Exposicions
Maluy Benet ha fotografiat el Camerun
Recordem la seua exposició a la nostra seu el 23 de maig de 2006
Aquesta escriptora, fotògrafa i viatgera valenciana té una obra ingent que exposa molt sovint en petites mostres intel•ligentment dosificades. Per tant, si n’esteu pendents, és possible que la pogueu conèixer en alguna sala.
Diu la fotògrafa que Camerún és un país on no és fàcil fer fotos perquè normalment no els hi agrada gens com, d’altra banda, passa sovint pertot arreu. Perquè la fotògrafa no resulte agressiva s’ha de camuflar o ha d’integrar-se en l’entorn de qui fotografia. Maluy ho va aconseguir amb fotos a xiquets que somriuen i a gent que treballa. Ho fa amb normalitat i realisme. En paraules de Sergi Linares, qui en va parlar en la presentació:
Seria una tasca ingent intentar glossar la fascinació que Àfrica, des de fa temps, ha generat per a la gent occidental. S’hi veu en les manifestacions artístiques, com ara novel•les i pel•lícules. Sovint els relats que ens han servit per a representar aquest continent han estat caracteritzats per l’exhibició de situacions extremes. L’home blanc que explora o conquista el territori en travessies llargues i plenes de perill: nadius violents, animals salvatges, malalties. Sense oblidar els enyorats Tarzan o King Kong. Hi planaven l’èpica, el drama, l’aventura. També hem gaudit de narracions crepusculars. La llegendària La reina d’Àfrica de John Huston, Humphrey Bogart i Katharine Hepburn. I també em vénen a la memòria aquells tres americans bohemis i aristocràtics de la bella pel•lícula de Bertolucci El cel protector, que viatgen al nord del continent carregats de baguls i de raquetes de tennis. Avorrits i desvagats, aconsegueixen que els riscos del viatge es materialitzen, un d’ells mor i ella es perd pel desert. L’autor de la novel•la en què es basa el film, l’entranyable Paul Bowles, pertany a aquella colla mítica d’americans i europeus promiscus i fumetes que, segons els casos, vivien o sojornaven a Tànger. La muller de l’escriptor i compositor, la també escriptora Jane Bowles (abans Jane Auer) va enfollir posseïda per un desig d’autodestrucció rabent i per la màgia negra de la seua amant àrab. Pareix que l’exotisme no la va salvar de l’angoixa vital encara que potser, la va distraure momentàniament. No podem oblidar altra de les fonts importants que hem fet servir per a construir la nostra idea d’Africa: els documentals d’animals de la televisió (vistos preferiblement després de dinar, mig endormiscats). Qui no recorda el nyu coixet (o era una zebra?) que en les espectaculars migracions de milions de grans mamífers a la carrera per les planures del Serengueti, a l’hora de travessar un riu, dèbil i impedit, rellisca i acaba cruspit per un cocodril, mentre els seus companys de bandada continuen el viatge. En un altre ordre de coses estarien les representacions documentals d’Àfrica, els reportatges i les notícies que ens informen de desplaçats, de guerres, de genocidis, de fam, d’immigrants. Cada cert temps el nihilista despietat i cruel que viu entre nosaltres es manifesta amb tota la seua brutalitat, fa seixanta anys fou a Alemanya i a Europa, fa onze anys a Ruanda, ara al Sudan. En resum, què ha significat Àfrica per a molts occidentals? Potser desig d’aventures o d’evasió, potser solidaritat cap als africans i de vegades ens hem meravellat davant de la seua exuberant natura.
En ocasions ens trobem amb la normalitat, amb la vida de cada dia, amb una proximitat que també sorprén. Com ara en el reportatge de Maluy Benet sobre el Camerun, lloc on no és fàcil fer fotos perquè normalment no els hi agrada gens com, d’altra banda, passa sovint per tot arreu. Perquè el fotògraf no resulte agressiu s’ha de camuflar o ha d’integrar-se en l’entorn dels que fotografia. La Maluy ho va aconseguir i heus ací les obres d’una fotògrafa occidental que ens presenta xiquets que somriuen i gent que treballa, i que s’acosta no ja a Àfrica, sinó concretament al Camerun i ho fa amb normalitat i realisme. En l’acte fotogràfic Maluy estableix un diàleg entre iguals amb les persones que fotografia, mostra empatia però no sentimentalisme, es distancia i alhora manté la tensió fotogràfica. Aquestes fotografies de Maluy Benet sobre Camerun agraden perquè aproximen l’espectador a allò fotografiat, són un pont entre dos móns que no són tan distants perquè són un de sol, europeus o camerunesos, negres o blancs que tenen fills, que aspiren a tenir un treball, al benestar, a la felicitat. Maluy proposa imatges sense estridències, encara que sabem que al Camerun hi ha d’estridències i també volem conéixer-les, però no per això volem oblidar el petit relat, el de la Maluy amb la seua càmera davant d’unes persones que viuen a una històrica ciutat com és Bafousan, a una població costanera paradisíaca com és Kribi o a una localitat industriosa i artesana com Foumban. Maluy Benet davant d’un éssers humans i del seu sofriment, de la seua l’alegria, dels seus llocs, de la seua vida quotidiana, és a dir, de la naturalitat. No es tracta ara de l’èpica dels exploradors i dels aventurers o de la imprescindible i fins i tot heroica feina dels cooperants i dels voluntaris. Aquesta exposició de Maluy és la història de l’individu que coneix l’altre, el respecta i el mira d’una manera directa i honesta.
Maluy és escriptora i s’ha prodigat poc en la fotografia. El que vull dir és que no ha mostrat massa els seus treballs fotogràfics encara que crec que no ha deixat de fer-ne mai. Els llargs, llunyans i nombrosos viatges que Maluy ha fet, sempre han estat càmera en mà. Els resultats han estat notables i per això els que els hem vist li hem insistit sovint perquè mostrara la seua obra. Fa anys, mentre impartia un seminari, dins de les Jornades fotogràfiques de Guardamar del Segura, el fotògraf José Manuel Navia, en veure obra de Maluy la va amonestar amb dolçor i li va dir que s’arriscara ja d’una vegada i que exposara. Maluy és una fotògrafa versàtil, capaç de escometre treballs ben diferents. Es troba còmoda en el reportatge, com és el cas de l’exposició sobre el Camerun, però també es mou amb facilitat en altres gèneres i així, pot aventurar-se en especulacions de tipus més formal com ara les fotografies, misterioses i suggeridores, que va realitzar per a il•lustrar el llibre de narracions titulat Sentiments, que va editar Grupo 10 l’any 2003.
Tots tenim necessitat d’expressar-nos i així d’aclarir els nostres conflictes. El que tenen d’especial els creadors és que saben fer servir aquesta necessitat per a construir un món, per a introduir-se en altres vides i en altres punts de vista. M’agrada imaginar-me els creadors capturant instants, elaborant-los i mostrant-los en forma de fotos o de llibres. És el que ha fet Maluy Benet quan ha decidit oferir-nos aquesta mirada sobre els camerunesos, ens ha regalat la memòria elaborada del seu viatge. I això ens ha enriquit i ens ha emocionat. No és poc.”.
Normes d'ús