Laboral
30 de març, dia internacional de les treballadores de la llar
Intersindical Dones reivindica el paper fonamental que realitza aquest col·lectiu, format majoritàriament per dones migrades i exigeix que tinguen tots els drets que els correspon com a ciutadanes
Fa ja 22 anys que es va declarar el 30 de març com a Dia Internacional de les Treballadores de la Llar, a un congrés realitzar en la ciutat de Bogotà (Colòmbia). No obstant això, fins aquestos moments resulta una commemoració desconeguda per la gran majoria de la població: és un dia que no té el mateix halo que altres que sí que tenim apuntats a les agendes i, per tant, tampoc no té la mateixa repercussió mediàtica. El perquè de tot açò va lligat indiscutiblement a les tres repressions bàsiques que pateixen les treballadores de la llar: patriarcal (en tant que dones), capitalista (en tant que classe treballadora), i colonial (en tant que la immensa majoria són migrades). Però a totes aquestes repressions primàries, s’ha d’afegir un aspecte diferencial, probablement més dolorós: que, molt sovint, són dones les que oprimeixen altres dones.
Així, el silenci social respecte d’aquest dia internacional ha estat un reflex inequívoc del silenci imposat a les treballadores de la llar: sense drets, sense contractes, moltes sense papers, sense la sororitat de les seues caps, sense espais públics on se les considere plenes ciutadanes i, com a conseqüència, subjectes polítics. Fins ara, podríem afegir sense veu. Però la pandèmia del coronavirus ha servit d’amplificador de la seua situació, perquè, per una banda, la societat ha començat a prendre consciència de la importància de cuidar i perquè, per altra banda, les desigualtats laborals s’han fet més paleses.
A pesar que el 2012 es va concretar la normativa de contractació obligatòria, a l’Estat Espanyol, les estadístiques oficials diuen que 2 de cada 3 treballadores de la llar tenen una situació laboral regularitzada. Ara bé, les dades dels moviments socials mostren una realitat ben diferent: la de desenes de milers de dones a les quals la Llei d’Estrangeria només els permet treballar en l’economia submergida; la de contractes de menys hores de les que realment es realitzen; la del confinament perpetu de les internes, moltes de les quals no tenen ni un dia sencer de descans; la de retribucions reals que no apleguen als mínims establerts; la de nul·la prevenció de riscos laborals a les cases, amb productes químics nocius i amb materials no ergonòmics; la d’assetjament sexual patit entre qustre parets; la dels tràmits burocràtics que recauen en la treballadora si vol tindre una mínima cobertura legal quan està de baixa; o la de la jubilació i l’atur sense garanties de prestació; la de viure lluny de la família, mentre cuiden a les famílies d’ací.
En definitiva, les estadístiques oficials no mostren l’explotació que pateixen les treballadores de la llar, i les lleis es demostren clarament insuficients per garantir els seus drets. És més, n’hi ha lleis que els empitjoren considerablement, com ara la Llei d’Estrangeria. Com és possible que el treball de la llar siga un “sistema especial” dins del règim general de la seguretat social i que la seua “especialitat” siga no tindre els mateixos drets que altres persones treballadores? Com és possible que l’estat encara no haja ratificat el conveni 189 de la OIT, que és de 2011? Com és possible que s’aprovara al congrés l’esmena 6777 dels pressupostos generals de l’estat de 2018, que postposa al 2014 l’equiparació del sistema de cotització de les treballadores de la llar al règim general?
El feminisme porta ja molt de temps reivindicant aquestes dones i el paper fonamental que tenen el sosteniment de les cures, de les cases, de la vida en definitiva. Però no ha sigut fins ara que les seues històries han aplegat a l’opinió pública, enmig d’una crisi sanitària que està esdevenint també social i que agreuja les injustícies. Quan tot açò passe, la societat no pot tornar a deixar-les enrere.
Normes d'ús