Moviments socials
Acció educativa del STEI i STEPV a Guatemala
L’educació com a forma de neocolonialisme: Guatemala, un exemple de neoliberalisme.
Article de Darío Martínez Montesinos.
Tolstoi deia en Anna Karenina que totes les famílies felices s’assemblen, i que, en canvi, les desgraciades ho són cada una a la seua manera. Alguna cosa similar succeeix amb l’educació d’arreu del món. L’educació de les elits és molt semblant siga quin siga el país; tanmateix, la dels pobres, la dels més desfavorits, és injusta, i aquesta injustícia, tot i que compartint el mateix origen, es manifesta en aspectes molt diversos.
Ningú no posa en dubte que l’educació és un element primari de socialització i que sempre conté algun grau de reproducció i de control social. En el cas de l’Amèrica Llatina i, especialment, a l’Amèrica Central podem considerar les últimes reformes educatives com a instruments d’un neocolonialisme ideològic que serveixen com a mitjans per a conformar una nova realitat d’acord amb els interessos socioeconòmics dels grups de poder estrangers, en la major part estatunidencs. Els grups oligàrquics, agrupats en xarxes familiars, segueixen posseint el poder polític, econòmic, militar i, en definitiva, social, des de l’època colonial, com ha posat de manifest, centrant-se en Guatemala, la professora de la Universitat Complutense de Madrid, Marta Casaús, en el seu últim llibre Guatemala: linaje y racismo. Aquestes famílies oligàrquiques actuen com els representants d’aquests interessos estrangers, que els defenen com a font del seu propi poder al llarg de la història. Com assenyalava Eduardo Galeano, la realitat i els llibres mostren que el subdesenvolupament llatinoamericà és una conseqüència del desenvolupament alié.
El nou paradigma d’educació neoliberal s’ha implantat a l’Amèrica Llatina quasi sense oposició, sense debat i sense diàleg com, d’altra banda, resulta coherent amb la seua filosofia de pensament únic i amb la seua retòrica del llenguatge. Ningú no pot estar en contra de la igualtat, de la qualitat, de la llibertat, etc. El problema està a analitzar què entén el neoliberalisme per tots aquests conceptes o si sota el concepte/significant s’amaga un significat diferent, no reconegut socialment per la majoria i que, per tant, construeix una realitat sistemàticament basada en la manipulació conceptual. Si les polítiques educatives neoliberals troben un context cultural més propi dins dels marcs socioeconòmics d’Occident i, així i tot, no en tots els països igualment, no és el cas dels països centreamericans, on s’estan forçant aquests nous dogmes educatius i pedagògics en contextos socioeconòmics fortament diversos a la cultura d’origen del context on van nàixer.
Si les conseqüències a Europa de tots aquests nous processos en l’educació són preocupants, encara podem qualificar de més alarmant, si això és possible, la implantació d’aquests paradigmes a l’Amèrica Central. No es pot entendre l’educació i les últimes reformes a Guatemala sense fixar la nostra atenció en els EUA i, en particular, en l’omnipresent USAID (Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional), les funcions de la qual van més enllà de la distribució de l’ajuda a l’exterior, ja que actuen com un autèntic organisme de pressió per a la implantació de les polítiques a favor dels interessos dels EUA. No hi ha document ni programa educatiu a Guatemala que no s’haja realitzat a l’empara de la USAID. No pretenem afirmar que existeix un pla maquiavèl·lic per a inocular una ideologia perversa, sinó que ens trobem, més prompte, davant la tendència natural i històrica d’exercir el domini i la influència a través de l’exportació de la ideologia hegemònica. Com apunta Mónica Salazar Viñes, psicòloga social, investigadora de la Universitat Rafael Landívar i autora del capítol sobre Gautemala de l’obra recentment publicada Reescrituras de la educación pública desde Centroamérica, “des de 1954 el Ministeri d’Educació a Guatemala és un departament dels EUA i no és necessari ocultar-ho, perquè és una cosa que es ven com a bona per al país. L’última reforma educativa mastega tot el que els EUA dicta”.
Un altre dels elements fonamentals per a entendre l’educació en aquest país i a Llatinoamèrica, és el pes, la força i la influència de les esglésies evangèliques que augmenta dia a dia. Va ser a partir dels anys setanta quan la USAID va començar a afavorir la penetració massiva a Guatemala d’institucions evangèliques que es van involucrar en l’educació i van començar a castellanitzar els mestres de comunitats indígenes, introduint massivament aquestes noves esglésies, ideològicament afins a la cultura capitalista i a les seues polítiques neoliberals, d’una banda, i, de l’altra, més aptes per a afavorir el control social i la subordinació al poder establit per l’exèrcit en aquests moments. Un producte d’això el trobem en el general Efraín Ríos Montt, responsable del major genocidi de l’Amèrica Llatina entre els anys 80-83 amb l’assassinat de més de 200 mil persones, en la majoria indígenes, en poc més de díhuit mesos. En ell coincidien tots els poders, els terrenals i els divins, ja que com a general dirigia el país, i com a pastor fonamentalista de l’Església Verb, una secta pentecostal d’índole calvinista, interpretava la paraula de Déu els diumenge als seus conciutadans sense distinció entre càrrecs: la dictadura de la Bíblia i la metralleta. Resulta anecdòtic que passara de director d’un col3legi evangèlic a dirigir el país el 23 de març de 1982. Però, per què aquesta necessitat d’introduir altres esglésies si ja hi havia la catòlica? Precisament, aquesta era la qüestió. Alguns moviments catòlics, especialment els jesuïtes, havien començat, al seu torn, un procés de castellanització en altres comunitats. Aquesta nova forma d’entendre la fe, alliberadora, no alienadora, de la Teologia de l’Alliberament es va plasmar, al seu torn, en noves visions pedagògiques alliberadores de la mà de Paolo Freire i del Centro Intercultural de Documentación fundat a Cuernava (Mèxic) per Ivan Illitx, on van confluir un gran nombre d’intel·lectuals amb noves propostes pedagògiques crítiques. Aquestes noves visions, que se centraven en conceptes com la justícia social, l’educació alliberadora i la necessitat de prendre consciència, van ser la base sobre la qual es van formar moviments com l’Ejército Guerrillero de los Pobres, que va participar en la Guerra Civil de Guatemala fins a la signatura dels acords de pau en 1996.
Aquestes noves visions no només van ser vistes amb recel al principi i posteriorment castigades pel Vaticà, sinó que van ser considerades subversives i combatudes, com hem assenyalat, per la nova ideologia dominant de la mà dels EUA com a element clau per a evitar revolucions en aquest continent. Francisco R. de León Santizo, secretari general del Sindicato de Trabajadores del Magisterio de Chimaltenango, SITRAMCHI, ens explica que lluny de semblar un episodi passat de la història, aquesta lluita entre visions pedagògiques i ideològiques és viva. Afirma que en els acords de Pau, signats pel govern de Guatemala i la Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalteca, es van comprometre a reconéixer la identitat dels pobles maia, xinca i garifuna, i a “adoptar una sèrie de mesures per desarrelar l’opressió i la discriminació, que han patit els pobles indígenes, negant-los el ple exercici dels seus drets i la participació política”; per contra, qui fa complir tots aquests acords?, qui dirigeix de facto l’educació a Guatemala?, la USAID.
En la pràctica, això suposa la derrota de les pedagogies progressistes, amb el que això implica, entre altres coses, per a la presa de consciència de les comunitats indígenes. Tot el nou marc ideològic de la cultura individual i de l’èxit està relacionat directament amb la introducció de les esglésies evangèliques, més propícies a les pedagogia per objectius i a les visions competitives de l’escola, enfront de les visions pedagògiques crítiques representades per Paolo Freire de base social. Un altre punt important per a entendre l’abast de les concepcions neoliberals de l’educació a Guatemala dins d’un procés globalitzat per a l’Amèrica Central ens porta a la Declaració de Brasília del 16 de setembre de 2011. Allí, a instàncies del Banco Interamericano de Desarrollo es va constituir la Red Latinoamericana d’Organizaciones de la Sociedad Civil per l’Educación, REDUCA. Però, qui són aquests representants de la societat civil? “Empresaris per l’educació”, aquest és el nom de l’organització de REDUCA a Guatemala, el Perú i Colòmbia. A la resta de països membres es repeteix el mateix tipus d’organització, grups empresarials amb diferents noms com la Fundación Empresarial per al Desarrollo Educativo de El Salvador. Si canviem en la declaració el terme societat civil per grup empresarial, entenem, realment, l’abast i la intenció de l’associació. Aquest “control social” sobre l’educació, la seguretat i la salut no és altra realitat que la privatització dels últims sectors públics. Només cal fer un volta per la capital de Guatemala per a ser conscient que la falta de seguretat ha generat l’expansió de les empreses de seguretat privada que, a més, es troben en mans d’alts càrrecs militars. La funció de l’Estat es redueix a garantir l’oferta educativa i, per tant, la lliure competència en el mercat. REDUCA es constitueix així en un autèntic lobby de pressió sobre els governs llatinoamericans representant les idees neoliberals propiciades des dels EUA a través de diferents organitzacions. L’associació d’“Empresaris per l’Educació” de Guatemala es va crear, no obstant això, molt abans de conformar REDUCA, en 2002, a proposta del Programa de Promoció de la Reforma Educativa a Amèrica Llatina i el Carib, PREAL. Aquest és un altre dels elements necessaris per a conformar el puzle de sinergies que es mouen després de les reformes educatives. El PREAL és el programa educatiu d’Inter-American Dialogue, per a la qualitat de l’ensenyament i el desenvolupament de les habilitats i competències a Llatinoamèrica. Aquest think tank amb seu a Washington es dedica a l’anàlisi política al llarg del continent americà basat en la figura dels experts que analitzen, intercanvien, avaluen i recomanen l’adopció de mesures en els diferents camps d’actuació, com és el cas de l’educació. En el seu web oficial podem llegir, a propòsit del desenvolupament d’habilitats en els sistemes educatius: “La idea és dissenyar i implementar programes que siguen més motivats per les necessitats del mercat, més integrats amb les noves tecnologies i més interrelacionats amb els ocupadors en aliança amb el Banco de Desarrollo de América Latina”. Entre les seues publicacions, són clau els seus informes de seguiment sobre les polítiques educatives als diferents països, en els quals s’analitzen i s’assenyalen les reformes necessàries que posteriorment en major o menor grau els governs, si són proclius, adoptaran. Encara que assenyalen en nombroses ocasions i informes que un dels seus principals objectius és el debat obert i informat sobre educació, la realitat és que les seues anàlisis no ofereixen altra visió que els postulats neoliberals com a única possibilitat: privatització del sector, transferència de la responsabilitat de l’estat a l’àmbit personal sota l’etiqueta “descentralització de l’administració”, visió de l’educació com a formació de mà d’obra a través de pedagogies per objectius com l’educació per competències, etc. És a dir, visió unilateral sota un discurs conceptualment manipulat.
Des de fa ja molts anys STEPV està involucrat en la cooperació amb Llatinoamèrica a través de diferents accions, entre les quals hi ha la formació docent del professorat a Guatemala en col·laboració amb l’ONG Ensenyants Solidaris d’STEI. Són molts els professors que impartim cursos de formació en línia com una forma de col·laborar i intercanviar experiències amb companys que fan tots els possibles per donar dignitat a una professió que es desenvolupa, sovint, en situacions extremament complicades. Alguns dels companys que impartim aquests cursos durant l’any, viatgem a l’estiu a Guatemala per impartir-hi el curs presencialment. No cal explicar que es tracta d’una experiència que és tan enriquidora o més per al cooperant. És, en definitiva, un acte de generositat i, sobretot, de justícia.
En conclusió, el model neoliberal d’educació a Guatemala i a l’Amèrica Central és una estratègia, per un costat, ideològica i neocolonial per a generar una realitat d’acord amb els interessos i beneficis occidentals, i, per una altra, és la resposta històrica enfront de les pedagogies crítiques que van ser la base de moviments revolucionaris, conformant com diu Mónica Salazar “un sistema històric de desigualtat incompatible amb l’emancipació en tots els sentits”. Per aquesta raó, us anime a unir-vos-hi i a participar com a cooperants en la formació i en l’intercanvi de recursos per al foment de la democràcia, de l’esperit crític i de l’emancipació com a motor del canvi a Llatinoamèrica i com a pedra angular d’un sistema educatiu universal.
Normes d'ús