Drets
Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial
El racisme no és només un prejudici individual: és també una estructura que genera desigualtats, exclusions i violències. Hui recordem que la diversitat és una riquesa i que la igualtat de drets no pot dependre de l’origen, el color de la pell o la cultura.
Combatem el racisme cada dia: a les institucions, als centres educatius, als llocs de treball i als carrers. Una societat justa només és possible si és també antiracista.
Cada 21 de març es commemora el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial. No és una efemèride simbòlica ni neutral. Recorda una massacre: el 1960, a Sharpeville, la policia del règim de l’apartheid va disparar contra una manifestació pacífica que protestava contra les lleis racistes de control de població. El balanç va ser brutal: 69 persones assassinades i prop de 180 ferides.
Sis anys més tard, l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 21 de març Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial. Però més enllà de les declaracions institucionals, el racisme continua sent una realitat quotidiana que travessa el món del treball.
Des d’una perspectiva sindical, cal dir-ho clar: el racisme és una eina del sistema per dividir la classe treballadora.
Quan s’assenyalen les persones migrants com a culpables de la precarietat, quan es normalitzen discursos que les presenten com una amenaça, el que realment s’està fent és justificar un mercat laboral cada vegada més desigual. El racisme permet pagar menys a unes treballadores que a altres, legitima la falta de drets i converteix determinats col·lectius en mà d’obra especialment explotable.
Ho veiem cada dia. En el treball domèstic i de cures, sostingut majoritàriament per dones migrants. En el camp, amb temporeres sotmeses a jornades abusives i condicions indignes. En sectors com l’hostaleria, la neteja o la logística, on la precarietat es concentra sovint en persones racialitzades.
El racisme no només discrimina: abarateix el treball.
Per això és profundament funcional al model econòmic actual. Divideix la classe treballadora, genera competència entre persones que haurien d’estar del mateix costat i dificulta l’organització col·lectiva per defensar drets. Quan la classe treballadora està fragmentada, el poder empresarial guanya.
Des del sindicalisme feminista, aquesta realitat és encara més evident. Les dones migrants ocupen els llocs més invisibles i precaritzats del mercat laboral. Són les que sostenen gran part del sistema de cures, un treball essencial per a la vida però sistemàticament infravalorat i mal pagat. Sense elles, el sistema simplement no funcionaria.
I, tanmateix, són també les que troben més obstacles per accedir a drets laborals plens, regularitzar la seua situació administrativa o defensar-se davant els abusos.
Davant d’això, el sindicalisme no pot mirar cap a una altra banda. La lluita contra el racisme no és una qüestió identitària ni simbòlica: és una qüestió de justícia social i de defensa dels drets de tota la classe treballadora.
Quan es permet que un sector de treballadores tinga menys drets, s’està debilitant el conjunt de drets de totes. Quan s’accepta que hi haja persones explotables perquè són migrants o racialitzades, s’està obrint la porta a una degradació general de les condicions laborals.
Per això l’antiracisme ha de ser també una bandera sindical.
Defensar la igualtat de drets laborals, combatre la discriminació en l’accés al treball, regularitzar les persones migrants i garantir condicions dignes en tots els sectors no és només una qüestió de solidaritat. És una estratègia imprescindible per evitar que el racisme continue utilitzant-se com a instrument de divisió.
La massacre de Sharpeville ens recorda fins a quin punt el racisme pot arribar a convertir-se en violència institucional extrema. Però també ens recorda que els drets no s’han aconseguit amb discursos, sinó amb lluites col·lectives.
El 21 de març hauria de ser, per tant, alguna cosa més que una data al calendari. Hauria de ser una crida a reforçar l’organització de la classe treballadora en tota la seua diversitat.
Perquè una cosa és segura: sense antiracisme no hi ha justícia social. I sense justícia social no hi ha drets laborals reals.
Normes d'ús