Laboral
22F, Dia Europeu contra la Discriminació Salarial
Des d’Intersindical Dones i el conjunt de la Intersindical Valenciana treballem cada dia perquè la nostra societat puga ser veritablement igualitària i socialment justa
Ja fa 10 anys que la Unió Europea va establir el 22 de febrer com a Dia Europeu Contra la Discriminació Salarial entre Dones i Homes. El camí des d’aleshores no ha estat fácil, ja que aquesta commemoració es queda moltes coltes en paper mullat si no s’apliquen mesures concretes i decidides per part de les administracions.
És un fet demostrat que les dones cobrem menys que els homes. La bretxa salarial és la diferència existent entre el salari mitjà dels homes i el de les dones. I de diferència n’hi ha molta, a pesar que el dret fonamental a la igualtat de remuneració per gènere és reconegut des de 1919 per l’Organització Internacional del Treball. Hui en dia, però, després de més de 100 anys, les dones tenim un salari mitjà menor que els homes.
L’ONU calcula que, a nivell mundial, la diferència de salari entre homes i dones és del 23%. Aquesta xifra es pot qualificar de veritablement optimista, quan no ingènua, tenint en compte les condicions de treball i de vida de milions de dones en països als quals l’autoanomenat primer món no ha deixat desenvolupar-se. Al País Valencià les dades oficials indiquen que tenim una bretxa del 22,4%, el que vol dir que les dones valencianes ens passem 82 dies treballant sense cobrar. O siga, que a partir del 12 d’octubre, treballem debades.
La causa d’aquesta diferència retributiva entre homes i dones és indirecta, ja que la discriminació salarial està prohibida per llei en la majoria de països: totes les persones que treballen fent la mateixa feina han de cobrar el mateix sou base. I açò, de no complir-se, és recurrible als jutjats. Aleshores, com és que, cobrant el mateix “en teoria”, resulta que les dones tenim salaris menors?
L’explicació la trobem en un element patriarcal i capitalista fonamental: la divisió sexual del treball. Les dones assumim majoritàriament les cures no remunerades (a menors, a dependents, a la llar), i quan passem a l’àmbit públic tenim tradicionalment unes feines que estan pitjor reconegudes (i, per tant, pitjor remunerades) que les dels homes. Curiosament, moltes d’aquestes feines estan relacionades també amb cuidar, feines que tornem a assumir per sous que no es corresponen amb el seu nivell de responsabilitat social. Com a exemples clars, podem esmentar la baixa remuneració que reben treballadores que la pandèmia ha decretat com a essencials: les treballadores de la neteja (tant dins de les cases com a les empreses i administracions), de centres d’atenció a la dependència, escoles infantils, supermercats… Els convenis d’aquestes feines estan molt per baix d’altres que requereixen la mateixa o inclús menys qualificació professional; no inclouen complements per toxicitat (encara que netejant s’utilitzen productes químics) i no tenen reconegudes malalties laborals produïdes, per exemple, per alçar el pes d’una persona amb mobilitat reduïda, o per les postures que implica atendre a criatures en escoletes infantils, o per manipular kilos i kilos de productes de consum quan passen per caixa.
A més, es dóna, la circumstància que la majoria de persones que demanen una excedència o una reducció de jornada per atendre a familiars són dones. Això vol dir que, quan aconseguim una feina (que està pitjor pagada habitualment), hem de renunciar-ne a una part per ocupar-nos del que sempre ens hem ocupat: cuidar sense cobrar. Açò agreuja encara més la nostra situació laboral i retributiva, i, com que tenim “càrregues” familiars, és més difícil que poguem accedir a llocs de responsabilitat, cosa que també augmenta la bretxa. L’espiral de cuidar, en lloc de posar-nos en valor en la societat, ens relega a un lloc secundari.
Cal remarcar que la bretxa salarial té una conseqüència present i futura de cara a la cotització a la Seguretat Social: cotitzem menys i, per tant, tenim menys drets i menys prestacions, tant quan estem en edat de treballar (atur, incapacitat temporal), com quan apleguem a l’edat de jubilació, on la bretxa de gènere de les pensions al País Valencià frega el 37%. Les nostres jubilades són la cara més amarga de la precarietat. En definitiva, les bretxes salarial i “pensional” són simplement la punta de l’iceberg, la manifestació en termes monetaris del sistema patriarcal i capitalista.
La bretxa salarial va reduint-se a poc a poc, però encara estem lluny d’erradicar-la definitivament. L’octubre passat es va publicar el RD 902/2020, d’igualtat retributiva entre homes i dones, però no entra en vigor dins l’abril: aquest és un exemple més de com els drets de les dones es van postergant, com si no fóra urgent acabar amb la discriminació laboral que patim les dones en tots els països, empreses i administracions. La nova normativa, quan es puga aplicar, serà una eina per l’aplicació de la igualtat efectiva en la valoració dels llocs de treball als convenis i a les RLT. En aquest sentit, els sindicats i les administracions progressistes tenim la responsabilitat inequívoca d’impregnar la negociació col·lectiva de feminisme i de posar en just valor la feina que fem les dones. És una qüestió de clara justícia social.
Així mateix, des d’Intersindical Dones fem una bateria de propostes, que que han demostrat ser efectives en els països amb menor bretxa:
-reconéixer que la bretxa existeix, que és estructural i que constitueix una injustícia envers les dones; només si donem aquest primer pas, podrem identificar el que la provoca
-revisar els convenis de les feines feminitzades per adequar-los a l’autèntic valor que representen per la societat en tant que estan centrats en el sosteniment de la vida
-establir auditories salarials a les empreses i administracions, amb dades tant per escales i categories, com per sexe, computant tots els complements salarials, i establint les diferències per sexes del conjunt de la massa salarial
-promoure la creació de llocs de treball de qualitat, amb incentius a les empreses socialment responsables i fent que el sector públic siga l’espill on el món privat es puga mirar
-establir normatives garantistes i efectives de conciliació de la vida laboral i familiar: amb excedències per cura de familiars remunerades al 100%; amb permisos per naixement iguals, obligatoris i intransferibles…
-garantir la coeducació, que fomente la igualtat d’oportunitats real, i que lluite per trencar els estereotips de gènere que encara ens pesen a l’hora d’escollir estudis o ofici
Des d’Intersindical Dones i el conjunt de la Intersindical Valenciana treballem cada dia perquè la nostra societat puga ser veritablement igualitària i socialment justa. I açò passa necessàriament perquè tot allò que fem les dones tinga el valor que ens correspon: no oblidem que som la meitat de la humanitat.
El comentari no està disponible a l'entrada d'aquest canal.
Normes d'ús