És temps tardorenc, de nous propòsits i de renovació d’iniciatives pendents, potser de tornar a intentar aprovar l’examen de la Junta que quedà pendent el mes de juny passat.
És temps tardorenc, de nous propòsits i de renovació d’iniciatives pendents, potser de tornar a intentar aprovar l’examen de la Junta que quedà pendent el mes de juny passat. De nou s’engalanen els amfiteatres decorats per a l’ocasió en centres públics –tot i que enguany menys abarrotats- per a passar la prova de valencià que pot dotar l’examinand d’un títol més o menys anhelat.
L’historial de la Junta ens fa saber que, segons èpoques i convocatòries, hi ha hagut més o menys aprovats, i que aquests fets, merament conjunturals, han anat oscil·lant de la mateixa manera que han anat canviant les administracions públiques de signe polític, sense massa estridències. L’aspirant a aconseguir un títol, com a màxim s’apercep d’alguna complicació més en un test ortogramatical que li fa les coses una mica més complicades.
Des dels temps de la LUEV (Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià) s’ha insistit més en l’ensenyament que no en l’ús efectiu de l’idioma en condicions normals. Qui creia que a més coneixement lingüístic, més ús, pot sentir-se desenganyat des de fa temps, perquè no ha anat d’eixa manera ni ací ni en els altres territoris del nostre domini lingüístic. El valencià no és una llengua ni més fàcil ni més difícil que les altres; qui ha cregut que amb una titulació administrativa ja està tot fet o que pel fet de generalitzar el seu ús a l’escola -cosa que realment no s’ha assolit- es garanteix el seu prestigi , va prou errat qui s’ho creu, com ho demostren les estadístiques més fiables, quan s’analitza l’ús al mateix pati de l’escola, al carrer, als mitjans de comunicació i en altres àmbits importants per a la pervivència d’una llengua.
Això sí, l’administració de torn amb gran parafernàlia anunciarà que ha fet una collita de no sé quants milers de títols més i que les coses van bé, i el lector dels diaris –de paper o electrònics- podrà sentir-se reconfortat i pensar que les coses van bé per al valencià. L’engany, al meu parer és múltiple, perquè ni l’ús social depén d’un titulació, ni l’aprenentatge de les destreses comunicatives, com ara, saber parlar, escriure, o entendre, es dirimeixen en una prova més o menys atzarosa.
Si les estadístiques basades en criteris merament quantitatius són fàcils de manipular i, a més, a això s’afegeix la perversió creixent en l’ús de paraules com “normalització lingüística”, “bilingüisme” o “plurilingüisme”, per a amagar la realitat d’una llengua en conflicte com és la nostra, s’ha dibuixat un paisatge tan tranquil·litzador com el que és referit a L’alqueria blanca en Canal 9. Només cal esperar un moment per a veure Cinema en valencià com si d’una excepció es tractara. Se li acudeix a algú que en algun país s’anunciara cinema en la seua llengua una vegada a la setmana i això es vera “normal”.¿Que no figurava en els estatuts de Canal 9 promoure la llengua pròpia des del seu començament?
Si mirem alguna altra legislació lingüística similar a l’Estat espanyol, ¿com es pot entendre que els mitjans de comunicació, anuncien tant de rebombori a Catalunya per tres queixes contra la immersió lingüística o una denúncia contra una retolació en un negoci només en català, quan s’han desatés milers de denúncies per no retolar en la llengua pròpia?
Caldria pensar si la major part de mitjans de comunicació que, ja sabem en quina llengua s’expressen i quins interessos representen, no deuen estar donant una visió interessada per tal d’amagar realitats que no són “políticament correctes”. Tampoc no és molt correcte desmantellar i afeblir la xarxa d’ensenyament públic, obligatori o no (línies en valencià, el valencià a les escoles oficials d’idiomes, subvencions a la promoció de la llengua, la política d’exempcions massives creixents…), o amagar que més d’un 30% de l’alumnat en edat d’escolarització obligatòria s’educa en centres concertats- privats, on el valencià és merament una assignatura, o que una gran part de funcionaris públics, en aconseguir la titulació, la deixen en conserva –com es deien les olives en salmorra- i no usen el valencià.
Què fem de la major part dels polítics del nostre parlament autonòmic, ¿no haurien de ser un model per als ciutadans? Les quotes d’ús i de correcció en l’expressió l’idioma són ben minses. ¿ Com pretenen integrar la immigració en la llengua del país que els acull i dotar de prestigi una llengua que ha passat per mil vicissituds?
Quan toca quedar bé en campanya electoral i amplificar del cant de la sirena amb altaveus mediàtics, sentim oradors polítics d’un i d’altre signe dient coses com “conserveu el vostre idioma que és una gran riquesa”, “estem per l’ensenyament públic en valencià (i també en xinés, anglés, etc…)”; caldria que els diguérem, quan les veus discordants entren en el panorama polític parlamentari i extraparlamentari, que no volem una llengua de “diumenges”, residual o “emblemàtica” per a un discurs a l’any, el 9 d’octubre, que la llengua no és patrimoni exclusiu dels que s’autoanomenen de centre-dreta o d’esquerres, és patrimoni del poble i cal creure’s el que es predica.
No debades, Martí Domínguez i Barberà, gran escriptor i periodista, sabia què deia quan afirmava: “Més que per la naixença, s’és bord si es balafia l’heretat patrimoni”.