El Sindicat col·labora fent aportacions en la millora a l’atenció de les persones amb trastorn mental greu.
Hem d'anar eliminant etiquetes que contribueixen a l'exclusió social d'aquests malats
El 31 octubre es va reunir la Mesa Sectorial de Diversitat Funcional per Trastorn Mental Greu (TMG), presidida pel Director General de Diversitat Funcional Antonio Fernando Raya.
Després de fer la presentació, el Director General ens va informar de que el pressupost per a l’atenció a persones amb TMG ha crescut un 40%, malgrat les dificultats financeres, conseqüència de l’infrafinançament del País Valencià per part de l’Estat.
Les organitzacions presents, entre les quals es troba la INTERSINDICAL VALENCIANA, vam treballar temps enrere sobre un document que se’ns havia proporcionat prèviament sobre centres i equips d’atenció adreçat a aquests malalts, així com la formació del personal que els ha d’atendre. Des del Sindicat vam incidir en les garanties d’una formació suficient del personal educador i/o monitor, perquè adquireixen els coneixements necessaris sobre salut mental, a més d’insistir en que cal utilitzar una terminologia moderna i no la que estava en el document. Sols així anirem eliminant etiquetes que contribueixen a l’exclusió social d’aquests malats, com per exemple: “trastorn bipolar”, en lloc de “malaltia maniac-depressiva” o “trastorn esquizotípic” en lloc de “psicosi” que és un terme que indueix al rebuig social i que a més, ja no figura en el DSM (Diagnòstic and Estadístic Manual) i que és l’utilitzat arreu del món a tots els països per psiquiatres i psicòlegs per a la diagnosi dels trastorns i malalties de caire psicològic i/o mental.
A més a més, es va acordar definir al personal per grups de titulació a fi de que no hi hagueren dubtes sobre la formació que han de tenir les treballadores i treballadors del sector.
També es va acordar que havia d’haver un Equip de Recolzament Social Comunitari o, com l’anomenen en castellà en el document “Equipo de Apoyo Social Comunitario (EASC).
La resta de la reunió va tractar sobre detalls tècnics, com ara, els serveis necessaris en les residències, amb un màxim de 20 usuaris, respectant les ja existents que superen aquesta xifra o l’obligació de que hi hagués servei de menjador a tots els centres de dia.
Finalment la Intersindical va fer una apreciació a la qual no va saber donar resposta l’administració i que, ens du a pensar, que pot ser un problema que no tenen previst abordar a curt termini: què passa amb els malats mentals greus que no s’aconsegueix rehabilitar per a la seua inclusió de nou en la societat?.
El paradigma imperant de la “antipsiquiatria” va arribar a les institucions ja fa molts anys i propugna la rehabilitació i inclusió dels malats mentals en la societat. Això està molt bé!, però no diu què fer amb els fracassos terapèutics, que són molts.
Aquestes persones, sobretot si no tenen un recolzament social, com per exemple una família que se’n faça càrrec, sovint acaben demanant almoina pels carrers. S’estima que hi ha almenys un 50% d’aquestes persones excloses de la societat, malvivint pels carrers i que estan reconeguts com a malats mentals.