La demarcació de València exemplifica, com cap altra, les paradoxes de l’absència de sistema i de planificació en l’extensió del valencià en l’ensenyament en aquests quasi 35 anys de LUEV.
Tenim un Cap i Casal que mostra unes magnituds i tendència a l’abandonament progressiu de la llengua semblants a les de les capitals del Sud. Al costat, hi ha els casos d’Alzira o Sagunt, amb nivells digníssims d’escolarització en valencià fins arribar al batxillerat, o els de Mislata i Gandia, que pateixen un tall radical, i difícilment comprensible, en el pas de la secundària obligatòria al batxillerat. Sembla que la sort del valencià en l’ensenyament en els diferents territoris depén, sobretot, del compromís i la determinació d’unes comunitats educatives –pares i mares, alumnat i professorat. L’embranzida d’aquest compromís arriba fins a la secundària, en el millor dels casos, i perd bona part de la seua força quan arriba, de nou, al batxillerat.
El cas de la capital del País Valencià és especialment lamentable, en tant que espill en el qual es miren tots els territoris. I en la capital no és un factor menor l’impacte d’una àmplia oferta de concerts educatius, poc o gens compromesos amb la llengua dels i les valencianes. Un exemple de la debilitat de l’oferta d’ensenyament en valencià és el centre històric, on només hi ha una escola pública, amb una única línia en valencià.
Passeu el punter pels punts per visualitzar els valors en percentatge.