Les opinions que habitualment llegim a la premsa conformen visions del món emparades en la llibertat d’expressió que es pressuposa en una societat democràtica.
Les opinions que habitualment llegim a la premsa conformen visions del món emparades en la llibertat d’expressió que es pressuposa en una societat democràtica. La tolerància és un dels valors en què s’assenta aquesta llibertat, tanmateix alguns fan la seua lectura cínica d’aquesta tolerància, com ocorre en el cas del polític i advocat García Sentandreu (Levante-EMV, 13/1/2012) en l’apartat d’opinió i participació.
Si hi teniu curiositat, consulteu l’hemeroteca. Aquest personatge, obsessionat a perseguir aquell que no pensa com ell, acusa de mentir al grup Compromís perquè ha demanat el reconeixement del valencià com a llengua oficial en el parlament europeu i aquest reconeixement afecta uns 10 milions de persones que comparteixen la mateixa llengua, com tothom sap i la filologia internacional reconeix.
En les seues paraules “...Bloc-Compromís habla de los 10 millones que, según ellos, hablamos catalán. Y como esta sociedad es, tan científicamente tolerante, por no llamarle de otra manera, pues no les corremos a gorrazos a toda esta panda de renegados y embusteros… “. Ho escriu en castellà, com fa habitualment, ja que no ha trobat encara una ortografia satisfactòria per al “seu valencià” particular.
Però, quin és l’historial d’aquest personatge tan tolerant? Un passat falangista i un present mediàtic carateritzat per agressions verbals i físiques a polítics, periodistes i professors, un activisme violent persistent com es demostrà en l’última agressió a la FNAC de València, en la presentació d’un llibre que retratava gent de la seua corda, una usurpació populista i demagògica de la causa valencianista, que segons ell està en mans d’impostors.
No és l’única cas que es pot citar. Sorprén que l’alcalde de Vila-Real, en un acte electoral del PP previ a les eleccions autonòmiques, intente expressar-se en valencià, siga escridassat pels concurrents que li exigeixen que parle en castellà, i, a continuació, María José Català, actual consellera d’Educació, demane disculpes anticipadament, per si en diu alguna en la seua llengua materna, el valencià, que considera “un defecte personal”. Quin era el nivell de tolerància i “valenciania” del assistents a aquell acte?
Per a entendre per què passen aquestes coses en el segle XXI al País Valencià, cal preguntar-se si la transició d’un règim totalitari de pensament únic, com fou el franquisme, a l’actual monarquia parlamentària fou tan modèlica com alguns pensen, o si aquesta transició no va ser especialment dissenyada per mantenir l’estatus d’una part de la societat que s’hi sentia còmoda i no volia renunciar al seu poder d’influència.
La llibertat d’opinió i d’expressió en una societat madura empara qualsevol posicionament, fins i tot aquell que qüestiona el sistema de representativitat democràtica, les grans majories absolutes (que són prou relatives si es fan els percentatges sobre el cens electoral real), dóna opció a pensar en formes d’organització i pensament republicanes, sobiranistes, autonomistes i d’altres. Fins i tot dóna opcions a l’ultradreta, que tan còmoda se sent en l’ampli ventall d’emissores de TDT on s’hi desfoga diàriament.
Com que els mitjans de comunicació generalment es mouen dins allò que és jutja políticament correcte, també posen límits a l’expressió lliure d’idees i això va calant en la societat. Ara bé, ens podríem preguntar si els qui clarament inciten al racisme lingüístic, o, en el nostre país, exhibeixen un antivalencianisme ferotge, mereixen alguna tolerància. Si el silenci d’algunes institucions polítiques i judicials, no n’és còmplice. Si les llibertats culturals, nacionals o individuals no són una circumstància històrica temporal; i, que, si no es defensen, de la mateixa manera que es denuncien els intents d’ofegar-les, no estaríem afavorint un clima propici al totalitarisme i al feixisme.