Exposicions
Mauricio Vidales, de nou sobre Juan Tárrega
Impressions sobre l’exposició La terra del vi
El poeta colombià ha volgut oferir-nos el seu text en valencià.
“Montgó
recorde la teua poderosa alçària
tota florida de vinyes i lloses”
Vicent Andrés Estellés
A PROPÒSIT DE L’EXPOSICIÓ PICTÒRICA “LA TERRA DEL VI” DE JUAN TÁRREGA
En gratitut a les meues amigues i amics valencians amb qui compartisc el seu paisatge, els fruits de la seua terra, el pa, el vi, la seua sonora llengua germana i les seues lluites, que faig meues, com ells i elles han fet seua la nostra.
Mauricio Vidales
Quan per primera vegada em vaig detindre davant dels quadres de Juan Tárrega en la seu de la Intersindical Valenciana, els seus paisatges no em van semblar gens estranys. Hi sentia una familiaritat que em feia evocar dies propers, però no sabia precisar per què. Per això, despús-ahir a la vesprada, en l’obertura de l’exposició de la sèrie La terra del vi, quan Sergi Pastor, el seu amic filòleg i professor, al presentar la seua obra ens va informar que alguns dels quadres són de la Marina Alta, i més exactament que una de les obres és de la contornada de Llíber i un altre de la Vall de Laguar, llavors vaig comprendre l’impacte inicial que havia sentit i així ho vaig fer saber a Juan i a Sergi. A mida que Sergi anava interpretant amb les seues paraules la labor del seu amic Juan amb els pinzells i amb la terra, jo sentia que m’anava acostant de nou a eixe paisatge que em va acollir quan vaig vindre fa dotze anys a la Marina Alta, procedent de París, i en endinsar-me de nou en la pintura sota l’influx de la seua descripció poètica, més viva anava aflorant eixa sensació. Per eixa raó i per a tractar de precisar i contextualitzar un poc l’experiència estètica, en la mesura que ha sigut poètica, vos referiré alguns detalls del meu periple per la comarca de la Marina Alta, que, sens dubte, són la medul·la d’esta vivència.
L’estiu de 2002, quan vaig arribar per primera vegada a l’Estat espanyol provinent de París, on vaig viure des del final de 2001, vaig tindre la sort de viure, de primer a Xàbia durant any i mig, i en acabant a Dénia durant quatre anys més. La vivència en eixes dos ciutats costaneres unes platges, cales, ports i voltants bellíssims, em van procurar des del primer dia la indicible sensació en descobrir el Mediterrani, que gràcies, entre altres coses, a l’entranyable cançó de Joan Manuel Serrat vaig anar aprenent a voler des de ben jove. La contundència dels seus colors, de les seues aromes, dels seus sabors i, per descomptat, de l’arrelament dels seus pobladors; gent alegre que estima el seu terrer i parla eixe valencià tan particular, que com una música rotundament inèdita em vibrava a les orelles, estrenades feia molt poc per a sentir la veu del poble, que vaig començar a entendre molt prompte, quan em vaig submergir en la portentosa poesia del poeta de Burjassot, el mestre Vicent Andrés Estellés, amb el seu descomunal Mural del País Valencià, una cosa així com el Canto General de Neruda per a nosaltres; una poesia plena d’eixa llum mediterrània, que cinc anys després enyorava, quan em trobava de nou a Cali, la meua terra natal. Encara recorde nítidament com, a pesar de tota l’alegria que m’embargava pel retrobament amb els meus familiars i amics, amb els meus paisatges de la infància; amb la llum i l’aire càlid del Valle del Cauca, les seues imponents muntanyes blaves i els seus rius cristal·lins i sonors, en cert moment de solitud vaig començar a sentir la nostàlgia d’eixos paisatges que hui ocupen esta reflexió. Encara que no era precisament la nostàlgia del desarrelat, ja que no era el paisatge matern on es beu en la infància, sinó el paisatge que em va acollir en complir quaranta anys, justament nouvingut a Xàbia. Era el record de la plenitud sensitiva de la maduresa el que em va fer sentir que l’entorn Mediterrani, ja se m’havia ficat no solament pels ulls, sinó que havia arrelat més enllà dels meus sentits físics. I no solament era el color inconfusible i el bressoleig d’eixe mar, sinó també el territori de l’interior de la comarca, en caure seduït immediatament per eixa bellesa profunda, silent i greu que vaig percebre en albirar el Montgó –tristament arrasat la setmana passada per les flames– i els dies següents en excursions recurrents pels voltants del riu Gorgos pujant cap a Llíber, on recorde haver menjat un dels arrossos caldosos més deliciosos, en un restaurant campestre enclavat en un d’eixos replegaments del camí pedregós i serpentejant que conduïx a Llíber des de Gata de Gorgos, vorejant el caixer del riu. Aquelles aromes d’eixes viandes que sentia emanar de les arrels mateixes de la terra, aquella llum tardorenca que ara rememore, la revisc ara en este quadre. Mesos després vaig descobrir la commovedora bellesa de la Vall de Laguar, la la Vall d’Ebo i la Vall de la Gallinera; la contemplació que vaig tindre del barranc de l’infern que, com aquell qui diu –guardant les proporcions– em portava a evocar els contraforts de Los Farallones de Cali als Andes Occidentals colombians, quan en la meua joventut solia eixir de matinada a córrer fins al cim del Cerro Cristo Rey i després del trenc d’alba baixava pel pendent que s’esgola per la seua esquena a la cerca del riu Santa Rita, per submergir-me en una dels seus gorgs cristal·lins mentre sentia el profús cant d’innombrables ocells que, com un concert d’alegria, donaven la benvinguda a un nou dia i que jo sentia com una calorosa salutació musical.
És curiós, però eixes emocions de vivències tan remotes, quasi quatre dècades arrere, van ser reviscudes com en un harmoniós poema cromàtic, on es fonen els meus records juvenils de l’efervescència vital en ple tròpic colombià amb la serena contemplació de l’edat madura que em va captivar quan vaig descobrir eixa inconfusible llum de les valls de l’interior a la serra de la Marina Alta amb la seua terra agresta, marró, eixuta que amb el verd de les oliveres i tarongerars, el blanc dels flocs dels ametlers en flor i amb les parres florides a la tardor es fonien com en una copa de sabors, olors i colors que brollaven d’esta terra que tan generosament se m’obria davant els ulls i que ara els quadres de Tárrega em retornen.
Algun temps més tard, en esta horta valenciana que porta fins a la seua plana el ressò feraç de les seues regions muntanyenques properes, he pogut acariciar-la i obrir solcs en les seues entranyes per a collir els seus fruits i, ací sí, aconseguir fer-la meua i fer-me també seu; terra que estime com la meua segona pàtria: País Valencià, que va travessar el meu cor i açò ho vaig constatar ahir en tornar a recórrer les seues senderes amb la pintura de Juan Tárrega i amb l’exquisit vi que produïx ell mateix amb eixe amor profund que professa per la seua terra, quan s’hi fon amb paletes i amb aladres per a fer brollar de la part més fonda del seu esperit creatiu, des de la terra, eixos colors, olors i sabors del seu bressol prodigiós que provoca en mi tan forts sentiments de bellesa i gratitud amb la vida, l’amistat i l’amor que hi he conreat; bella terra que apaivagues en la meua ànima, els rigors de l’exili.
Traduït per Josep Perelló.
Normes d'ús