Bajoques, bledes i llobarros

Com que des de fa un cert temps, empés per les circumstàncies de la vida i una impensada vocació sobtada, m’he vist abocat a l’art culinari, de tant en tant, m’he de recórrer mercats, supermercats i botigues per tal de proveir com cal el meu rebost.

03 / 09 / 2010 | Sico Fons

Com que des de fa un cert temps, empés per les circumstàncies de la vida i una impensada vocació sobtada, m’he vist abocat a l’art culinari, de tant en tant, m’he de recórrer mercats, supermercats i botigues per tal de proveir com cal el meu rebost.

Un dia vaig decidir que em feia falta adquirir, per tal de cuinar-me bons bullits i guisats, bajoques. I ja estava preparant-me la llista i la cartera —ai, pobra i dissortada cartera meua!— quan em vaig adonar que ignorava com es diuen les bajoquetes en castellà. Perquè clar, als supermercats, on es minimitza el tracte humà i abunden els congelats, es tracta, sobretot, de llegir i triar els noms dels diferents productes. I si no saps el nom del producte cercat, com te les apanyes per a trobar-lo entre tan gran varietat de queviures?

Bé, el cas és que la cosa no semblava tan complicada. Vaig decidir fer el que pareixia més senzill, preguntar a la gent més propera i així esbrinar la solució de tan aspre problema lingüístic: Com anomenen els nostres veïns i amos castellans a les casolanes i humils bajoques? Vaig preguntar a familiars, coneguts i, fins i tot, algun desconegut que passava pel carrer i per a sorpresa meua, ningú no va saber aclarir-me el dubte. «Bajoca?», pronunciat amb jota castellana, va aventurar algú, agosarat. «Bajoquita?» va dir un altre, temerari. «Fessolos?», va arriscar un valent. Res, la cosa va continuar sent un misteri irresoluble per a mi, i molts altres.

La cosa semblava divertida, però la veritat és que si ho penses bé, no te cap gràcia. Com és possible, pregunte jo, que al teu poble no pugues anar a comprar en la teua pròpia llengua (un poble, val a dir, catalanoparlant en un 100 % si excloem els emigrants)? No tenim dret a una cosa tan elemental i justa com eixa? I en canvi ve una persona de Madrid, Burgos o Valladolid… o Colòmbia, o Bolívia o Argentina, i té més drets lingüístics que nosaltres? Jo no vull posseir més drets que ningú, compte! però menys tampoc. I si me’n vaig a Madrid, Burgos o Valladolid i he d’esbrinar per a comprar bajoquetes la seua traducció al castellà, no veig per què ells —que al capdavall no deuen ser menys intel·ligents ni cultes que nosaltres— no poden fer el mateix ací?

Perquè a mi m’han passat algunes errades de comprensió viatjant per Alemanya, França, Espanya o Anglaterra, però que em passe això en la meua terra és una cosa que no sé si em trau de polleguera, em produeix tristor, desfici o indignació.

El que és ben clar és que en aquest país hi ha certes coses que no funcionen bé, i moltes vegades per culpa dels propis indígenes.

Com aquella vegada que vaig demanar a una peixatera —tan valenciana i del poble com jo— si tenia llobarros i va resultar que no sabia ni què era. Fins que vaig descobrir que ella els anomenava «lubines». Mot totalment desconegut fins aquell moment per a mi, per cert. Em van agarrar ganes d’agarrar un llobarro i posar-li’l de barret.

O aquella altra volta que volia comprar bledes, i com que no recordava massa bé quin era el seu aspecte ni el seu nom en castellà, me’n vaig anar finalment a casa amb un preciós i verdíssim ramell de julivert. Ben bo i granat, això sí.

No, la cosa tanmateix no té gens de gràcia i si ens en riguem deu ser potser per ironia, ràbia o apatia. Espere si més no que aquestes paraules meues servisquen per a reflexionar sobre un tema que ens hauria de preocupar una mica.

Ah, i no em pregunteu com es diuen en castellà les bajoques o les bledes perquè no tinc ni idea. Ni ganes de saber-ho, tampoc. I si voleu aprendre idiomes, us compreu un bon diccionari, que jo tinc massa coses al cap com per a posar-me a estudiar idiomes ara. Au.

Publicat en Avui-El Punt - 03 / 09 / 2010