Grup de lectura
Notícies
Contratemps, de Marisol González Felip
Ahir es va presentar a València aquest magnífic poemari, editat per Germania
Al capdavall potser no fou un mal son sinó un mal fox amb el clarinet de vidre
Vos done la benvinguda a aquesta presentació de CONTRATEMPS, un bellíssim poemari de Marisol González Felip.
De Nules, llicenciada per la Universitat de València, professora de secundària, inspectora d’educació, membre de l’AVL, de la qual va ser secretària, durant una època molt dura. Ha format part de la secció de gramàtica.
Com a traductora va dur-nos Roal Dahl al valencià. Autora de textos didàctics, de diccionaris: Frases fetes al nord de la llengua. Diccionari de les comarques de Castelló, per exemple.
Ha publicat els contes infantils Contes d’aigua i rima amb un raget de llima i Madame de les Ratlles Blaves.
En la seua ingent obra, i dic ingent pequè esta dona ha trebllat molt, destaca la poesia. Llisc alguns dels títols, són tan poètics que m’agrada repetir-los: Les hores breus, La tendresa dels freixes, Afegiràs abril, L’edat deserta, Crónica de llunes, Papallones de dilluns, Paral•lelament a la fosca, Mar d’heura, Pasqual, Suite de València.
Ha estat antologada en moltes i prestigioses publicacions i ha rebut premis arreu el nostre àmbit lingüístic. En citaré només un: el Pròxita d’Almenara, on ens vam conéixer, fa més de 20 any. No ens vam reconéixer i retrobar fins molt de temps després.
No és difícil conèixer més sobre la nostra autora. Teniu el mateix llibre, CONTRATEMPS, la wikipèdia, el web de l’AVL, etc. Però sobre tot heu de llegir la seua obra.
He acceptat amb molt de gust, de fet és un honor, la proposta de Marisol per a parlar del seu poemari. He vingut amb una intenció clara: fer-vos-el llegir, si no ho heu fet ja. Espere encomanar-vos la meua passió: és un llibre magnífic, excel•lent.
Mireu, hem de llegir. Tot, el que siga: premsa, narrativa, teatre, poesia… i si tenim l’oportunitat de conéixer bons llibres com aquest, tenim l’obligació fer-ho. A banda de totes les bones coses que té la lectura, i que estic segura que totes les persones que estem ací sabem i compartim, també hem de recolzar, amb la compra de llibres, les editorials. Aquestes, al seu torn, tenen l’obligació d’oferir-nos bons textos i ajudar els autors i les autores a difondre les seus obres i procurar que estiguen molt de temps al nostre abast. Una obra bona no pot tenir una presència efímera en els aparadors de les llibreries.
El llibre que ens aplega, CONTRATEMPS, editat per Germania en la col•lecció Plaerdemavida, dirigida per Manel Alonso, és de mides agradoses, el tens a gust entre les mans. La portada, les solapes habituals amb una certa informació, els crèdits, l’índex… tot s’ha de mirar bé abans de començat la lectura dels poemes, estem davant d’una gran obra i ens hi hem d’acostar amb calma i amb la litúrgia que cada persona tenim costum.
Jo no sé si estic massa d’acord amb el que diu la contraportada, que si és una crònica personal i tal. Deixem estar, ja per fi, la famosa pregunta de què hi ha d’autobiogràfic en el que escrivim. Què hi ha? Doncs, TOT. Les nostres lectures, els nostres pensaments, desitjos, vivències, anhels, converses, experiències, invencions, pel•lícules, audicions musicals, coneixements… tot plegat s’aboca en el que escrivim.
CONTRATEMPS és un poemari per a gaudir mot a mot, on res, al meu parer, no s’ha deixat a l’atzar, tot està encaixat meticulosament. De vegades, mentre llegia pensava que el llibre és com un gran haikú, un bloc perfecte.
Hi ha una curiositat al principi del llibre: Marisol ens dona les dos definicions del Diccionari Normatiu Valencià del mot contratemps. M’agrada. És com dir: parlaré d’açò i sé del que parle. Manel Alonso, en el seu blog, quan feia el comentari sobre Suite de València també explica que va cercar la definició de suite. Jo he buscat alguna de les paraules que usa Marisol en Contratemps. El diccionari és una eina fantàstica, et procura aspectes que potser s’escaparien en una lectura superficial. En el cas de Marisol també he volgut veure un interès a destacar la gran obra de l’Acadèmia, el diccionari, 12 anys de treball durant els quals em fa l’efecte que Marisol no va estar quieta.
Tornem a aquests pàgines, a CONTRATEMPS, que es reparteixen en dos cossos: PARÈNTESI, on quasi tots els poemes, dels XXXI que hi ha, acaben amb els últims versos tancats entre parèntesis i CONTRATEMPS, que dóna nom al poemari i que és d’extensió més curta, són 6 poemes.
En Parèntesi Marisol empra una cita, un vers d’Idea Vilariño, una poeta uruguaiana que també s’ha dedicat a la docència: ESTE DOLOR DE FUEGO QUEMANDO MIS PAREDES. Marisol ens avisa: llegirem sobre el dolor.
En aquesta primera part trobem referències molt actuals de la vida quotidiana; mail, alprazolam, paracetamol, suite, Oysho, moleskine. És una conjunció magistral: la categoria dels versos acullen veus de cada dia, i a més barbarismes i noms comercials, amb una normalitat enriquidora. No destorba llegir-los, ens situa amb precisió en el món que Marisol vol descriure, vols transmetre’ns.
Per a fer-vos esment a, diguem-ne, la línia narrativa del poemari, voldria citar el poema VII: Cinc de gener i les sabates buides de tu, que conclou amb la ràbia de Queda’t amb la dignitat que albire des de les meus pupil•les d’herba. També el XIV Devores el sopar i el silenci, que conté una queixa: Tristment t’he de dir que em fagocites el cor i el misteri dels poemes. Veureu que al llarg d’aquesta primera part Marisol descriu moltes emocions diferents. Ja dic, és un poemari bellíssim.
S’ha d’haver llegit molt i escrit molt per a poder aconseguir un llibre així. La gran cultura de la nostra autora la du a marcar el poema XIX, La ferida sura en un riu obscur, com a Simfonia moldava. Ella diu riu i el seu cervell li porta aquest poema simfònic, dels 6 que formen La meua pàtria, que el compositor txec Bedric Smetana va dedicar al riu Moldava. Les referències musicals són constants, com també ho són les del món marítim, de navegació. L’últim vers del poema XXXI, Vés-te’n, crisàlide de foc, acaba amb un Jo abandone la travessia. És com si concloguera el viatge per la mar de sentiments que ens ha oferit l’autora. Però, no. Ens queda guarir la ferida.
En CONTRATEMPS, la segona part, la cita pertany a l’argentina Alejandra Pizarnik, ESCRIBIR UN POEMA ES REPARAR LA HERIDA FUNDAMENTAL. Segon avís: superació del dolor.
Conté els poems (Des)estructures, Teoria dels naufragis, València-Bloomsbury, Criatura, Manikarnika i Malson. A través dels quals, dels 6, anem a fer la darrera travessia superant naufragis. Aquesta segona part és un gran colofó. De fet, ja ho he dit, el segon poema és Teoria dels naufragis, que comença així Tots els naufragis tenen una ferida en coberta i continua més avall hi ha naufragis sense rèquiem i sens crits.
Trobem també la referència a un dels cercles literaris i intel•lectuals més prestigiosos, el de Bloomsbury, justament el poema dedicat a la jove poeta d’Oliva Àngels Gregori.
Criatura em recorda a Georges Moustaqui. De vegades necessitem una cançò per a acabar d’explicar-nos el que sentim. Aquesta seria la de L’homme au coeur blessé. La critaura de l’hivern ferit, en paraules de Marisol.
Manikarmika, dedicat in memoriam a Joan Baptista Campos, l’escriptor castellonec i gran viatger que ens va deixar fa uns anys. És un poema molt sentit on he volgut veure un homenatge a la faceta viatgera de Campos.
I arribem a MALSON: Com una síncope de llops i diapasons…. que acaba amb dos versos que esdevindran inoblidables per totes les persones que el gaudisquen:
AL CAPDAVALL POTSER NO FOU UN MALSON
SINÓ UN MAL FOX AMB EL CLARINET DE VIDRE
Dolors Jimeno
8 de maig de 2014, València.
Normes d'ús