Drets laborals
8M, trenquem amb la precarietat, tornem als carrers!
La precarietat laboral té cara, fonamentalment, de dona. És ara més important que mai reivindicar-nos com a treballadores amb drets, de valoritzar les feines que realitzem, de fer que la corresponsabilitat siga responsabilitat de tota la societat.
La desigualtat laboral no és neutral des del punt de vista del gènere: les dones tenim més dificultats per a accedir a un lloc de treball i, quan ho fem, rebem menys salari que els homes i ocupem menys llocs directius. A més, dediquem molt més temps a cuidar de la nostra casa i la nostra família, sovint en detriment del nostre treball -perquè demanem reduccions de jornada o excedències-, o del nostre temps lliure, al qual també hi tenim dret. Trencar amb les estructures de discriminació i desavantatge requereix un gran esforç col·lectiu de reflexió i proposta, moltres voltes combinada amb la protesta. D’açò en sap molt el moviment feminista. Però, a més cal una decidida voluntat política per posar-hi remei amb lleis pensades en clau feminista que poguen fer front a les moltes desigualtats que patim. Desigualtats que són fruit de la simbiosi perfecta del patriarcat amb el capitalisme i el colonialisme, conformant un sistema depredador de vides i de territoris.
Tot comença ben prompte, perquè la llosa dels estereotips de gènere es diposita damunt de les nostres esquenes fins i tot des d’abans de nàixer, i, encara que totes la carreguem en alguna mesura, compartir el pes amb milers de milions no fa que siga menys pesada. I, a més, algunes han de carregar més pes que altres depenent de, per exemple entre molts, el seu origen, edat, orientació sexual, o de si tenen alguna discapacitat. Compartim un comú denominador: se’ns ensenya que hem d’agradar i que hem de cuidar, però se’ns oculta que el preu que hem de pagar és altíssim.
Tot açò provoca en nosaltres una situació de vulnerabilitat que té un reflex directe en el nostre pas al món laboral. Així, les xifres d’ocupació revel·len moltes dades preocupants. Per les dones, de manera genèrica, és més difícil accedir a un lloc de treball, i això que sóm més als estudis superiors i obtenim millors notes. Les que són mares, a més, veuen disminuïdes les oportunitats d’aconseguir un treball, mentre que en un home la paternitat produeix directament l’efecte contrari. Clarament, el que per a ells és un avantatge, per a nosaltres és un obstacle. Per què passa? Perquè el que en un home s’interpreta com a senyal de responsabilitat, en una dona s’interpreta com a temps perdut per l’empresa: som nosaltres, majoritàriament (o les iaies i iaios) qui portem les criatures a l’escola, al centre de salut, al parc…; som nosaltres les que no tenim tanta disponibilitat horària per estar treballant fins tard o en caps de setmana i festius; som nosaltres les que acabem fent dobles i triples jornades a costa de la nostra salut física i mental. La corresponsabilitat és, per tant, el gran repte que té la societat per fer que les dones no paguem sempre les hores que implica cuidar.
Cuidar és essencial per la vida. Això les dones ho sabem més que ningú. De fet, ho fem més que ningú. I és precisament per això que els treballs feminitzats estan tan infravalorats: són cosa de dones, i, com a tals, no mereixen bons salaris ni condicions dignes. El sistema no vol que les lliçons de la pandèmia perduren. Ho hem vist, per desgràcia, tant en l’empresa privada com en les administracions, que no han emprés mesures necessàries per acabar amb la precarietat en els sectors eminentment feminitzats. Sanitàries, treballadores de la neteja, de l’indústria alimentària, caixeres de supermercat, investigadores, encaixadores de fruita, periodistes, aparadores de calcer, mestres, cuidadores de residències de gent gran… totes essencials i totes en precari. Trenquem amb això, trenquem amb la precarietat, lluitem pels nostres drets laborals i socials, tornem als carrers!
El comentari no està disponible a l'entrada d'aquest canal.
Normes d'ús