L´anticatalanisme, en part, una forma grollera i bròfega d´antivalencianisme, el que té és que no té aturador perquè el PP l’ha fomentat abastament durant molts anys;
L´anticatalanisme, en part, una forma grollera i bròfega d´antivalencianisme, el que té és que no té aturador perquè el PP l’ha fomentat abastament durant molts anys; sempre pot haver-hi al teu costat algú més anticatalanista que tu, no parle del senyor Bayarri que fou l´iniciador al llibre “El Perill Català” , quan tenia davant una castellanització totalitaria i no notava prou aquest perill que amenaça la supervivència i la reproducció social del valencià, i, se n´inventava altres que no toquen i estan fora de lloc; i no l´acuse perquè, tot i ser d´ideologia reaccionària sembla que era molt més “erudit” que aquests violents amb impunitat que hi ha hui dia campant per ací; aquell s´entretenia analitzant l´”ànima” valenciana i catalana, des d´esquemes “romàntics”, per veure si eren personalitats eclèctiques, contradictòries o convergents, em referisc expresament als seus hereus ideològics que, en degenerar, fan servir aquesta ideologia fòbica de manera ètnica, tribal, totalitària i desficaciada; perquè, com sol passar, els desgavells, -com el material de les fantasies-, en portar-se fins a l´extrem, no tenen cap límit; ens ho advertia Eistein “Hi ha dues coses infinites, l´univers i l´estulticia humana”; l´estupidesa s´encomana i és il·limitada. Les fòbies tendeixen a expandir-se sense finisterre.
De fet, després de la conferència de l´Albelard Saragossà a Lo Rat Penat, el 2 de desembre 2.010, sembla, per foto del Levante-EMV, que, uns dies després, un destrellatat va escriure a les parets d´aquesta entitat secessionista de Trinquet de Cavallers, “Esteve, catalaniste!” (nyàs coca!; clar, fins i tot el seu cognom el delata perquè és català, [com el de Camps, Barberà, Santandreu…], encara que no vulguen i s´oculten arterament en la disfressa “ratpenatista”, pepera o gapista, més, ara, ja no es podran pas amagar, l´han pillat el detectors de “catalanistas” i de “metalls preciosos”, tot i que ni el nom, el cognom, ni la rosa, -en aquest cassos, com a cabassos-, no fan la cosa i Lo Rat (o el PP) siga una màscara per a no mirar-se a l´espill i acceptar la seua valencianitat o catalanitat); ser “anticata-valencianista”, tot i que pot ser ‘recompensat’ pel poder oficialista de torn amb palmadetes al llom, no ix debades, i, s’ha demostrat que és molt arriscat i perillós, perquè, -exàctament el mateix que li ha passat ara al “traidor” de l´Esteve (per gosar fer una conferència amb un professor de filologia valenciana solvent)-, li passà fa uns anys a Xavier Casp, que l´escridassaren i l´insultaren, conseqüentment, uns quants intolerants, quan s´aprovà al Consell Valencià de Cultura (antre ´pancatalanista´ universalment conegut), les normes per a la creació de l´AVL, perquè, vertaderament, hauria sigut millor, -com segur voldrien aquells bandarres violents-, que el CVC haguera proclamat, clar i ras (i sense eufemismes envitricollats), que el valencià i el català són la mateixa llengua i haguera recomanat, que, donat que ja tením l´Institut d´Estudis Catalans, per estalviar-nos despeses i bestieses, el reconeguérem i l´acceptàrem com a propi mitjançant l´Institut Interuniuversitari Filologia Valenciana (molt més barat, bonic i bo); Casp “catalaniste”, “traidor”, “venut”, li complimentaven, des d´algun partidet especialitzat en escampar l´odi i la catalanofòbia a tot arreu, a un dels que més mèrits havia fet per inventar-se l´anticatalanisme després de guanyar els Jocs Florals a Perpinya, la Catalunya Nord l´any 1950, tot i que s´havia preguntat abans, pel 1949, “On vaig Senyor? (ho manlleve de l´excel·lent llibre “Valencianistes en la postguerra” de Faust Ripoll); a Casp no li serví de res encomanar-se al seu Déu per recapacitar una mica abans d´anar de cap a parar, durant la transició, al clot de la barbàrie més estranya i alienigena que es hereua de les ideologies més reaccionàries i dels residus franquistes fosilitzats i enardits; més tard quan morí Casp, malgrat els meritoris esforços que havia fet junt a Miquel Adlert en vida per borrar tota la tasca de valencianitat i catalanitat a l´Editorial La Torre, que serví per impusar el valencianisme de Fuster, Burguera, Sanchis Guarner, etc, això no li estalvià, que, immediatament, quan encara estava de cos present, l´acusaren de “catalaniste”, insultant-lo perquè en el tram final de la seua vida havia “vacil·lat” una mica en el mal d’autodestrucció que estava fent al nostre País perquè no s´havia mantingut prou ferm i fidel al seu fictici artefacte “anticatalanista” que havia creat i inventat del no res, com un déu maldestre i furiós, millor dit, fet d´enveges i gelosies a llurs “deixebles” avantajats que havia promogut inicialment, però, que, després, no acceptava que li hagueren passat al davant en l´ostentació del monopoli de la catalanitat que ell havia conreat: parlem de Fuster, Burguera, Sanchis Guarner, Enric Valor, Maria Beneyto, Estellés… L’enveja fa estralls, però, si durant els primers anys del franquisme Casp i Adlert s’havien fet un nom propi en l’univers de la catalanitat, a causa de la dictadura, perquè allà dalt estaven més lligats de mans, llengua i peus i ací hi havia menys censura o més “tolerància” per consentir vel·leitats “valencianistes” sota el control del règim, quan el franquisme queia a la mort del dictador, els qui es feren important gràcies a la represió del franquisme, li ho havien de tornar al règim en forma de reconversió a les formes més perverses del reaccionarisme: l’espanyolisme anticatalanista foribund que intenta desfer el País Valencià i perpetuar-lo sota la bota d’un franquisme potsfranquista reproduït pel seus malmessors ideològics.
No m´alegre del mal, però, d´alguna manera, com que Casp havia sigut abans, un dels responsables perquè atacaren a aquests emminents i il·lustres valencians que he citat abans, va rebre, desgràciadament, part del que va sembrar atiant la zitzània i l´odi, sense respectar que podien haver valencians regionalistes, nacionalistes, eclèctics, catalanistes, pancatalanistes i internacionalistes, com analitza Faust Ripoll Domènech… I ningú té patent de cors per imposar als altres com senten i estructuren la seua identitat emocional, personal, ideològica o nacional en les actuals societats complexes, on el que sobra és violència, terrorisme i fanatisme fonamentalista, que alguns fan servir com si foren talibans o acòlics replicants de l´Imperi. Si “resiliència”, en física, és la capacitat de restituir la posició original després d´una agressió externa (i alienigena) és evident que Lo Rat Penat ha patit una invasió externa antivalencianista i anticatalanista en contra dels seus propósits inicials i dels seus fonaments, on, des de la seua creació des del 31 de juliol de 1878 Teodor Llorente, Félix Pizcueta, el poeta W. Querol, Pasqual i Genis, Vicent Boix, Ciril Amorós, Constantí Llombart i més tard Manuel González i Martí, cercaven la germanor entre el País Valencià, Catalunya i les Illes i en la defensa, promoció d´ús social i enaltiment de la nostra llengua comuna; just al revés que Lo Rat Penat de fa trenta anys.
Haurien d´aprendre la lliçó i saber-ho tots els postulants a ser creuats anticatalanistes perquè aquest fenòmen “extraordinari” (com la dona barbuda de les fires) és un monstre que es fabricà, durant la transició, com ens explicà excel·lentment Francesc de P. Burguera el 13 de desembre al L-EMV, “En defensa de la llengua comuna”, amb les mentides de la dreta valenciana ( UCD, PP, UV, i, afegim, d´alguna esquerra acomplexada, desvalencianitzada i poc valenta), amb el menisfotisme i la indiferència social i a hores d´ara sembla que no té fi; si no li plantem cara l´alieginisme artificial secessionista es pensa que va “in crescendo”, creix com una bola de greix i de neu que va avall llençada des d´una muntanya alta i esquerpada i que es fa més grossa quan més gira, que mentre roda s´engreixa de desficacis, de mentides, d´insults, d´amenaces, de pintades ultrajants, de lletraferits ressentits, de polítics mediocres i analfabets en la seua pròpia llengua o la del seu País que el voldrien sense nom ni memòria, sense fonaments; una gran bola feta de desgavells, de crits, de ràbia, d´enveges, de frustracions, de gelosies, d´impotències i de fúria incontenible contra la vida mateixa, contra la llengua comuna, contra la societat valenciana (balear o catalana), contra el món i la cultura, contra els llibres, els ordinadors que ens conecten amb “lo català” només amb un clic; féu, si us plau, la prova, si hi ha algú que pensa que no existeix “la llengua comuna”, ni Catalunya, ni el País Valencià, o que només existeix en referència al castellà (que d´això és tracta i s´observa, per molt que ho emboliquen).
Aquest monstre de l´anticatalanisme, com Saturn, devora i s´engul als seus fills a mossegades, regalimant sang per les dents, a l´estil més “freeky” impossible, com pressumeixen alguns amenaçant de cremar el patrimoni històric de Sant Miquel dels Reis; col·lectivament en duu a un forat negre sense eixida, com se´n ha adonat l´empresariat valencià i analitza Josep Vicent Boira en “La commonweath catalanovalenciana” i Francesc Viadel en “No mos fareu catalans”; perquè a un anticatalanista com déu mana, mai li semblarà que el del seu costat n´és prou, si a l´altre se li escapa un “nosaltres” o diu “llavors” o “bellugar” (que he oït a llauradors d´Alboraia mentre defensàvem l´Horta, amb l´ecòleg Miquel Gil Corell), o algún altre mot massa valencià-català, s´haurà de mossegar la llengua, com ordenava fa no massa anys l´Amadeu Fabregat en elaborar un llistat de censura i tots els directors de RTVV que per allà han passat l´han seguit empentant els despropòsits i les violacions contra la llengua, com la cosa més normal; li diran els superanticatalanistas: “ei que això no ho pots dir, t´estan absorbint i assimilant els catalans” i coses pitjors; més, si l´anticatalanista “com il faut”, no es posa, almenys, com la protagonista de “L´exorcista” llençant bromera per la boca, renegant i trencant parets amb els crits (com el xiquet d´“El tambor de llanda”, de Günter Gras), i dient que vol cremar la Generalitat sencera (aquesta i l’altra) no serà declarat pels fanàtics de l´anticatalanisme un camarada “radical” de la valenciania autèntica i vertadera que em compte d’anar a l’arrel va a les fulles seques que s’enduu la tardor; però, si l´altre llença bromera, tu hauràs de llençar foc pe la llengua; però, si contraatacant, l´altre, per demostrar que és més superanti-radical que tu, llença plom i rellamps, tu hauràs d´abocar pels nassos un riu de residus radioactius o energia atòmica, o convulsions solàriques estrepitoses, excrementals i intergalàctiques per tots els forats del teu cos… Si no “vas a més” –amb efectes especials extraordinaris-, sempre pots ser sospitós de “tebiesa”, quedar-te “curtet”, de ser massa “moderat”, poden acusar-te de voler-te´n passar a l´altra banda, a l´“enemic”; pots ser acusat de no haver fet prou ni haver donat de si tot el que podies i ni tan sol havies encara imaginat, com un Neró pots amenaçar de cremar el món sencer o com un Herodes quasevol pots amenaçar de tallar colls, de fer una orgia sanginolenta i restar més amole que llarg; la consigna magnificant incessantment en aquestes sectes perilloses és: “has de lluitar contra els catalanistes que ens envolten inclús en la intimitat, perquè estant guanyant la batalla”. No obstant, alerta, perquè si cerques bé, si es mires a l´espill fixament, cara a cara, si t´arranques la pell d´alienigena, pots arribar a descobrir un ver valencianista (o catalanista) al nostre interior, i des de fa segles, com s´explica, amb pèls i senyals, al llibre de la Universitat Jaume I de Castelló, “La llengua catalana en temps de Jaume I” de Germà Colón Domènech i Lluís Gimeno.
Aquest llibre, ens pot abduir vers la racionalitat en qüestions lingüístiques, i, sens dubte, s´hauria de cremar en la foguera pública i inquisitorial, segons els cànons atiats durant tants anys, pel partit que governa ara les institucions valencianes, perquè està destinat “ex professo” per a la meditació i l´estudi i podria fer dissuadir els creuats alienigenes que aspiren a imitar a la xiqueta de l´exorcista en la blanca i feliç vida alqueriense de la valenciania hegemònica… El monstre perillós, violent i totalitari de l´anticatalanisme és, sobretot, una creació específica de la dreta, que, llavors, va inventar i moure el fantasma del “catalanisme”, i el continua movent quan tanca els repetidors de TV3, condemna la política lingüística de l´ajuntament d´Elx perquè rep alguna ajuda de l´altra Generalitat (perquè a aquesta se li´n fot la promoció del valencià com ha mostrat l´enquesta recent feta per Rafa Ninyoles), i ha instrumentalitzat políticament des de la transició aquests bruts, fòbics i tristos afers per a fer-nos més provincians i desfer el País Valencià; no m´ho crec ni em fie, que, la dreta, haja decidit superar aquesta vergonyosa, odiosa i indecent etapa “anti”, perquè ho continua usant-lo per boicotejar l´extenció de l´ús social del valencià i aconseguir el seu retrocés a tots els àmbits com denunciava a l´article Diego Gómez sobre la política lingüística del conseller Font de Mora, el 17 de desembre, ara bé, si la dreta pels motius que siguen ara ha decidit “domesticar-se” una mica perquè, en alguns moments sembla que pot fer vesar la convivència, l´hauríem d´ajudar des de totes les bandes per superar els enfrontaments anteriors consolidar un procés de diàleg, diversitat, la racionalitat i la pluralitat en una societat que aspira a ser democràtica a l´alçada del segle XXI. Des de l´altra banda no podem conformar-nos només en la seua domesticació, hem de demanar la superació de les amenaces, dels xantages, del totalistarisme, de les defenestracions i la fi de la impunitat dels violents que usen la irracionalitat i la irreflexió com a argument i arma llancívola per destruir les potencialitat del nostre País en una societat que vol ser democràtica, valenciana, culta, amb alguns grams d’intel·ligència i de supervivència, respectuosa, inclusiva i plural.