Per entendre bé els resultats de l’ensenyament en valencià, i també en altres llengües, en les universitats públiques valencianes, caldrà partir del marc en què això ocorre i remarcar ben clarament un tret fonamental del món universitari valencià: la seua profunda heterogeneïtat.
Unes poques dades faran veure fins a quin punt ho és. D’una banda, cal fer ressaltar la gran diferència d’estudiants entre unes universitats i altres. Les universitats de mida menor, la Jaume I de Castelló de la Plana i la Miguel Hernández d’Elx, tenen al voltant de 14.000 estudiants, mentre que la més gran, la de València, en té al voltant de 60.000. Pel que fa al temps que fa que imparteixen ensenyaments, totes, a excepció de la de València, són creades en el segle XX, i algunes com la Miguel Hernández, no arriba als vint anys d’existència (1997). La Jaume I és de 1991, la d’Alacant de 1979 i la Politècnica de València de 1968. La de València, sobrepassa els cinc segles.
Altres dades a tenir en compte són també el diferent nombre de personal docent i investigador (PDI), de personal d’administració i serveis (PAS), els diversos campus que cada universitat té o les diferents titulacions que imparteixen, per posar-ne només alguns exemples.
Per tant, tot i que es comparteixen molts elements comuns, tot això implica un funcionament i unes dinàmiques ben diferents, que evidentment també afecten el funcionament lingüístic de cada universitat. I, és clar, també, el territori on radica cada universitat és un fet amb transcendència.
Cal no perdre de vista tampoc el context sociopolític dels anys que analitzem en aquest article, anys marcats no sols per la manca de promoció de la llengua pròpia per part dels poders públics, sinó més aviat per tot el contrari: una contraplanificació lingüística orquestrada contra la llengua pròpia, executada pels diferents governs del PP de la Generalitat Valenciana i de l’Estat, i també dels diferents ajuntaments i diputacions.
Com també ha estat molt important per a desplegar polítiques lingüístiques adequades la manca d’un finançament digne per a les universitats públiques, que es deu bàsicament a dos fets: d’una banda, el trasllat al sector públic de la crisi patida pel sector financer privat al llarg d’aquests darrers anys; i de l’altra, la desviació des de fa més de vint anys de gran part del pressupost destinat a l’ensenyament superior a les universitats privades o a projectes fallits com la Valencian International University (VIU).