Que a Espanya hi ha un gran nombre de polítics amb representació—ja siga autonòmica, espanyola o europea— que es trobarien més còmodes en la “España una” que en la més plural que arreplega la Constitució Espanyola de 1978, és de sobra conegut.
Que a Espanya hi ha un gran nombre de polítics amb representació—ja siga autonòmica, espanyola o europea— que es trobarien més còmodes en la “España una” que en la més plural que arreplega la Constitució Espanyola de 1978, és de sobra conegut. Solen ser els mateixos, no obstant açò, que consideren la carta magna intocable, encara que se n’obliden quan justifica —com va succeir despús-ahir— que s’avance en la pluralitat de l’estat. La possibilitat, posada en pràctica dimarts passat, d’emprar qualsevol de les llengües cooficials de l’estat al Senat arriba amb més de tres dècades de retard respecte al text constitucional, però alguns, en lloc de celebrar-ho, han muntat en còlera.
Els casos més cridaners són els de representants d’autonomies com la nostra, en les quals conviuen dues llengües, i que reneguen de la pròpia, la llengua materna de molts dels seus conciutadans, que ara rep, en el reduït àmbit de la cambra alta, el tractament que la nostra democràcia deia que els garantia. En el cas valencià, no han sigut pocs els que, en lloc d’assumir la mesura amb la naturalitat o l’alegria que seria d’esperar, han considerat que el valencià i les altres llengües podrien seguir rebent el maltractament institucional.
El senador Pedro Agramunt considerava la mesura un “error innecessari”, i també es va poder escoltar ahir dirigir dures crítiques a l’ús de la nostra llengua en la cambra, a l’antic líder d’Unió Valenciana i ara membre del PP acomodat en l’europarlament, José María Chiquillo, que basava la crítica (com molts dels seus col·legues), en la despesa que suposa. El conseller Serafín Castellano preferia, com altres membres del Consell interpel·lats, optar per la diplomàcia i responia vagament que tots “estem absolutament orgullosos de parlar el valencià però també el castellà en el mateix nivell”. No obstant açò, el valencià que hi va anar més lluny en les seues crítiques va ser Esteban González Pons.
El projecte d’emprar les llengües cooficials es limita, per ara, al Senat.
El sotsecretari de Comunicació del Partit Popular ha criticat l’ús de les llengües cooficials al Senat afirmant que “els espanyols no tenim una autoestima tan baixa com la que desprenen els nostres senadors amb els seus auriculars”. Per si la seua postura no havia quedat clara, en un comentari a la seua pàgina de Facebook ha afirmat que ell parla i, de vegades pensa, en valencià, però que no comparteix “l’espectacle” ofert al Senat. A més, Esteban González Pons ha defensat l’ús del castellà com a llengua oficial, tot arribant a afirmar que, “si no existira, hauríem d’inventar-lo”.
La polèmica sobre l’ús de les llengües cooficials deriva, en teoria, del cost en traductors i logística que suposa esta mesura, sumat a l’actual conjuntura de crisi econòmica. Tanmateix, la iniciativa té un cost de 11.950 euros per sessió parlamentària -uns 350.000 anuals-, quantitat que no representa ni tan sols l’1% del pressupost anual de la cambra alta. Això sí, l’excusa econòmica ha servit per enfrontar els partits nacionalistes amb el Partit Popular i també per dividir el si del grup socialista. A hores d’ara no es coneix cap cas, entre els polítics que han criticat la mesura pel seu cost, que haja renunciat a cap dels privilegis econòmics que li brinda el seu càrrec, per a alleujar les penúries del país.
Malgrat les crítiques, este projecte no deixa de ser una bona inversió per construir l’Estat de les Autonomies i mostrar la pluralitat cultural d’Espanya fent gala d’una tolerància que pocs diputats han demostrat al Senat. Tal com afirma Iñaki Anasagasti, senador del PNV, el fet de que l’ús de les llengües cooficials en el ple del Senat siga “tema de burla” trenta anys després de l’aprovació de la Constitució, significa que l’estat de les autonomies “no està acceptat” a Espanya. I és que el que suposa un honor per als diputats nacionalistes, expressar-se en la seua llengua pròpia, sembla ser un maldecap per a altres, com el mateix González Pons.
El projecte d’emprar les llengües cooficials es limita, per ara, al Senat. No obstant això, Esquerra ha impulsat una proposició de llei al Congrés, amb el suport de CiU, PNV, CC, BNG i Nafarroa-Bai, per garantir-ne l’ús també als escrits i les intervencions al Ple i les comissions parlamentàries del Congrés.
L’objectiu d’esta iniciativa és reprendre la pràctica que es va adoptar en l’anterior legislatura amb Manuel Marín com a president i que només va estar vigent tres setmanes. La coneguda com “Fórmula Marín” permetia als diputats fer una breu introducció de les seues intervencions en una llengua cooficial sempre que anara acompanyada de la seua traducció al castellà perquè les seues paraules pogueren ser incorporades pels taquígrafs al Diari de Sessions. En qualsevol cas, mesures com la que s’ha posat en marxa al congrés són les que realment permeten que tots aprenguen a respectar la diversitat lingüística i a estimar les nostres llengües. Alhora que assenyalen els que no ho fan.