Magistral Carme Miquel

Quan vam fer la primera presentació d’aquest llibre, durant el col•loqui un dels assistents va comentar: “els fets de la Punta mostren a les clares un fracàs de la societat valenciana. Tothom va fallar, els partits polítics, els sindicats, els mitjans de comunicació, les institucions, la ciutadania… Tothom menys les persones directament afectades, que van lluitar fins el final”. I jo estic d’acord amb aquesta apreciació perquè, efectivament, una gran part de la societat valenciana suposadament conscient, tal vegada per desconeixement, es va inhibir del tema. I va fallar sí, perquè el territori de la Punta, espai d’horta productiu i fèrtil, i les persones que l’habitaven, van ser agredits amb brutalitat. No podem qualificar d’una altra manera la destrucció inútil de camps, de cases, de patrimoni històric i arquitectònic, d’una manera de viure, de patrimoni etnològic divers… I brutalitat és també l’exili al que, com a conseqüència de la destrucció, va ser obligada la seua gent. Els responsables de la desfeta –Ajuntament de València, Autoritat portuària, Generalitat valenciana i Ministeri de foment-  arguïen com a suposada justificació, la necessitat d’ampliació del port que, segons proclamaven, era vital per a València. Perquè havíem de tindre el port més gran d’Europa, havíem de desenvolupar la ciutat al màxim, havíem de liderar un nou “progrés”. I per aconseguir-ho no hi havia més remei que sacrificar terra i gent.
Però els habitants de la Punta van resistir. Durant més de deu anys van dur endavant una lluita modèl•lica on van utilitzar tots els recursos possibles per donar a conéixer les seues raons i els seus drets. Per protegir i defensar un patrimoni que era seu però també de tots els valencians. I per evitar la brutal desfeta d’un territori que molts sentien sagrat. Els sectors socials que els hi van fer costat també van formar part d’eixa resistència justa i modèl•lica. No estaven tots els qui havien d’haver estat. Dissortadament molts hi van faltar. Però els que hi estaven, els qui defensaren la Punta, s’ompliren de la dignitat dels resistents. Tant se valia que aquella lluita fóra la dels Davids contra Goliat. Ningú ni s’hi va doblegar.
Al capdavall, el que els fets de la Punta van constituir, fón una confrontació entre dos models antagònics de progrés i entre dos models de ciutat: el model desenvolupista, aniquilador, basat en l’autoritarisme i l’especulació i el model humanista, que té en compte la gent, que planifica el progrés partint del respecte pel patrimoni i pels arrels. La defensa de la Punta va ser això i molt més, va ser lluita per la justícia, pels drets humans, per la terra i per la vida. Aquella va ser una resistència que mereix passar amb nom propi a la història de les lluites, les bones lluites, socials importants.
Per això, per contribuir a que es conserve la memòria d’aquells fets, vaig escriure aquest llibre on, en forma novel•lada narre tots els episodis que tingueren lloc durant els llargs deu anys que durà el vergonyós procés de destrucció de la Punta. Si els personatges protagonistes i les seues històries personals formen part del món de la ficció, les seues veus, els seus arguments, les seues emocions i la seua força, pertanyen als protagonistes reals. Com també pertanyen a la realitat, les actuacions dels poders polítics i econòmics que son narrades en el llibre i la repressió que van aplicar. I també són reals els documents que hi aparéixen i les declaracions de la gent.
Jo vull que aquest llibre siga també un homenatge a tots els Davids del món. I dir que el futur, si nosaltres ho volem, no està tancat. Per això la novel•la “Mataren el verd” té un final obert simbolitzat per una flor, per una rosella en mig d’un desert.