Fins el moment, els lectors catalans podien trobar als quioscos, com a mínim (depenent de la zona), quatre diaris en la seua (nostra) llengua: Avui, El Punt, El Periódico i Ara.
Fins el moment, els lectors catalans podien trobar als quioscos, com a mínim (depenent de la zona), quatre diaris en la seua (nostra) llengua: Avui, El Punt, El Periódico i Ara. Aquest matí, l’oferta ha augmentat amb la incorporació de la versió en català de La Vanguardia, un projecte llargament desitjat pels lectors i per la ciutadania que es materialitza, per fi, 130 anys després de la creació d’aquest periòdic de referència dins i fora del Principat. És, sens dubte, una fita d’excepcional importància cultural, social i política en les terres veïnes.
Del País Valencià estant, aquests avanços es veuen i es viuen amb certa distància i tímida admiració. O també podríem confessar que ens provoquen enveja i frustració. I no només perquè els catalans tenen al seu abast una oferta àmplia i plural en la llengua pròpia, sinó, i sobretot, perquè han tingut el coratge, els pebrots i els dallonses de bastir un espai comunicatiu propi. Els cinc diaris esmentats han estat impulsats i reforçats per empresaris catalans, s’han obert a altres negocis afins (de l’editorial a l’audiovisual) i han estat animats i sostinguts per polítics de tot signe i pelatge (en el govern i en l’oposició) i per activistes i ciutadans conscients que per forjar un discurs propi cal proveir-se de les eines necessàries per impulsar-lo com més lluny, millor.
Resulta lamentable que una societat en essència emprenedora com la valenciana haja arribat al punt de dependència i sucursalisme actuals, també en l’àmbit de la comunicació. Necessitem altaveus propis
En comparació a aquell desplegament de mitjans, els valencians només trobarem als quioscos una única pàgina en la nostra llengua; una pionera, voluntariosa, heroica però anecdòtica i residual pàgina: la secció “Panorama” de Levante-EMV. I si esquifit és aquest reducte per a parlants indígenes (som molts els qui voldríem una versió sencera en valencià), més preocupant resulta que no disposem ja de cap diari netament nostre, creat ací i sostingut per accionariat autòcton. On estan els nostres empresaris quan se’ls necessita?
Resulta lamentable que una societat en essència emprenedora com la valenciana haja arribat al punt de dependència i sucursalisme actuals, també en l’àmbit de la comunicació. Necessitem altaveus propis que ens ajuden a reflexionar, a avançar, que generen respecte, prestigi i consciència de pertanyença col·lectiva. Però no està tot perdut. A falta d’un diari en paper als quioscos, a la xarxa funcionen iniciatives tan absolutament imprescindibles com la que acull ara aquestes línies, i que amb valentia fiscalitzadora i esperit propositiu poden ser el germen de projectes més grans si ens els creiem i hi apostem. Polítics en campanya, empresaris en crisi, conciutadans indignats: espavilem i fem créixer el potencial que tenim, perquè si no ens proveïm d’un espai propi, només ens quedarà la resignació de compartir el que ens vulguen concedir altres, amb interessos forans.