres sospiten també la tenebrosa enemistat de la Inquisició, a causa de la seua connivència espiritual amb els conversos. Els sermons a què va dedicar els seus esforços més constants serien, en el cas improbable que se’n trobàs cap, el millor testimoni capaç de confirmar del tot aquesta darrera hipòtesi, si bé el mateix fet que no en quedara rastre ja pareix abonar-la.Quant a la dificultat del seu llenguatge, és un estigma persistent que encara avui, en qualsevol manual escolar, acompanya per sistema la lloança, també tòpica ja, de ser l’últim gran clàssic del nostre segle d’or, i contribueix més a espantar d’antuvi el possible lector que no a seduir-lo. I és veritat que, en una època com la nostra, que s’entesta a sotmetre la parla a una creixent simplificació apressada, les seues circumvolucions sobre el model llatí, els seus períodes llargs, els seus hipèrbatons recurrents, demanen una lectura reposada i col·laborativa que molts ja no estan disposats a concedir; però seria més profitós escampar la fama d’aquests trets amb un matís menys dissuasori i més positiu: ni és tan difícil de llegir com se sol dir, ni les virtuts del seu estil són tan contràries a l’esperit actual, només cal acostar-s’hi previnguts del fet que un dels plaers que hi trobarem ens haurà de venir de les ondulacions i reverberacions inesperades de la nostra llengua, si tenim la calma, la sensibilitat i el gust necessaris per a gaudir-les, i que potser la condició per a descobrir en nosaltres mateixos aquest gust i aquesta sensibilitat és entrar en contacte amb una escriptura com la d’ell. De fet, partim d’una familiaritat bastant estesa amb dues peces breus que, ara com ara, poden funcionar com una mena d’esquer. Aquesta és, doncs, una invitació a deixar-vos arrossegar més enllà de la «Balada de la garsa i l’esmerla» o la «Tragèdia de Caldesa», on, quasi sense adonar-nos-en, el que assaborim és ja un tast amable de la gran llepolia lingüística que ens espera en les altres seues obres, siguen en vers o en prosa. I en fi, ¿què puc dir més, perquè em feu cas i li perdeu la por? No deixa de ser una llàstima, ací entre nosaltres, que els filòlegs ens l’hagen reduït al moralista escrupolós que només procurava fer-nos renegar de la més mínima concessió a la lascívia, quan ja ens l’havíem cregut com a víctima tràgica de romàntiques passions juvenils, molt més fàcils de vendre. En el fons, jo continue pensant que a penes en sabem res, i espere que aquest enigma on va aconseguir amagar-se us siga, com a mi, tan atractiu com aquella llegenda desmentida: «Tinguen per fals lo que fon de mon viure, i res de mi en lo món no hi romanga.» Amén.
Normes d'ús