Grup de lectura
Magnífic col·loqui amb Ferran Garcia-Oliver
Ahir, com estava previst, vam parlar de la seua novel·la La melodia del desig
Una nova sessió d’El Micalet parla de llibres, activitat en què col·labora la S.C. El Micalet i el Voluntariat pel Valencià d’Escola Valenciana.
València va ser l’elegit, després de rebutjar Gandia o fins i tot Barcelona o París.
Amb el nucli de públic habitual i unes quantes persones que per primera vegada ens acompnyaven, la trobada lectora al voltant de la gran novel·la La melodia del desig va ser molt grata, molt literària i molt instructiva. A fi que vos en feu una idea, ací teniu el text que generosament ens cedeix Ferran Garcia-Oliver.
La melodia del desig
Benvolgudes i benvolguts tots,
Abans que res vull donar les gràcies a la Dolors Jimeno per haver-me convidat a estar entre vosaltres per xarrar cordialment entorn de La melodia del desig. També vull estendre l’agraïment a les entitats que donen suport a aquesta meravellosa gimnàstica de la cultura entorn del llibre i els qui els escriuen. Som a hores d’ara, els escriptors valencians, una espècie gairebé invisible, per circumstàncies extraliteràries que ara no venen al cas, però que en qualsevol cas són feridores. Fer visible el llibre i, més encara, debatre’l entre els lectors, mereix tota mena d’elogis sense regatejar-ne cap ni un. I no per concebre-ho com actes de resistència, sinó perquè són actes de normalitat cultural que haurien de repetir-se arreu de la nostra geografia.
La melodia del desig la vaig idear originàriament com el revers del que havia sigut la meua primera novel•la: La veu d’Odiló. La desesperança d’un home que fuig d’un món dramàticament enfonsat, propi de l’Europa obscura a què va donar pas l’enfonsament de Roma, havia de trasmudar-lo en “llum”, en un seguit de vides de veus encreuades que donaren compte d’un món vigorós. Aquest món que volia narrar ara també quedava temporalment lluny de nosaltres per la distància de sis segles, però alhora havia de semblar pròxim, perquè l’amor i l’odi, l’alegria i el plany o els set pecats capitals són perfectament intercanviables enllà de la barrera dels segles. Canvien els decorats, canvien les circumstàncies concretes: canvia la història, però els sentiments que ens identifiquen com a homes i dones romanen pràcticament inalterables des que començàrem a parlar i riure i plorar, i ens convencérem que el pas per aquest món no s’havia de limitar tan sols a la fisiologia elemental i a la reproducció.
Si en Odiló l’espai era completament inventat, un racó indefinit del Mediterrani, ara havia de ser un espai concret, amb el qual lector es pogués identificar o almenys no li semblara remot. València va ser l’elegit, després de rebutjar Gandia o fins i tot Barcelona o París. València tenia la mesura justa d’un espai ni massa petit ni desmesuradament enorme on encabir la història que em ballava pel cap. ¿Què en sabem de la València del XV?: sumàries i ditiràmbiques imatges d’un segle d’or enfundades sovint en motles de cartó-pedra. La melodia del desig és una aposta per la València que probablement va ser en els seus carrers i les seues places, a través de personatges versemblants, trets més aviat dels medis subalterns que de les altures dels poderosos. Per fer-ho possible, València s’havia de convertir en la ciutat dels sentits: la que s’olora en els seus perfums i en les seues dejeccions; la que s’ou, en les seues imprecacions i les seues cançons; la que es deixa tocar en els marbres rutilants, la miserable cullera de fusta o els suaus draps de llana; la que beu el vi aspre dels pobres o dolces malvasies italianes; la que, en fi, es veu dins i fora de les muralles. La melodia del desig, doncs, és alhora una protesta contra el tòpic d’una edat mitjana esotèrica, de bruixes i bruixots, d’eclesiàstics malignes i violències ignominioses. Com em fastigueja el tòpic! Penseu només en quants milions de persones han mort terriblement en guerres al segle XX, segle de genocidis com l’armeni, el jueu o el ruandès. Hi ha una altra edat mitjana que em corresponia exhumar, si més no obligat per la meua professió d’historiador i crec que l’he servida honestament, sota el dictat, però, de la ficció, de tot l’art literari del qual he sigut capaç. En l’amor impossible entre una dona i un home abismats per la condició d’ambdós –el guió mínim que trena la novel•la–, la història està al servei de la literatura i no a l’inrevés. La utilitze com a marc imprescindible de referència i com a dipòsit del sistema de valors d’aquella València terrible i bella al mateix temps.
¿I, darrere de tot plegat, que hi ha? Sens dubte, proposar al lector un viatge plaent cap a un altre temps. Però sobretot commoure’l: aquí té les ventures i desventures –la melodia del desig– de Magdalena de Bordils i Genís Tristany que, si bé es mira, no deixen de ser banals en la perspectiva de la història de l’amor i dels amors vessats en la literatura universal. Però aquí té una història singular, perquè si important és el que passa, decisiu és com passa.
En l’encontre d’ahir vaig gaudir molt escoltant l’autor, que és un gran i entusiasta comunicador, com havia fet la novel·la i els comentaris dels assistents. Fou enriquidor saber què pensava Ferran Garcia-Oliver a l’hora d’escriure, els dubtes i les raons de les seues decisions. També els diferents punts de vista que teníem els lectors sobre la “Melodia del desig” foren molt enriquidors.
Moltes gràcies, Maluy, pel teu comentari i per la teua encertada opinió.
Fins la pròxima!
Normes d'ús