Grup de lectura
Magnífica intervenció d’Encarna Sant-Celoni
Parlàrem de Milonga de tardor.
Va ser ahir en una nova sessió d’El Micalet parla de llibres a propòsit de la novel·la Milonga de tardor. Amb l’assistència habitual més algunes amistats que hi acudiren pel gust d’escoltar la nostra autora, vam gaudir d’una estona estupenda. Es va analitzar la novel·la des de la perspectiva de cada persona lectora i amb les impagables aportacions de l’autora. No només es va dir el que podreu llegir més avall en el text que ens ha dedicat Encarna Sant-Celoni i Verger, també ens regalà algun secret relatiu a la creació de la novel·la. Moltes gràcies, Encarna, en nom de totes les persones assistents.
ENCARNA SANT-CELONI I VERGER (Tavernes de la Valldigna, 1959) –narradora, poeta i traductora–, ha publicat tres novel•les (Siamangorina; Al cor, la quimereta, i Milonga de tardor), dos reculls de narracions (Dotze contes i una nota necrològica, i Guarda’t dels jocs del destí), quatre poemaris (Sénia de petits vicis; arran de pantomima; Dèria i fal•lera, i Sediments d’albaïna i maregassa) i una antologia: Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona. És autora d’una versió en prosa de la Kalevala d’Elias Lönnrot, i ha traduït, entre d’altres, Els mil i un quarts d’hora, de Thomas-Simon Gueullette, del francés. També ha cotraduït, del danés, una antologia de Tove Ditlevsen i la plaqueta Sottovoce, d’Anne Marie Dinesen, amb aquesta autora, i de l’àrab, el llibre Perles de la nit. Poetes andalusines, amb Margarida Castells. Així mateix, és coautora de dos manuals de llengua, una rapsoda irredempta i ha col•laborat en diverses revistes i publicacions col•lectives.
http://www.escriptors.cat/autors/santcelonie/pagina.php?id_sec=1476
MICALET PARLA DE LLIBRES, 12 de novembre de 20014.
Bona poqueta nit, ja avançada, a totes i a tots
En primer lloc vull donar les gràcies a Dolors Jimeno per haver-me convidat a participar en l’amical tertúlia literària que és El Micalet parla de llibres; a vosaltres, per la veu –espere–, a més de la presència, i també, és clar, a les entitats que donen recolzament a una iniciativa tant d’admirar en els temps que corren. I ací em teniu, amb la meua tercera novel•la sota el braç, presta a la conversa i a l’entreteniment.
Milonga de tardor, el llibre que ens ha reunit, és al meu parer, i pel que m’han anat comentant, una novel•la difícil d’encasellar i que permet una lectura polièdrica: és romàntica i existencialista, d’iniciació i d’intriga, eròtica i introspectiva, i té tocs d’humor, de dietari, de feminisme, de crítica social i mediambiental i, fins i tot, de ciència ficció.
Però comencem pel començament. Com sabeu, si l’heu llegida, està ambientada a València, durant la tardor del 2002 –dotze anys enrere, doncs; un cap i casal amb menys mòbils i amb més llibres i més lectors que no pas a hores d’ara–, i és, bàsicament, una novel•la amb una protagonista principal: Erna, una professora de semiòtica i escriptora danesa, que torna a una ciutat que començà a descobrir l’any 1981, i que no visita des del 1992, amb la intenció de recuperar-se del trasbals que li ha causat la mort d’Anders –la seua parella durant nou anys–, superar el dol i, de passada, mirar d’escriure una novel•la. I la tria, segons diu, perquè «és més barata que Barcelona» i també perquè suposa que continua sent una tranquil•la ciutat de províncies: «la generosa i envejosa “tierra de las flores, de la luz y del amor” de la cançó; l’oberta i alhora recelosa ciutat del “meninfot”, del “pensat i fet” i del “cadascú a sa casa i déu a la de tots” que per vici t’encativa».
Al voltant d’Erna, però, papallonegen diversos secundaris: bé coneguts: Marta, Klaus i Ferran; bé que va coneixent: Lluís, Isabel, Anna, Ridha, Karen, Àlex…, uns personatges amb qui manté o intenta mantindre unes relacions que acaben procurant-nos més elements a l’hora d’identificar-nos amb ella o de jutjar-la. I també són clau els cinc sentits, presents arreu de les pàgines: allò que veu des de la finestra que dóna al patí interior, des del balcó de la banda del carrer…; la flaire del gesmiler del solar d’enfront, l’olor del vi…; els sons dels tangos i les milongues…; el gust del retsina, del gammel dansk o l’aquavite, i l’erotisme, el palp pel palp, el tacte, pell a pell, amb ella i amb altres.
La novel•la està estructurada en nou parts encapçalades per frases extretes del mateix text i un epíleg, on la descripció i el diàleg van de la mà dels somnis dels quals de tant en tant pren nota, de les cartes que escriu als amics, dels poemes en què aboca l’ànima i d’unes cartes anònimes pseudopornogràfiques, per descobrir la identitat de l’autor que li les envia esdevindrà aprenent de detectiva…; diferents tipus de text, doncs, que demanen registres estilístics diferents: un repte ple de riscos, vivint al país amb més filòlegs per metre quadrat de la Terra, difícil de superar a satisfacció de tothom i de totadona… Espere haver-hi reeixit.
L’acció comença el 27 de setembre, dos dies abans d’una lluna vella que s’engronsa en el firmament preludiant l’arribada de sa germana negra, i acaba l’1 de desembre, tres dies abans d’una altra lluna, aquest colp, nova. I transcorre entre el barri de la Petxina, la zona de Facultats, la part més vella d’un centre històric «cada vegada més buit d’història i més ple d’enderrocs, de descampats i de brutícia, gràcies a la ineficàcia dels bàrbars plans de rehabilitació municipals dels ‘matalafers’ de temporada», i les destinacions d’unes quantes excursions: la ‘ruta del colesterol’ –el carril bici que creua l’horta d’Alboraia i Almàssera–; el Bellestar, en ple cor de la Tinença de Benifassà, o l’Albufera i l’estany i el far de Cullera, on Erna constata que l’essència del País Valencià que coneixia hi persisteix «en l’olor de palla d’arròs cremada als rostolls, en el dol de les garses, en el record de la tarongina esdevinguda futura delícia a collir de l’arbre».
I, per acabar i abans d’entrar en l’enraonament, vull compartir amb vosaltres que tant les fases de la lluna com les hores d’eixida i d’ocàs del sol, i la major part de les dades fenològiques recreades en la novel•la les he pouades en el Calendari dels Brillants de 2002 i el dietari particular de Joan Josep Cardona Ivars, al qual vull agrair l’ajut i la confiança.
Moltes gràcies!
Encarna Sant-Celoni i Verger
Quin crack de germana tinc!
I que ho sigues, Rosa. És treballadora com ella sola. Ens ho vam passar la mar de bé. Es va parlar molt de la seua novel·la, que és el que es pretén en aquestes trobades lectores: analitzar les obres. Gràcies pel teu comentari.
Normes d'ús