Drets
Escriptores que obrin camí, noms que no s’han d’esborrar
Donem veu a les dones que, amb les seues paraules, ens fan sentir, pensar i somiar. Celebrem les escriptores que han obert camins i que continuen omplint el món d’històries, emocions i llibertat. ✍️????
El Dia de les Escriptores no és només una data per omplir biblioteques, escoles i institucions de noms de dones. És, sobretot, una oportunitat per recordar que la literatura escrita per dones ha hagut de lluitar durant segles contra l’oblit, la invisibilització i, contra la voluntat de deixar-la fora del relat cultural.
Enguany, aquesta commemoració té un significat especial. El 2026 es compleixen cent anys de la fundació del Lyceum Club Femenino, creat a Madrid el 1926 com un espai de cultura, debat, amistat i llibertat per a les dones. Aquella experiència va permetre que moltes dones pogueren trobar-se, llegir, escriure, pensar i participar en la vida cultural i intel·lectual del seu temps. Cent anys després, el seu llegat continua interpel·lant-nos.
El lema d’enguany, «Lyceum Club Femenino: les amigues com a forma de llibertat», posa en valor una idea que encara conserva tota la seua força: les dones que s’ajuden, que comparteixen coneixements, que creen xarxes i que es donen veu les unes a les altres poden transformar la societat. El Lyceum va ser, en aquest sentit, molt més que una associació cultural: va ser un espai d’emancipació.
I és precisament per això que aquest centenari ens hauria de fer mirar també cap al nostre present.
Perquè mentre recuperem la memòria d’aquelles dones que van obrir camins fa cent anys, al País Valencià assistim a una situació que ens obliga a preguntar-nos què significa realment preservar la memòria de les nostres escriptores.
Parlem d’Isabel-Clara Simó.
L’escriptora alcoiana va ser professora d’institut, periodista, directora de Canigó i autora d’una obra literària extraordinàriament extensa. Va escriure novel·la, contes, assaig, articles i literatura infantil, i va ser una de les autores més llegides a les aules valencianes. Entre els seus reconeixements hi ha el Premi Sant Jordi, la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Or i el títol de Filla Predilecta d’Alcoi, la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Per això resulta especialment significatiu que enguany, quan celebrem el centenari del Lyceum Club Femenino i reivindiquem la necessitat de recuperar les veus de les dones, s’haja plantejat retirar el seu nom de l’IES Isabel-Clara Simó de l’Alcúdia de Crespins.
Un institut no és només un edifici. El nom que porta també educa. Dona referents. Explica als joves quines persones considerem dignes de ser recordades. Quan posem el nom d’una escriptora en un centre educatiu, estem dient a les noves generacions que la cultura, la literatura, el pensament i la llengua també s’han construït amb les veus de les dones.
I quan eixe nom desapareix, alguna cosa de la nostra memòria col·lectiva també es debilita.
No es tracta de convertir les escriptores en estàtues intocables ni de negar la possibilitat de revisar els homenatges públics. Es tracta de preguntar-nos quins són els criteris que utilitzem i, sobretot, què transmetem quan retirem el nom d’una autora reconeguda, professora i referent de la literatura valenciana contemporània d’un espai dedicat precisament a l’educació.
Isabel-Clara Simó no necessita que ningú li regale un lloc en la història de la literatura. Se l’ha guanyat amb la seua obra.
El que sí que necessitem nosaltres és que la seua obra continue present. Que les seues novel·les continuen llegint-se. Que els seus articles siguen coneguts. Que el seu compromís amb la llengua i la cultura forme part de la memòria de les noves generacions. I que els centres educatius siguen llocs on els nostres joves puguen descobrir dones que van escriure, van pensar i van lluitar per obrir camins.
Això és, al capdavall, el que ens recorda el Lyceum Club Femenino cent anys després.
Aquelles dones sabien que juntes eren més fortes. Sabien que compartir cultura era una forma de llibertat. Sabien que crear espais per a les dones significava també crear futur.
Per això, aquest Dia de les Escriptores hauria de ser també un dia per preguntar-nos quins noms volem conservar i quines veus volem transmetre.
Cent anys després del Lyceum, encara necessitem fer visible les escriptores.
Encara necessitem recordar-les.
I, sobretot, encara necessitem que els seus noms continuen obrint portes.
Perquè esborrar el nom d’una escriptora d’un institut no esborra la seua obra, però sí que ens priva d’una oportunitat per explicar-la i transmetre-la.
I la millor manera d’honrar les dones del Lyceum, les escriptores que ens han precedit i també Isabel-Clara Simó és molt senzilla: llegir-les, estudiar-les, citar-les, portar-les a les aules i deixar que les seues paraules continuen parlant.
Que cent anys després, les seues veus no siguen silenciades.
Que continuen escrivint i vivint en la nostra memòria
Normes d'ús