És just potenciar el paper cohesionador del català i assegurar que compleix la funció d’ascensor social.
És just potenciar el paper cohesionador del català i assegurar que compleix la funció d’ascensor social.
La Defensora del Poble en funcions, María Luisa Cava de Llano, ha recorregut davant el Tribunal Constitucional la llei catalana d’acollida d’immigrants, que considera el català com a primera llengua. El nou codi de consum de la Generalitat també està sota sospita per les seves exigències lingüístiques. Podríem pensar que l’ofensiva es deu a necessitats tàctiques davant la pròxima convocatòria electoral. Però, al meu parer, es tracta d’impugnacions severes d’un incipient model de política lingüística més ambiciós que l’aplicat fins ara.
La llengua és, per definició, un factor de cohesió (o de discriminació) social. Aquesta naturalesa ambivalent determina l’obertura o el rebuig de la comunitat lingüística cap a d’altres parlants. La psicologia social distingeix, en aquest context, dos tipus de motivacions per a l’aprenentatge de l’idioma: les motivacions integratives (o simbòliques) i les instrumentals. Les primeres revelen el propòsit d’incorporar-se a un grup lingüístic i de participar de les seves aspiracions, cosa que suposa l’adopció de certs valors del nou grup. Per la seva part, les motivacions instrumentals es refereixen al calibre funcional de l’idioma, l’ús del qual s’adquirirà per les possibilitats de promoció i èxit socioeconòmic que ofereix. Les polítiques lingüístiques exitoses -com les d’Israel, per exemple- són el resultat de combinar creativament aquesta fèrtil ambivalència. El cas irlandès, contràriament, és un exemple de simbolització de la llengua al marge dels seus usos reals. La República d’Irlanda és avui un Estat europeu amb una sola llengua nacional: l’anglès. L’emfàtica declaració constitucional («La llengua irlandesa, com a llengua nacional, és la primera llengua oficial d’Irlanda») no ha evitat que el gaèlic sigui un idioma residual socialment i geogràficament.
Tornem al nostre cas. Els recursos esmentats, més enllà de la humiliació que representen, atempten directament contra la normalització de l’ús del català. Per definició, la llei d’acollida potencia els valors integratius de l’idioma. El codi de consum, els instrumentals. Són mesures que afavoreixen el seu aprenentatge com a via d’accés a la ciutadania plena dels nous usuaris. Al cap i a la fi, la llengua és un bé públic que ha de tendir a la maximització del benestar social de la col·lectivitat. Com és preceptiu, aquesta perspectiva materialista dels usos lingüístics exigeix unes polítiques públiques amb un cert component coactiu davant de les imperfeccions del mercat. Com va assenyalar Jesús Royo fa molts anys, una llengua és (també) un mercat. La normalització lingüística no consisteix en el mític i etern retorn a un estadi anterior, sinó en la vertebració d’una societat possible dins de la complexitat sociocultural del món actual. Ara bé, una comunitat lingüística no es construeix només amb una xarxa escolar ni fins i tot amb una (excel·lent) cadena pública de televisió. Una política lingüística adequada a les societats urbanes i postindustrials requereix pensar les funcions de la llengua dins de l’estructura social real. La novetat implica potenciar el poder cohesionador/discriminatori inherent a l’idioma i assegurar que el català compleixi la seva funció d’ascensor social i d’element proteccionista d’un cert mercat interior.
La identitat social catalana, lluny de fonamentar-se en trets excloents, és el resultat d’un sentiment de pertinença caracteritzat per l’acceptació de la diversitat i la construcció d’una cultura d’elements heterogenis. El concepte d’identitat com a projecte inconclús s’ha de basar, precisament, en la capacitat d’integració dels al·lòctons, lluny de les visions xenòfobes i excloents. Si algun homenatge es mereix el PSUC encara és el derivat de la seva impagable contribució en la lluita pels drets universals dels ciutadans de Catalunya al marge del seu origen o de la seva llengua familiar. Des d’aquesta perspectiva, la normalització real exigeix reforçar el paper que atorguen a la llengua la llei d’acollida, el codi de consum o la tímida -encara que excessiva per a alguns- llei Tresserras del cine. Són, al meu parer, propostes modestes, encara inconnexes, del que ha de ser una efectiva política lingüística arrelada al medi i no a les seves versions essencialistes.
El gran èxit de la propaganda anticatalanista consisteix a fer-nos creure, com ha declarat la Defensora del Poble en funcions, que «el català és un patrimoni comú del qual ens hem d’enorgullir». Si sabem de què parlem al parlar de normalització lingüística, entendrem que l’èxit sociolingüístic de la nostra empresa depèn del fet que l’ús del català deixi de representar un simple valor afegit en un mercat global de forta concurrència i que passi a ser, almenys en els seus usos públics i oficials, un requisit discriminatori. Al cap i a la fi, el mercat -del qual, no ho oblidem, forma part l’oferta pública- és la manera de distribuir els béns i serveis a la nostra societat. Gràcies a aquests béns i serveis precisament (educació, sanitat, serveis socials…) és com aprendran el català els que no el saben, i no al valor patrimonial que li atorga, per exemple, la ciutadana María Luisa Cava de Llano.