La llengua materna no és només una eina de comunicació: és memòria, identitat i resistència. És la veu de les dones que han sostingut la vida, la cultura i el saber col·lectiu, sovint silenciades i menystingudes. Defensar la llengua pròpia és també combatre el patriarcat, el colonialisme i les polítiques que volen uniformitzar-nos i fer-nos callar. Reivindiquem les llengües maternes com a espais de dignitat, de lluita i de futur. Sense llengua no hi ha poble; sense les dones, no hi ha llengua viva.
21 de febrer, Dia Internacional de la Llengua Materna ens recorda que la llengua no és només una eina de comunicació: és identitat, memòria i poder. Aquest dia va ser proclamat per la UNESCO l’any 1999, en record de la lluita pel dret a parlar la llengua pròpia en contextos d’opressió. Perquè les llengües, igual que els cossos i les vides, han estat i continuen estant sotmeses a jerarquies, exclusions i formes de dominació que cal denunciar i combatre.
Les dones són transmissores clau de la llengua materna. A casa, al carrer, a l’escola, en les cures, en la vida quotidiana. Però aquesta tasca, essencial per a la supervivència de qualsevol llengua, ha estat invisibilitzada i desvalorada, com tantes altres feines feminitzades. Quan una llengua es debilita, també ho fan les veus de les dones que la sostenen.
Defensar la llengua materna és, per tant, un acte polític i feminista. És plantar cara a un sistema que imposa una llengua dominant com a neutral, universal i “útil”, mentre condemna les altres a la marginalitat. És denunciar un model que associa el progrés amb l’homogeneïtzació i que tracta la diversitat lingüística, cultural o de gènere com un obstacle, i no com una riquesa.
Al País Valencià sabem bé què significa viure amb una llengua que ha hagut de resistir. I precisament per això no estem disposades a fer ni un sol pas enrere. Continuarem transmetent als nostres fills i filles la llengua materna, de generació en generació, amb orgull i convicció. Perquè no hi ha cap acte d’amor més profund ni més bell que regalar una llengua: una manera d’estimar, de pensar i d’estar al món.
Des d’Intersindical Dones ho tenim clar: sense llengua no hi ha poble. I sense les dones, no hi ha llengua viva. Defensar la diversitat lingüística és defensar els drets humans, la justícia social i la igualtat real. És apostar per un futur on cap llengua siga considerada de segona.
Que parlar valencià siga sempre un acte d’amor i d’alegria, una manera de cuidar-nos, de reconéixer-nos i de celebrar qui som. Que siga paraula compartida, memòria viva i futur, dita sense por i amb el somriure de qui sap que estimar una llengua és també estimar el poble que la fa possible.
Com diria Joan Fuster: La llengua no ens la regalarà ningú,l’haurem de guanyar dia a dia
Una veritat senzilla i contundent que ens recorda que la llengua no és només allò que parlem, sinó allò que ens sosté, ens explica i ens projecta com a poble. Sense llengua no hi ha memòria, ni identitat, ni futur compartit.
Aquest 21 de febrer, reivindiquem totes les llengües, especialment les minoritzades, i fem-ho amb orgull i consciència feminista. Parlar-les, usar-les i estimar-les no és només un gest cultural: és un acte de dignitat i resistència.