Una de les primeres coses que s’ensenya a les facultats de dret és l’article 1 del Codi Civil. Aquesta norma bàsica estableix que “1. Les fonts de l’ordenament jurídic espanyol són la llei, el costum i els principis generals del dret. [...] 6. La jurisprudència complementarà l’ordenament jurídic amb la doctrina que, de manera reiterada, establesca el Tribunal Suprem en interpretar i aplicar la llei, el costum i els principis generals del dret”.
Doncs bé, això, que és bàsic en el dret espanyol i que qualsevol estudiant de primer de grau domina a la perfecció, sembla que no ho és per a la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Quarta, del Tribunal Superior de Justícia valencià. Si més no, això és el que es desprèn de la interlocutòria de 23 de maig on acordava la suspensió cautelar de l’anomenat Decret de plurilingüisme i les dues resolucions de 20 juny (respecte del recurs de la Generalitat Valenciana) i de 21 juny (en resposta al recurs del STEPV-IV) on confirma la suspensió.
En totes tres resolucions l’absència de fonamentació jurídica és palmària. I ho demostrarem amb fets. En la interlocutòria de 23 de maig, en l’apartat de fonaments jurídics només se citen els articles 129 i 135 de la Llei de la jurisdicció contenciosa administrativa. En la de 20 de juny només dóna com a fonament de dret l’article 19 de la mateixa llei; i en la del 21 de juny, ja cansats de tanta argumentació normativa, no en fa ni una de sola.
Sense voler entrar a fer un repàs exhaustiu de les resolucions citarem, però, algunes perles jurídiques. Per a rebatre l’argument del STEPV-IV que afirma que, en una anterior interlocutòria i sobre el projecte lingüístic de centre, regulat en l’anterior decret de plurilingüisme, la mateixa Sala havia denegat al STEPV-IV la suspensió cautelar, tot i que després li n’havia donat la raó en la sentència, l’argument del TSJ és el següent: “El cas a què es refereix era el d’una Ordre que desenvolupava el Decret 127/12, de natura educativa però completament diferent del cas que s’analitza ara, el Decret 9/17 amb contingut i efectes diferents”. Com es pot comprovar el decrets regulen el mateix, l’ensenyament plurilingüe, però el tribunal es despatxa simplement dient que són diferents i, per tant, ni ho justifica. Així de simple.
Un altra argumentació que sorprèn de les dues resolucions de 20 i 21 de juny, tot i que redactades pel mateix magistrat −i calcades en molts punts− empra el mateix argument per a dir una cosa i la contrària. En la de 20 de juny (en el fonament de dret primer) retrau a la Generalitat que els motius d’oposició s’han de fer d’una manera clara “demanant-ho en la súplica de l’escrit, no mitjançant una simple al·legació de l’escrit, sense que es reflectesca en la súplica”. Contràriament, en la de 21 de juny diu al STEPV-IV que “amb independència del que s’argumente i es fixe en la súplica quan es formalitze la demanda, el cert és que el que es recorre és el Decret en tota la seua integritat i no pot limitar-se la suspensió cautelar només a aquesta disposició” (fonament de dret segon). És a dir, que la necessitat que les demandes concretes es facen en la súplica en un cas és necessari, però en l’altre no. Curiosament, amb la contrarietat de criteris, l’única que resulta beneficiada en el seus arguments en tots dos casos és la Diputació d’Alacant, és a dir, la qui demana precisament la suspensió del Decret.
Tot continuant amb la seua deconstrucció argumentativa, la Sala, davant l’argument que el Consell Jurídic Consultiu, el Servei Jurídic de la Conselleria d’Educació i l’Advocacia de la Generalitat no hi havien vist cap problema jurídic es permet dir que “tots ells formen part de l’administració autora del Decret” i que “no són organismes independents en absolut, per la qual cosa el seu criteri, per molt respectable que siga i ho és, manca de pes provatori (fonament de dret tercer)”. No saben si la Fiscalia, que també havia dit que no calia cap mesura cautelar, per al tribunal, com la resta d’organismes esmentats, tampoc té cap pes de prova.
Però el súmmum del despropòsit es troba en el fonament jurídic sisè de la resolució de 21 de juny (la referent al recurs del STEPV-IV). El TSJ atribueix i rebat un argument jurídic que el STEPV-IV no havia fet servir en la seua demanda. Es tracta de la petició de la Generalitat que fora el Ple de la Sala qui assumira tota la causa. I, així, amb el mètode de còpia-enganxa el magistrat ponent rebat arguments no emprats per qui recorre. Sens dubte, una nova manera d’impartir justícia.
L’anàlisi podria ser més extensa però, amb aquests detalls, queda molt patent que aquestes resolucions no estan basades en arguments jurídics sinó més aviat en arguments polítics que són, precisament, els que haurien de quedar exclosos del qualsevol tipus de resolució judicial. Sembla, però, com bé deia el professor Andrés Boix arran de la publicació de la Interlocutòria de 23 de maig, que “el Tribunal Superior de Justícia ha descobert, juntament amb la jutge d’Alacant dels carrers franquistes, una nova forma d’activisme politicojudicial: la cautelar”.