En defensa de la llengua comuna

El passat 2 de desembre va tenir lloc a Lo Rat Penat una conferència sobre la unitat de la llengua pronunciada pel professor Abelard Saragossà.

13 / 12 / 2010 | Francesc de P. Burguera

El passat 2 de desembre va tenir lloc a Lo Rat Penat una conferència sobre la unitat de la llengua pronunciada pel professor Abelard Saragossà. El secretari de Lo Rat Penat, Josep Puchades, inicià la seua presentació amb aquestes paraules: «No anem a posar en qüestió els fonaments de Lo Rat Penat ni Abelard Saragossà va a fer-se l´harakiri i va a canviar la seua visió sobre la unitat de la llengua». Res de tot això. En la seua intervenció, Saragossà tractava l´obra de l´autor de Vila-real Josep Nebot, que pretenia unificar el valencià culte i el popular. Volia fer un model de llengua per augmentar la confiança dels valencians de l´època en la seua llengua. Cal dir que l´escriptor Nebot és un lingüística del segle XIX, de la Renaixença.

La conferència de Saragossà, un defensor de la llengua unitària, en els locals d´una institució on el secessionisme lingüístic és, gairebé, dogma de fe, despertà molta expectació. El secretari de Lo Rat Penat, però, ja va advertir a l´inici de la sessió que no s´anaven a posar en qüestió «els fonaments de Lo Rat Penat». Es a dir, el secessionisme lingüístic. Clar que si anem a buscar els vertaders fonaments de Lo Rat Penat tindrem que retornar al 1878, l´any en què es va crear. El 31 de juliol es va celebrar la inauguració de Lo Rat Penat amb el suport de l´Ajuntament de València i la intervenció de Constantí Llombart, aquest amb un discurs en el transcurs del qual afirmà coses com ara «que no és morta nostra expressiva llengua llemosina, com los seus enemics semblava desitjaven, gràcies als generosos esforços dels nostres germans de Catalunya i les illes Mallorques, esforços generosos que de hui en avant devem nosaltres imitar».

Heus ací els primers fonaments sobre els que va començar la vida de Lo Rat Penat. Fonaments inicials que aniran augmentant i fent-se forts amb els Jocs Florals que Lo Rat convocarà tots els anys. I els quals, des de 1879, comptaran pràcticament totes les edicions, amb escriptors de Catalunya i, molt sovint també, de Mallorca.
Tampoc no podem oblidar la importància que va tenir per consolidar els fonaments de Lo Rat Penat, els cartells amb els quals es convocaven els Jocs Florals de cada any. Deien així. «Aquesta societat, complint un de sos principals propòsits, i desitjosa de dur avant lo renaixement de la nostra gloriosa literatura, acordà la celebració de Jocs Florals en lo present any i així convoca als experts escriptors, inspirats poetes i artistes de l´antic Regne de València, als de Catalunya, les Illes Balears i de totes aquelles comarques a on nostra materna llengua és parlada o coneguda». També, però, als Jocs Florals de Barcelona acudien escriptors i poetes valencians i de les Illes. Uns i altres, catalans, illencs i valencians, s´havien posat com objectiu la defensa de la llengua comuna, utilitzant-la. Hui, açò no seria possible. Lo Rat Penat, en arribar la transició, va ser ocupat pels blavers, gent preparada per lletraferits afectats per l´enveja, i per polítics sense un programa poc atractiu per al veïnat, que van trobar, amb l´invent del pancatalanisme, els primers en reprimir les seues gelosies, i els segons, la manera de guanyar-se els vots. «¡Els catalans ens ho volen furtar tot: la paella, els escriptors, la llengua, volen absorbir-nos!» Aquests són els crits amb els quals volien asustar els valencians, la UCD, el PP, la Unió Valenciana i algun altre partidet. Clar que els catalans se´n riuen d´aquests desgavells. Com si no tingueren que fer altra cosa que perdre el temps en aquestes collonades.

Lo Rat Penat i els seus Jocs Florals estaven formats per persones de trellat, vers valencianistes, que hui serien qualificades de «catalanistes» pels qui porten la direcció de Lo Rat. Catalanistes serien Constantí Llombart, Teodor Llorente, Félix Pizcueta, el poeta W. Querol, Pasqual i Genis, Vicent Boix, Ciril Amorós… Tots ells participaren en els actes de Lo Rat Penat, bé com a premiats en els Jocs Florals o pronunciant el discurs del mantenidor. Els dos Jocs Florals, el de València i el de Barcelona, contribuïren a fer que la nostra Renaixença fora exemplar i que ocupara un lloc destacat en la nostra història de finals del segle XIX i primers del segle XX.

Contràriament al que passà a Barcelona durant la dictadura franquista, que van estar prohibits els Jocs Florals, a València, Lo Rat Penat no va tenir cap problema: la institució continuà celebrant els Jocs Florals sense cap molèstia. Arribà, però, la transició, i allò que el franquisme no havia fet, ho feren els seus addictes aconseguint apoderar-se de la direcció de Lo Rat Penat, i començar a desfer tota la línia valencianista i de germanor amb Catalunya i les Illes, que havien seguit els prohoms que he citat més amunt i els que presidiren Lo Rat durant el franquisme, com Manuel Gonzàlez Martí.

Publicat en Levante-EMV - 13 / 12 / 2010