Grup de lectura
L’empaperat groc, per Carme Manuel
El grup de lectura feminista “Macu Gimeno” va convidar la professora de la Universitat de València per a debatre sobre El paper de paret groc
El passat 25 d’octubre vam celebrar una reunió del grup “Macu Gimeno” molt interessant per les autoritzades explicacions de la doctora Manuel i per les intervencions de les assitents, algunes de les quals vingueren amb els seus propis apunts i publicacions. Si entreu a la pàgina de Facebook d’Intersindical Cultura podreu llegir les aportacions d’Encarna Sant-Celoni.
Vam aprendre a situar-nos en l’època en què s’escriu (Carme Manuel parlà inclús de la importància del tipus arquitectònic de les cases que apareixen en els textos), si l’escriptora era blanca o negra, benestant o no. I així, a poc a poc, ens va ensenyar a llegir millor. El paper de paret groc és un llibre per a tornar a llegir després d’haver escoltat la professora Manuel.
Vos oferisc el text que ens ha escrit Carme Manuel.
El relat “L’empaperat groc” de Charlotte Perkins Gilman (1860-1907) és apreciat com un dels relats principals de la literatura feminista de finals del segle XIX. Gilman fou autora d’estudis sociològics com ara Women and Economics: A Study of the Economic Relation Between Men and Women as a Factor in Social Evolution (1898) (traduït al castellà amb el títol de Mujeres y economía. Un estudio sobre la relación económica entre hombres y mujeres como factor de la evolució social, per Empar Barranco, PUV 2007); Concerning Children (1900), The Home: Its Work and Influence (1902), The Man-Made World; or, Our Androcentric Culture (1911), i Herland (1915), una novel·la utòpica situada en una societat en la qual no existeixen els homes i on es mostra l’arbitrarietat dels rols sexuals.
“L’empaperat groc” tracta de les limitacions que la dona burgesa de finals del XIX pateix. El relat s’inspira en la tradició de la narrativa gòtica, conreada entre d’altres per Edgar A. Poe. El tractament d’allò sobrenatural havia estat emprat com a força alliberadora per un gran nombre d’escriptors nord-americans, ja que els permetia explorar temes que d’una altra manera haguera estat impossible. Per a les escriptores –des d’Harriet Prescott Spofford, Elizabeth S. Phelps, Harriet B. Stowe, Sara O. Jewett, Mary E. Wilkins fins a Grace King, Kate Chopin, Edith Wharton i la pròpia Gilman—, les convencions d’aquest gènere els oferien una eina útil a l’hora d’endinsar-se en l’anàlisi concreta de les aspiracions i frustracions de les dones de la classe mitjana, especialment quan se centraven en les repressions psicològiques, emocionals i sexuals que les limitaven. “L’empaperat groc” és una narració gòtica alhora que estudi psicològic de la desintegració mental de la protagonista i del procés de bogeria que la corprén. És també una crítica als tractaments mèdics que sofrien les dones durant l’era victoriana, a la situació de la seua indefensió dins el matrimoni i el poder de la societat patriarcal. La protagonista, una esposa burgesa —exemple de la boja tancada a les golfes de la casa victoriana, un personatge tradicional de la ficció del XIX— és una malalta tractada pel propi marit, que és metge. D’una banda, aquesta dona, que no té nom en la narració, es troba empresonada físicament dins la mansió que aquest ha llogat. D’una altra, se sent emmordassada pel llenguatge científic de l’home i del germà, també metge, que la cataloga com a un ésser incapaç de valer-se per si mateixa i la tracta com a una criatura indefensa. La consideració de la dona com a nena per part del marit es plasma a nivell simbòlic i també físic, amb el tancament en una habitació per a xiquets i la prohibició d’exercir qualsevol activitat que desenvolupe la seua creativitat, especialment l’escriptura. D’aquesta manera, davant la indiscutible autoritat de l’home, només li és permesa la submissió, ja que tant en el seu rol com a esposa i com a pacient ha d’obeir els dictàmens de la llei imposada per l’altre. Les imatges del relat se centren en el dibuix de l’empaperat de la cambra on la protagonista es troba tancada. L’eixida que descobrirà a la creixent angoixa i bogeria que va fent-se amb ella serà projectar la seua ansietat en una figura femenina que sorgeix d’entre els plecs esquinçats del paper que cobreix les parets. La interpretació d’aquest empaperat/paper, que es transforma en el text on la protagonista inscriu i escriu la seua història, serà allò que la ocuparà fins la fi del relat. D’aquesta manera, la narradora anirà, a poc a poc, identificant-se amb la dona atrapada dins el dibuix de l’empaperat de la paret, i intentarà alliberar-se de la presó d’aquest paper per la nit, a la llum de la lluna, símbol de tot allò femení, en un moment en què ella es troba lliure de la presència dels personatges que simbolitzen la llei patriarcal. La figura fantasmal es converteix en reflex simbòlic de la situació de la protagonista, completament despullada de qualsevol control sobre la seua vida. A mida que avança el relat, la narradora va adoptant les maneres i formes d’una presonera: la confiança en els familiars que tenen cura d’ella es torna desconfiança, cosa que la porta a amagar el que escriu i també el que pensa d’aquests, ara, “segrestadors”. Gilman descriu la creixent bogeria que envaeix la narradora amb un estil sintàctic cada vegada més boig, entretallat i inconnex. La veu canvia d’un to innocent i deprimit a d’un altre paranoic i excitat. La fi del relat mostra la protagonista arrossegant-se per la cambra mentre esquinça trossos de l’empaperat groc, com fent veure que els convencionalismes socials que empresonaven les dones dins el text domèstic seran a la llarga destruïts.
Normes d'ús