Drets i deures lingüístics del Govern del Botànic

Ara que s’han complert quasi tres quartes parts de la legislatura, potser és un bon moment per fer un balanç de les normatives de política lingüística de l’anomenat Govern del Botànic (PSPV-PSOE i Compromís, amb el suport extern de Podem) de la Generalitat Valenciana.

10 / 05 / 2018 | Alfons Esteve

Sens dubte, la norma que més literatura jurídica ha generat és el Decret 9/2017, de 27 de gener, pel qual s’estableix el model lingüístic educatiu valencià i se’n regula l’aplicació als ensenyaments no universitaris, més conegut com el decret de plurilingüisme. En un apunt de l’any passat d’aquest mateix blog ja ho explicàvem.

Aquesta norma establia un únic programa d’educació plurilingüe amb 3 grans nivells (bàsic, intermedi i avançat) per a ESO i batxillerat, que es convertien en 6 per a educació infantil i primària (bàsic 1 i 2; intermedi 1 i 2, i avançat 1 i 2). Tots ells amb continguts especificats de les hores que s’havien d’impartir en valencià, en castellà i en anglès i lligats a una certificació posterior de nivell de valencià i d’anglès. La dreta més reaccionària, agrupada en tots els seus vessants (associacions de mares i pares, sindicats, partits polítics i fins i tot la Diputació d’Alacant) va atacar aquest decret de manera furibunda, perquè afirmaven que pretenia laminar els drets dels castellanoparlants i imposar l’ensenyament generalitzat del valencià a costa del castellà.

Fruit d’aquests recursos, el Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ) en va paralitzar l’aplicació el juliol de 2017 mitjançant l’aplicació de mesures cautelars. Per poder posar en marxa el curs 2017-18, el Govern valencià va aprovar el Decret Llei 3/2017, d’1 de setembre, el qual establia de manera generalitzada tres programes lingüístics (A, B i C) que s’havien d’aplicar al primer curs del segon cicle d’educació infantil durant el curs 2017-18 i també assignava als diferents centres el programa corresponent en funció de la tria feta segons el nivell del Decret 9/2017.

Vists els recursos, al final del 2017 el Govern valencià derogava el Decret 9/2017 i portava a les Corts Valencianes el que s’aprovaria com a Llei 4/2018, de 21 de febrer, per la qual es regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià. Aquesta Llei canvia el concepte de nivells dels anteriors decrets i fixa percentatges mínims de docència en les diverses llengües per al conjunt de l’escolaritat obligatòria: un mínim del 25% en cadascuna de les llengües oficials i entre el 15 i el 25% per a una llengua estrangera. A partir d’aquests mínims, en cada centre es decideix en quina llengua oficial s’imparteix el 25-35% restant.

Cal dir que, malgrat que el Decret 9/2017 estava derogat pel Govern, el TSJ, tot just el 25 d’abril, va dictar sis sentències en què declara no ajustat a dret tota la part corresponent del decret referida a l’elaboració del projecte lingüístic de centre, perquè entenen que es discrimina el castellà. Això ha esperonat novament la dreta a demanar al Govern espanyol que recórrega contra la Llei de plurilingüisme davant del Tribunal Constitucional.

Pel que fa a l’Administració de la Generalitat Valenciana, cal destacar la publicació del Decret 61/2017, de 12 maig, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials de la Generalitat, l’objectiu del qual és garantir els drets lingüístics de la ciutadania en les seues relacions amb l’Administració valenciana.

La principal novetat d’aquesta norma és que estableix que “el valencià és la llengua pròpia de la Generalitat i, com a tal, en serà la llengua destacada d’ús normal i general”. Es preveu també que “les actuacions internes de l’Administració de la Generalitat de caràcter administratiu es redactaran en valencià”.

Així mateix, s’estableix que la comunicació entre la Generalitat i els ciutadans dels territoris de predomini lingüístic valencià es farà en valencià, tret que el ciutadà demane que es faça en castellà. També seran en català les relacions de la Generalitat Valenciana amb les altres institucions estatutàries, amb l’Administració local dels territoris de predomini lingüístic valencià, amb l’Administració d’estat, inclosa la de justícia, amb seu al País Valencià i amb la resta de territoris de l’àmbit lingüístic.

Aquest Decret també ha estat impugnat pels sectors més reaccionaris, inclosa l’advocacia de l’Estat. De moment encara no hi ha cap sentència.

D’altra banda, s’ha creat l’Oficina de Drets Lingüístics (Decret 187/2017, de 24 de novembre), que té per objecte garantir els drets lingüístics de la ciutadania, tant davant de qualsevol administració com de les persones físiques o jurídiques. Les seues funcions són tramitar reclamacions sobre vulneració de drets lingüístics, atendre consultes i, sobretot, oferir assessorament i recursos a institucions públiques i empreses públiques i privades que siguen objecte de reclamacions de drets lingüístics. És una oficina, però, que no té capacitat sancionadora, sinó més aviat d’intermediació. I, igualment, com els decrets precedents, també ha merescut alguns recursos —menys en nombre que els decrets anteriors— dels sectors conservadors.

Cal ressenyar també, tot i que amb poc impacte pràctic, la publicació del Decret 69/2017, de 2 de juny, de regulació dels criteris i procediment per al canvi de denominació dels municipis i altres entitats locals. Certament, no millora en gaire cosa el decret del 1992, fins aleshores en vigor. Així, és manté la possibilitat de la doble denominació en valencià i en castellà, ara amb la novetat que anirà en primer lloc el nom segons el predomini lingüístic. A més, ara, qualsevol canvi necessita l’informe lingüístic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

I per tancar el nou bloc normatiu publicat, i en un àmbit un poc diferent, sí que cal destacar l’entrada en vigor de l’Ordre 7/2017, de 2 de març, per la qual es regulen els certificats oficials administratius de coneixements de valencià de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, el personal examinador i l’homologació i validació d’altres títols i certificats.

Com a novetat important d’aquesta Ordre, cal destacar l’adaptació dels certificats oficials de valencià al Marc europeu comú de referència per a les llengües i, amb això, el canvi de models de prova i de nivells de certificació de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià (JQCV).

I l’altra novetat important és la publicació de l’annex II de l’Ordre en què s’homologuen els certificats de totes les administracions i institucions de l’àmbit lingüístic català: Generalitat de Catalunya, Govern de les Illes Balears, Govern d’Andorra, Institut Ramon Llull i universitats de tots els territoris de parla catalana.

Sens dubte una norma que homologa, en tots els sentits de la paraula, la JQCV i els certificats que s’emeten amb la resta de certificats de llengües d’Europa.

Fins ací hem aplegat tota la normativa publicada en aquests darrers tres anys i que, amb més o menys encerts, i amb més o menys avanços, s’ha posat en marxa. Hi ha, però, almenys tres matèries sobre les quals cal una actuació normativa urgent i que, a hores d’ara, sembla que serà difícil que es duguen a terme en el que queda de legislatura.

D’una banda, i tot i que va ser anunciada fa pràcticament dos anys, no s’ha aprovat encara una nova llei de la funció pública que hauria d’exigir la capacitació lingüística per a l’accés a un lloc de treball públic. I el cas és especialment greu perquè des de desembre de 2016 hi ha un acord impulsat per les principals associacions cíviques i signat pels tres grans sindicats (Intersindical Valenciana, CCOO i UGT) en què es preveu aquesta exigència. Aquest canvi en la llei de la funció pública valenciana és fonamental per a garantir els drets lingüístics de la ciutadania.

Finalment, s’han posat en marxa els mitjans de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (À punt), tot i que encara sense la programació completa en la ràdio i només en proves, i des del 25 d’abril d’enguany, en la televisió. Contràriament, però, no hi ha cap avanç amb la recepció dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ni d’IB3 Radiotelevisió de les Illes Balears.

El tercer àmbit on no s’ha actuat és en l’ensenyament universitari, on calen actuacions respecte de la llengua, tant per regular-ne l’ús en la docència de graus i postgraus com en l’exigència de la capacitació lingüística del professorat universitari i del personal d’administració i serveis.

Així doncs, podem afirmar que aquesta legislatura presenta avanços pel que fa a la normativa respecte de la llengua pròpia i que aquests s’han concentrat bàsicament en l’ensenyament no universitari i en l’Administració. També en els mitjans de comunicació, encara que amb la recepció dels mitjans de la resta de l’àmbit lingüístic per solucionar. Com queda també per escometre la capacitació lingüística en l’accés a la funció pública i la regulació lingüística en l’ensenyament universitari.

Com a conclusió i, vist com el TSJ ha fet servir alguns articles de la Llei d’ús i ensenyament del valencià (1983) contra els petits avanços en l’ús del valencià, pensem que és absolutament necessària una nova definició dels objectius de la política lingüística i per això cal la derogació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià i l’aprovació d’una llei d’igualtat lingüística, amb mandats clars i que abracen tots els àmbits d’una societat moderna del segle XXI. Sense una nova llei, serà molt difícil, per no dir impossible, assolir una veritable igualtat lingüística.

Publicat en Revista de Llengua i Dret - Generalitat de Catalunya - 10 / 05 / 2018