Mala educació?

Fa uns dies vaig tornar a sentir un vell argument en favor del predomini absolut i omnipresent del castellà. Es tracta de l’antiga idea segons la qual cal canviar de llengua, per educació, quan la persona que tenim al davant no s’està expressant en el nostre idioma.

22 / 09 / 2010 | Ferran Suay

Fa uns dies vaig tornar a sentir un vell argument en favor del predomini absolut i omnipresent del castellà. Es tracta de l’antiga idea segons la qual cal canviar de llengua, per educació, quan la persona que tenim al davant no s’està expressant en el nostre idioma. A més d’antic, l’argument és una pura fal·làcia, i fa aigües per tots els costats. Vegem-ne alguns.

Principalment, aquesta afirmació és un insult a les persones que opten per adreçar-se als altres en castellà. Segons aquesta idea, totes elles (o una immensa majoria) serien unes mal educades, ja que no solen canviar de llengua quan es troben amb un interlocutor catalanoparlant.

D’altra banda, si resulta que això de canviar de llengua per educació només s’ha d’aplicar als catalanoparlants, i no als qui opten pel castellà com a llengua de comunicació habitual, es produeix la paradoxa que entre dos persones que estan fent una mateixa cosa (mantenir-se en la seua llengua), una és mal educada i l’altra no. Òbviament, això violaria frontalment el principi ètic de la igualtat de les persones, que està en els fonaments de tot estat de dret, i cap demòcrata no podria acceptar mai una norma basada en tan evident discriminació.

Més encara, si tenim en compte que el castellà i el català són idiomes ben pròxims i semblants, i que la intercomprensibilitat (la possibilitat d’entendre què s’està dient en l’altra llengua, sense estar capacitat per a parlar-la) és molt elevada (segurament, propera al 100% si ens centrem en la variant valenciana), aleshores hem d’admetre que la educació no hi té res a vore. Potser els prejudicis, la prepotència lingüística o un fort sentiment nacionalista, resumit habitualment en la sofisticada idea que “estamos en España y se ha de hablar español”, poden explicar molt millor aquesta actitud que s’escuda darrere d’una tramposa apel·lació a la bona educació.

Ser ben educats vol dir parlar amb respecte, escoltar a l’altre. Si pot ser, fer-lo sentir bé; oferir-li el bo i millor que tenim. Tots aquells que proclamen que s’estimen tant la seua llengua, farien bé de passar a l’acció i donar als altres l’oportunitat d’escoltar-la i també de parlar-la. Perquè la pràctica demostra que, també entre les persones que opten habitualment per expressar-se en castellà, n’hi ha moltes que són perfectament ben educades. Fins i tot n’hi ha que estan plenament capacitades per a expressar-se –també– en l’altra llengua oficial, i algunes ho fan amb molt de gust, quan els en donem l’oportunitat. I si no ho estan, com a mínim són perfectament competents per a escoltar-nos, entendre’ns, i respondre’ns en el seu idioma, que nosaltres també entenem perfectament.

I amb tot això, no passa res. No hi ha cap problema. La comunicació flueix sense entrebancs d’importància. Ens entenem, ens acceptem i ens respectem, sense necessitat de jutjar-nos els uns als altres o de retraure’ns –amb tramposes acusacions centrades en la bona educació– quina és la nostra identitat, o quines són les nostres preferències en matèria de llengua.

Una de les formes més evidents que conec de ser mal educat és acusar els altres de no ser prou ben educats, quan no fan les coses tal i com nosaltres considerem que s’han de fer. I puc assegurar –sense el mínim temor d’enganyar-me– que els humans tenim la capacitat de ser grollers, mal educats i estúpids en qualsevol dels idiomes que parlem.

Publicat en De l’horta estant. - 22 / 09 / 2010