Des de l’aprovació pel Consell de Ministres de la pujada del salari mínim interprofessional (SMI) de 900 a 950 €, hem estat testimonis de com, als mitjans de comunicació, es produïa un autèntic allau de crítiques, per part de diferents sectors empresarials, productius o polítics, que vaticinen l’apocalipsi. Una més.
Afirmen que la pujada del SMI a 950 € mensuals no és viable pels nostres sectors productius i que, això, comportarà una desacceleració del creixement de l’ocupació, quan no, l’augment de l’atur i la fi d’amples sectors d’activitat productiva d’arreu de l’Estat. Es suposa, que aquest auguri es basa en l’hipotètic entrebanc a la competitivitat dels nostres sectors productius, per la pujada dels costos salarials.
Per Intersindical Valenciana, aquesta afirmació és gratuïta i no exempta d’intencionalitat: gratuïta, perquè no entra en el fons sobre quines són les veritables causes per les quals el nostre sistema productiu no pot assumir, de ser cert, eixe cost salarial i, és intencionada, perquè deliberadament es pretén fer recaure sobre la part més dèbil, els treballadors i treballadores, el pes del benefici empresarial.
La primera qüestió sobre la qual cal incidir, és si els increments dels costos salarials que suposa la pujada del SMI són o no assumibles pel nostre entramat productiu. Si parem l’atenció que els 950 € de mínim establerts són per una jornada completa de treball, és a dir, 40 hores de treball setmanals, l’hora de treball es retribueix amb 5’9 euros. Una quantitat ridícula si tenim en compte el cost de la “cistella de la compra”; la qual cosa fa pensar, això sí, subjectivament, que les lamentacions d’alguns sectors empresarials són certament exagerades.
Ara bé, si seguim indagant, potser aquesta apreciació subjectiva no ho siga tant. En aquest sentit, és obligat preguntar-se per què el sector empresarial espanyol no pot assumir 950 € de SMI i, en canvi, l’empresariat francès o alemany si que pot assumir salaris mínims que superen els 1500 € i és, ací, on està la clau de volta: o es confirma que la patronal té una certa tendència al melodrama o hauran de reconèixer la seua responsabilitat per mantenir sistemes de producció obsolets, amb una baixa productivitat, que els incapaciten per competir en mercats internacionals en preu i qualitat dels productes.
El que és ben cert, és que, en el context europeu, l’establiment de salaris mínims interporfessionals prou més elevats que l’espanyol, no son un obstacle per mantenir la competitivitat del seu sistema productiu; per tant, les causes de la escasa competitivitat de les nostres empreses i, per derivació, la hipotètica desacceleració de la creació de l’ocupació o, la supervivència de determinats sectors productius no està en funció de la pujada d’un 5% en el SMI, sinó que caldrà cercar-les en altres àmbits: sistemes d’organització del treball, tecnificació, qualificació del treball, comercialització i distribució dels productes, etc. Àmbits que són de (in)competència exclussiva de la patronal i que, res tenen a veure, amb el salari mínim dels treballadors i treballadores.
En qualsevol cas, des d’Intersindical Valenciana sempre hem pensat i així ho defensem, que ja hi ha prou de repercutir sobre el salari dels treballadors i treballadores, el manteniment del benefici empresarial i que és l’hora d’homologar el SMI amb el dels països econòmicament capdavanters de la Unió Europea. Per tant i en eixe sentit, valorem favorablement la pujada del SMI a 950€, encara que ens sembla una pujada modesta; raó per la qual, seguirem, però, insistint, perquè al llarg de la legislatura s’arribe als 1200 € o al 60% del salari mig.
Seria convenient que alguns sector socials i polítics parlaren menys, escoltaren quan la ONU o la Comissió Europea alerten de que no és possible que la cinquena economia d’Europa mantinga els nivell de pobresa actuals i reflexionaren un poc, només un poc, sobre la seua responsabilitat.