“Quan s’escolta la paraula ‘cultura’, hi ha pistoles a prop.” Potser no hi ha un altre indret en tot l’univers on aquesta afirmació de Lipovetsky i Serroy en el seu últim llibre, La cultura-mundo, siga més certa. Perquè ací hi ha un pànic institucional autèntic a ajuntar-se, parlar i arribar a acords amb els representants de la cultura pròpia.
“Quan s’escolta la paraula ‘cultura’, hi ha pistoles a prop.” Potser no hi ha un altre indret en tot l’univers on aquesta afirmació de Lipovetsky i Serroy en el seu últim llibre, La cultura-mundo, siga més certa. Perquè ací hi ha un pànic institucional autèntic a ajuntar-se, parlar i arribar a acords amb els representants de la cultura pròpia. Cansats de tanta desídia irracional, les associacions més representatives de les indústries culturals valencianes han elaborat un comunicat que demana a la Generalitat que frene els retalls pressupostaris que s’acarnissen especialment en l’àmbit de la cultura i que, per contra, impulsen mesures consensuades que incentiven el teixit professional del nostre territori.
El de la cultura és un sector estratègic que crea llocs de treball “sostenibles”, contribueix a dimensionar un territori i a cohesionar una societat, i té una capacitat d’aglutinació simbòlica i de reforçament identitari que no es poden obviar
En el decàleg, elaborat conjuntament per 25 associacions (dels músics als llibrers, dels editors als actors, dels gestors culturals als professionals del doblatge), s’especifica amb una claredat contundent l’objectiu principal de l’escrit: “salvar desenes de milers d’ocupacions, milers d’empreses que generen riquesa descentralitzada en tot el territori valencià i millorar les possibilitats d’accés del públic a la cultura com a dret social irrenunciable”. El de la cultura és un sector estratègic que crea llocs de treball “sostenibles”, contribueix a dimensionar un territori i a cohesionar una societat, i té una capacitat d’aglutinació simbòlica i de reforçament identitari que no es poden obviar. I és per això últim que se li nega el pa i la sal. Si no, no s’entén que siga un sector encara orfe d’interlocució efectiva. La resposta dels responsables de la conselleria de Cultura al decàleg ha estat senzillament que vagen a demanar-li ‘també’ a altres administracions. De nou amaguen les vergonyes pròpies i passen la pilota al del costat. I després se’n queixaran, com va ocórrer fa poc amb la campanya il·licitana “Fes teu el valencià”.
Però aquesta actitud esquiva que s’excusa en la crisi econòmica resulta insuficient, perquè ací el sector cultural no demana només diners (que també), sinó suport i sensibilitat institucional per fer-se visible i continuar sent viable. “No es tracta de funcionaritzar els artistes, sinó fer que la seua creació siga accessible a tots”, apunten els autors que citàvem a l’inici. En aquest País nostre hi ha creativitat i talent de sobra per connectar les expressions artístiques amb un públic molt més nombrós del que se li reconeix popularment en l’actualitat. La Generalitat hauria d’establir noves relacions amb el mercat, mitjançant projectes en comú amb el sector privat, buscant la complicitat i les sinergies latents, apostant per l’educació artística i ajudant a la diversificació i a la difusió. Això, fet amb coratge i convicció, ens faria créixer com a país, però potser és el que tracten d’evitar.