Drets
5 d’octubre, Dia de les Docents i els Docents
Reconeixem la tasca de totes les docents i tots els docents que, cada dia, acompanyen, ensenyen i inspiren les noves generacions. Gràcies per fer de l’educació pública una eina de transformació i de futur.
El 5 d’octubre, Dia de les Docents i els Docents, no pot ser enguany una simple data al calendari. Enmig de la revolta educativa que estem vivint al País Valencià, i també de les mobilitzacions que recorren altres territoris de l’Estat, és un dia per mirar de cara les nostres docents i reconéixer allò que massa vegades es dona per fet: educar és una tasca essencial, però també és una tasca que sosté la societat.
I si parlem del professorat, hem de parlar necessàriament en femení. Perquè les dones són majoria en molts dels espais educatius i perquè, una vegada més, són elles qui posen el cos, la veu i la cara en primera línia.
En aquesta vaga educativa al País Valencià hem vist a les treballadores de l’educació mobilitzades, reivindicant unes condicions laborals dignes, defensant una educació pública de qualitat i plantant-se davant d’un model que exigeix més i més a qui ja ho dona tot. Han posat el seu cos i la seua veu al carrer. Han sostingut pancartes, assemblees, concentracions i vagues. Han explicat a les famílies per què lluiten. Han defensat els centres educatius i, amb ells, el dret de tota la ciutadania a una educació pública, inclusiva,de qualitat i en valencià.
Però hi ha una altra realitat que també hem de posar damunt la taula: mentre lluiten per l’educació pública, moltes d’aquestes dones continuen sostenint les seues pròpies famílies.
Perquè la jornada laboral no acaba quan es tanca la porta de l’escola o de l’institut.
Després de les hores de classe venen les reunions, les programacions, les correccions, les tutories, la burocràcia, la preparació de materials, els correus, les preocupacions pels alumnes. I després d’això, en molts casos, arriba la segona jornada: la cura dels fills i les filles, la casa, les persones majors, l’organització familiar, les cites mèdiques, les compres, els deures, els imprevistos.
Això també és treball. Encara que no aparega en una nòmina.
Parlem molt de corresponsabilitat. La paraula està present en discursos institucionals, plans d’igualtat i campanyes. Però la pregunta és si aquesta corresponsabilitat és real o si encara continua sent una promesa pendent.
Perquè no hi ha corresponsabilitat quan les dones continuen assumint majoritàriament l’organització invisible de les cures. No hi ha corresponsabilitat quan s’ha de fer malabarismes per conciliar una assemblea, una vaga, una reunió amb les famílies i les necessitats de les seues criatures. No hi ha corresponsabilitat quan la societat dona per fet que les dones trobaran la manera de sostenir-ho tot.
No volem ser heroïnes. Volem drets.
No volem que es glorifique la capacitat de les dones de l’educació per arribar a tot. No volem que es convertisca en virtut el fet d’estar exhaustes. No volem que se’ns reconega només perquè som capaces de sostenir l’escola, la casa, la família i les cures al mateix temps.
Volem que es reconega el valor del nostre treball.
Volem condicions laborals dignes.
Volem temps.
Volem conciliació real.
Volem corresponsabilitat efectiva.
Volem serveis públics que sostinguen la vida.
Volem que cuidar no siga una responsabilitat assignada principalment a les dones.
I volem una educació pública que no es limite a resistir, sinó que puga desenvolupar-se amb els recursos, els i les professionals i les condicions que necessita.
Per això, aquest 5 d’octubre no volem només felicitar les docents. Les volem escoltar.
Escoltar les mestres que arriben a casa després d’una jornada de treball i encara tenen una altra jornada per davant. Escoltar les professores que han hagut de reorganitzar la seua vida per poder cuidar. Escoltar les interines que viuen pendents d’una destinació. Escoltar les docents que treballen en centres amb plantilles insuficients, amb més burocràcia i amb més responsabilitats de les que poden assumir.
I escoltar-les també quan fan vaga.
Perquè una vaga educativa no és només una reivindicació laboral. Quan el professorat es mobilitza, està dient que l’educació pública importa. Està dient que no podem exigir una educació de qualitat mentre precaritzem qui l’ha de fer possible. Està dient que no hi ha escola pública forta sense professionals reconegut, cuidats i respectats.
I quan són majoritàriament dones les que sostenen aquesta lluita, també hem de mirar-la amb ulleres feministes.
Perquè la precarització dels sectors feminitzats no és casual. Com tampoc ho és que les tasques de cura continuen recaient de manera desigual. Ni que el temps de les dones semble infinitament disponible.
El temps de les dones també té valor.
Aquest 5 d’octubre, per tant, no volem discursos d’agraïment. Volem compromisos. No volem que ens diguen que som imprescindibles mentre se’ns demana continuar arribant a tot. Volem una societat que assumisca que educar i cuidar són responsabilitats col·lectives.
Dignificar els i les professionals de l’ educació és dignificar l’educació.
Defensar els i les professionals de l’educació és defensar els serveis públics.
Reconéixer les cures és avançar en igualtat.
I escoltar les dones que hui estan en primera línia és entendre que no hi ha transformació educativa sense transformació social i feminista.
Darrere de cada aula hi ha una professional. Darrere de cada professional, hi ha una dona que sosté moltes altres vides.
I ja és hora que la societat sostinga també les seues.
Normes d'ús