La llengua a l´església

El 29 de novembre, convocats per l´AVL, es reunien preveres i laics compromesos pel valencià a l´Església. I és que, després de 45 anys del Vaticà II, encara no ens podem adreçar normalment a Déu en la nostra llengua.

09 / 12 / 2010 | Josep Miquel Bausset

El 29 de novembre, convocats per l´AVL, es reunien preveres i laics compromesos pel valencià a l´Església. I és que, després de 45 anys del Vaticà II, encara no ens podem adreçar normalment a Déu en la nostra llengua. Què se n´ha fet del Llibre del Poble de Déu del P. Riutort, aprovat pels bisbes valencians? En la presentació els bisbes deien: «la llengua vernacla dels valencians té ara l´honor de ser un signe extern del misteri de Pentecostés». Què se n´ha fet de l´anhel de més 20.000 valencians (Joaquim Maldonado, Raimon, Vicent Ventura, Manuel Broseta, Francesc de P. Burguera, Josep Lluís Bausset, Matilde Salvador, Andreu Alfaro, Enric Valor, Josep Iborra, Robert Moròder, l´Ateneu Mercantil, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites d´Onda o els Franciscans de Cocentaina) que demanaven l´any 1965 «l´ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi i a la predicació»? També uns preveres han demanat el valencià a la litúrgia, i l´AVL s´ha adreçat als bisbes valencians, perquè «quede garantit en totes les parròquies el dret dels fidels a l´ús normal de les dues llengües cooficials en la litúrgia, la catequesi i l´administració parroquial».

La conveniència pastoral d´adoptar la llengua del poble és present en documents del Magisteri, fet que fa inexplicable l´absència del valencià a les nostres parròquies. Pius XIè deia: «L´Església és única per a tots els pobles i davall la seua volta troben lloc totes les llengües». I Pius XII: «no hi ha lloc per a oprimir ni obertament ni dissimulada, les peculiaritats culturals i lingüístiques de les minories». El document Ad gentes diu: «L´Església comprèn i abraça en la seua caritat, totes les llengües». I Pau VIè, en el discurs de clausura del Concili, deia: «Les llengües que parlen els pobles, han estat admeses a expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu, i la Paraula de Déu als hòmens». I el Sínode dels bisbes de l´any 1971: «Reafirmem els drets dels pobles a conservar la seua pròpia identitat». I la Sacrosanctum Concilium: «A les nacions on es parlen diverses llengües, es faran traduccions a cada llengua». I Joan Pau II: «Jo vos dic: per tots els mitjans que disposeu, vetleu per aquesta sobirania que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura». I deia als bisbes del Zaire, el 3 de maig de 1980: «Un dels aspectes d´aquesta evangelització, és la inculturació de l´Evangeli… vosaltres desitgeu ser alhora plenament cristians i plenament africans». I els cristians valencians, no tenim el dret de ser alhora cristians i valencians? En un altre viatge afegí: «Em pregunteu per què he parlat ara en japonès? Ho he fet per manifestar el meu respecte per la vostra cultura. Així com la cultura de tota nació s´expressa entre altres coses primer de tot en la llengua. Aneu, prediqueu a totes les nacions», per poder fer-ho cal conèixer la llengua de les nacions a què ens adrecem». Aquests documents són per al Japó i l´Àfrica, però no pels valencians?

Publicat en Levante-EMV - 09 / 12 / 2010