Presentacions de llibres
Mujeres de Roma
Última publicació d’Isabel Barceló Chico
Sempre és un goig seguir la trajectòria de les persones que han col·laborat i participat en les activitats d’Intersindical Cultura. Ara, és el cas d’Isabel Barceló Chico.
Isabel Barceló: dona feminista, excel·lent escriptora i gran lectora
Isabel és de Sax, llicenciada en Filosofia i Lletres, conferenciant, directora o escriptora convidada en grups de lectura. Autora del blog Mujeres de Roma, ha publicat articles i relats curts, obres per a la divulgació del patrimoni, com Descubriendo tesoros. Valencia. També altres textos de caire turístic: Guía de Valencia y su provincia, amb Alejandro Lillo. Tope secreto. El secuestro de la luna, un text juvenil que es troba en Amazon. Les novel·les històriques: Dido, reina de Cartago i La muchacha de Catulo. En la col·lecció de Mitología de l’editorial Gredos: Las flechas de Eros, La ira de Medea, La fundación de Roma, Orfeo desciende a los infiernos i Perseo y la mirada de Medusa.
Podria afegir molt més, però potser és millor fer una ullada al blog d’aquesta dona feminista, excel·lent escriptora i gran lectora. Açò últim és molt important: si una persona que es dedica a escriure (i més sobre èpoques passades) no llig, no pot documentar-se. I si no es documenta, pot errar. No és el cas d’Isabel.
L’any 2004 va sol·licitar, i li va ser concedida, una beca Valle Inclán del Ministeri d’Afers Exteriors. Açò li va permetre gaudir d’una estada de sis mesos a la Real Acadèmia d’Espanya a Roma que va aprofitar per a millorar i augmentar els seus coneixements i, per tant, documentar-se sobre el llibre de què estic parlant, text al que ha arribat després de molts anys d’estudi sobre les dones romanes.
Com solc fer cada vegada que done a conèixer un llibre, el descriuré. No és trivial açò. Si l’autora inclou índex, pròleg, etc. està dient-nos com vol que el llegim, està ajudant-nos a centrar el focus, ens dirigeix als seus objectius. És legítim, està en el seu dret i, a més, li ho agraïm.
El llibre és bonic, de bon paper, font amable per a ulls cansats, fan venir ganes de bressolar-ho. Obrim el llibre i després de les afectuoses dedicatòries, ens ve l’índex dels 18 capítols, que curiosament només contenen en els seus títols el nom de tres dones. Isabel nomena els capítols segons li convé pels temes que com a cireres va entrellaçant. Una altra bona idea per a ajudar en la lectura.
A continuació, llegim el pròleg de Carlos García Gual, catedràtic d’universitat, escriptor, traductor, crític literari, especialista en antiguitat clàssica, acadèmic de la llengua… Un prologuista de prestigi per a un excel·lent llibre. Diu que la narració d’Isabel “pot usar-se com a amena i singular guia històrica de Roma”. Té molta raó. Qui no coneixem la ciutat com la nostra benvolguda autora, no ens hem pogut resistir a situar en un plànol, en un mapa, tots els itineraris de què parla, els llocs que cita, els monuments que nomena, malgrat els inconvenients per la transformació de la ciutat després de tants segles d’existència. Quan tornem a Roma la veurem amb ulls entrenats o portarem el llibre en les mans a fi que la visita siga ben sucosa.
A continuació llegim una Introducció de la pròpia Isabel on ja centra l’objectiu d’aquest treball: “rescatar les dones del seu secular oblit”. Clar, hem de tenir en compte que la història ha sigut explicada pels homes. M’agradaria fer ara un suggeriment personal: procurem no jutjar amb el feminisme d’avui les dones que apareixen en el llibre. De fet Isabel no ho fa: descriu, contextualitza i acompanya. Recorde que quan vam presentar a la nostra seu Dido, reina de Cartago, a càrrec de les catedràtiques (ara ambdues emèrites) Carmen Aranegui i Isabel Morant, aquesta va explicar que les dones que no podien obviar-se apareixien reflectides en la història conforme convenia a la moda de l’època en què es referien a elles. Posava l’exemple de la reina Catòlica: exemple de virtut per al franquisme. Però apareix en la història, era reina de Castella. Les que rescata Barceló de l’oblit o el maltractament històric pertanyen a tots els àmbits socials: des d’esclaves a reines.
Després dels 18 capítols que conformen el cos del llibre, Isabel ens ofereix un índex alfabètic de les dones que ens anem trobant durant la lectura, dones pertanyents a èpoques diferents, podríem dir que a totes les èpoques, des de Reva Silvia (molt volguda quan la seguíem en el blog), del segle VIII a. de C. a Anita Garibaldi, del XIX.
A més ens ofereix un altre índex, aquest cronològic d’esdeveniments històrics.
Recordeu que us deia al principi que és d’agrair aquesta manera d’oferir el llibre? Mireu si ens ho posa fàcil. Isabel vol que la llegim, vol que ens agrade el que escriu, ens ho ofereix amb tota generositat. Ve al cas açò que diuen moltes autores, i autors, que escriuen les novel·les que a elles els agradaria llegir. Ja intuïm com li agraden a Isabel els llibres.
També he assenyalat la importància de la lectura en la vida de la nostra autora i he repetit l’encert de la documentació. Fruit d’açò tenim una bibliografia bàsica que separa, per a millor enteniment, en fonts antigues i fonts modernes. No se’n pot demanar més. Isabel ens mostra les seues fonts, ens posa en les mans els llibres que ella ha llegit, ens diu que, encara que novel·lats, els fets tenen base documental, de ciència històrica. Per açò deia abans com és d’important llegir, saber més del que s’escriu. En cas contrari, pot passar que en una novel·la lliges que les oliveres són caducifòlies. S’ha de llegir i… eixir al camp.
L’últim apartat està dedicat als agraïments, els seus, clar. Els nostres vindran quan acabem el llibre i ens el portem a Roma.
Aquesta narració de més de quatre-centes pàgines amb una prosa elegant, una adjectivació precisa i un ritme que et fa passejar per les seues pàgines amb plaer, conté molta informació. Per açò és molt important tota l’ajuda que ens presten els complements al text principal que acabe de descriure.
Però no us haveu de preocupar, Isabel explica un fet històric, descriu un recorregut o parla d’una llegenda en un capítol i en un altre en fa referència de nou pel motiu que convé a la narració. Llavors ens adonem que ho hem après, que ho recordem molt bé perquè ella ho ha escrit magistralment i perquè ens ha oferit els instruments necessaris.
Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció és que mai comença un paràgraf de la mateixa manera. Fuig dels gerundis i dels adverbis acabats en ment. Açò és una cosa molt treballada, cal molt d’ofici per a no repetir. En canvi sí usa molt mas en lloc de pero, cosa que li dóna al text una certa pàtina antiga, un altre element que ens permet mantenir la immersió històrica.
Ara bé, s’ha de destacar la descripció dels sentiments. Es va veient a través de tot el text, però em ve de gust assenyalar com ens descriu la decepció de la cortesana Imperia, en el capítol 5: Ribera de amor y muerte. Magistral. Un gran ofici, repetisc, el de la nostra Isabel romana.
Viatgem des de la Roma protegida per una estacada a una d’emmurallada a una altra destruïda i així fins a l’actualitat perquè encara que acaba de parlar-nos de dones en el segle XIX, les referències al dia d’avui per a explicar bé on es trobava tal porta o tal monument o tal residència o on es va produir tal fet són habituals. Isabel ens porta de la mà al llarg de tot el llibre. Ens fa entrar a la ciutat per la via Apia, com ella diu en la primera frase amb una gràcia elegant i continguda: “De tots els camins que porten a Roma, el de major prestigi des de l’antiguitat”. Ens dóna a conèixer portes ja inexistents i turons, ara desfigurats, tant en una marge com en una altra del Tíber, el respectat i temut pare Tíber de l’antiguitat. Ens mostra la importància de les matrones i els valors que custodien. Ens parla de l’illa tiberina. Del pelegrinatge a la tomba de sant Pere. De les festes, algunes relativament recognoscibles per les seues modificacions i adaptacions cristianes. De llegendes, mites, fets històrics… Tot açò protagonitzat per les dones de Roma i d’Isabel Barceló Chico.
Normes d'ús