Aquesta setmana passada, s’ha escrit una pàgina trista en la història de la comunicació. El tancament dels repetidors de la Televisió de Catalunya per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), a causa de les multes del Consell contra aquesta entitat, és un capítol més de la crònica negra escrita pel govern del PP contra la nostra llengua. Persecució, desídia i abandó. Aquests són els qualificatius que descriuen la política de Francisco Camps contra als mitjans de comunicació en valencià, llevat de RTVV, és clar. ctona.
Aquesta setmana passada, s’ha escrit una pàgina trista en la història de la comunicació. El tancament dels repetidors de la Televisió de Catalunya per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), a causa de les multes del Consell contra aquesta entitat, és un capítol més de la crònica negra escrita pel govern del PP contra la nostra llengua. Persecució, desídia i abandó. Aquests són els qualificatius que descriuen la política de Francisco Camps contra als mitjans de comunicació en valencià, llevat de RTVV, és clar. L’acaçament del Consell contra ACPV per impedir les emissions de la televisió catalana és un greu atemptat contra la llibertat d’informació i l’espai de comunicació en la llengua autòctona.
Malauradament, es un exemple entre tants del que està passant en altres sectors comunicatius. Amb un discurs xenòfob anticatalà, el Consell està afavorint de forma conscient la castellanització de l’espai comunicatiu valencià, deixant la nostra llengua contra les cordes de la inanició. Malgrat que avui hi ha més de 170 mitjans en valencià, és un sector feble i minoritzat. Pel que fa a la premsa, a hores d’ara tenim un centenar de periòdics no diaris en valencià, la majoria d’ells editats per associacions, els quals sumen una tirada d’eixida de 409.000 exemplars. Però malgrat que la xifra és aparentment elevada, solament el 9% de la població llegeix premsa en valencià.
La premsa en valencià sobreviu gràcies al voluntarisme dels editors i periodistes que n’estan al front. Pateix invisibilitat social i marginació de les institucions. Per altra banda, l’ús del valencià en la premsa en castellà és escàs, llevat de casos dignes i meritoris com Levante-EMV i El País, que editen pàgines especials en valencià.
El conflicte lingüístic, atiat encara per la dreta, genera actituds de rebuig vers la llengua normativa. I el que és pitjor, la Generalitat no recolza suficientment els mitjans. Contrasta l’ajuda de 120.000 euros que donà en 2010 el Consell per al foment del valencià en els mitjans enfront els 7 milions d’euros que aportà Catalunya, els 5,7 milions del País Basc i els 3,5 milions de Galícia. I fins i tot Astúries, amb 415.000 euros, supera amb escreix l’ajuda valenciana. El Consell sols mima RTVV, perquè serveix els seus interessos polítics de control informatiu, sense preocupar-se massa de l’onerós deute de més de 1.100 milions d’euros que té l’ens ni de la situació de penúria econòmica que està provocant en la indústria audiovisual valenciana.
La manca d’ajudes institucionals i la marginació publicitària d’alguns poders polítics, ha provocat en els últims anys la desaparició de bastants periòdics emblemàtics, com és el cas de L’Avanç, Crònica de la Vall d’Albaida o Quinze Dies de la Safor, mentre que Saó i un bon grapat publicacions petites estan vivint una situació econòmica molt delicada. Ens agrade o no, pel fet de ser el valencià una llengua minoritzada, la seua supervivència passa per regular un model de suport de la llengua en els mitjans semblant al que s’està fent al País Basc, Catalunya o Galícia. I d’això els partits polítics de les Corts Valencianes haurien de prendre nota.
Els mitjans en valencià són una indústria i un patrimoni cultural que cal protegir i preservar. Calen polítiques públiques de comunicació per part de la Generalitat que ajuden a redreçar la situació. Però aquest camí és difícil que a hores d’ara l’encete el Consell. L’apagada de la Televisió de Catalunya és la prova evident que el Consell no li importa una part de la ciutadania valenciana. Amb un govern com aquest no ens fan falta invasors. El mal d’Almansa el tenim dins de casa. Si Jaume I alçara el cap no dubtaria dir en dir-li a Camps i els seus consellers: Vergonya cavallers, vergonya!