Drets laborals
La pujada de l’SMI de 2021 no és un avanç en la dignificació del salaris
Intersindical Valenciana considera que manca determinació i sobra por en matèria laboral
En 1980 l’Estat espanyol va ratificar la Carta Social Europea que, en síntesi, pretén garantir els drets socials i econòmics fonamentals per a la població de la Unió Europea. Així, en el seu article 4 reconeix el dret dels treballadors i treballadores a una remuneració digna i suficient que permeta a les famílies un nivell de vida decorós i, en aquest sentit, per frenar l’extensió dels salaris en el nivell de pobresa, el Consell Europeu va establir com a referència una retribució mínima del 60% del salari mitjà del conjunt de treballadores i treballadors de l’estat membre.
A l’Estat espanyol aquesta retribució mínima ve determinada pel Salari Mínim Interprofessional (SMI) i històricament s’ha situat molt per sota del 60% del salari mitjà. De fet, hem d’esperar a 2020 per arribar als 950 € en 14 pagues, quan el salari mitjà està, per aquest mateix any, en 1923 €. Per tant, el 60% equivaldria a un SMI de 1153 €; és a dir, el SMI se situa en 2020, 200€ per sota de les recomanacions de la Unió Europea.
Si a aquesta insuficiència del nostre SMI respecte dels estàndards europeus afegim que, el salari mitjà a l’estat espanyol és dels més baixos de l’Europa dels 15, on només superem a Portugal i Grècia, tenim un escenari de precarietat salarial evident que afecta especialment als salaris més baixos. Justament els que pretén protegir la Carta Social Europea.
És per això que, si l’increment de l’SMI acordat per a 2021 és de 15 euros mensuals, un 1.6%, poc avancem per assolir eixa fita del 60% del salari mitjà. És més, si tenim en compte que l’IPC actual està en un 3’3 % d’augment, no és que no avancem, sinó que retrocedim en poder adquisitiu dels salaris més baixos no regulats per conveni col·lectiu, agreujant, encara més, la precarietat salarial. Un fet que, si cal, afecta més a determinades Comunitats Autònomes com el País Valencià, on la variació de l’IPC és superior a la mitjana de l’estat.
D’altra banda, també cal assenyalar que l’increment de l’SMI està per sota dels increments retributius pactats als convenis col·lectius i, en conseqüència, tampoc aquesta dada contribueix a reduir l’escletxa entre l’SMI i el salari mitjà.
Per tot el que hem exposat és fàcil arribar a la conclusió que la pujada de l’SMI per a 2021 és a totes llums insuficient per avançar en la consecució de la fita de dignificar els salaris més precaris, marcada per la Carta Social i per les institucions europees. Ara bé, la pregunta és per què un govern que s’ha compromès a homologar l’SMI al 60% del salari mitjà en aquesta legislatura i unes organitzacions sindicals que, per definició, defenen els interessos de la classe treballadora, renuncien a aquest objectiu.
La resposta és senzilla: manca de determinació i molta por a la reacció de la patronal, que com era d’esperar no s’ha sumat al pacte. Al parer d’Intersindical Valenciana la crisi econòmica derivada de les mesures de control de la covid-19 ens obliga a ser prudents. Entenem, però, que amb una previsió d’increment del PIB superior al 6% per enguany, el fet d’albirar la recuperació de la situació econòmica prèvia a la crisi a molts pocs anys vista i l’arribada dels fons de recuperació de la UE, dibuixen un escenari favorable perquè l’economia de l’estat puga assumir aquesta aspiració, sense que supose un entrebanc a la recuperació.
El problema és que la patronal sempre es mira el melic i prioritza els beneficis empresarials per sobre de qualsevol compromís social, aplicant el mantra que si es recupera l’economia donarà peu a un efecte dòmino que beneficiarà el conjunt de la societat. Un mantra fals com ha quedat acreditat amb la crisi de 2008 i que posa en primer pla l’egocentrisme de la classe empresarial i l’aplicació de la recepta fàcil de fer recaure sobre els costos salarials la responsabilitat del manteniment de la competitivitat.
Tal vegada seria el moment que la patronal explicara per què la cinquena economia de la Unió no pot, en teoria, suportar costos laborals homologables als que assumeixen els seus col·legues d’Europa equiparables. No ho faran perquè no els interessa, però que no ens venguen fum, perquè entre les moltes raons que ho podrien explicar no està la del llast de les nòmines de les treballadores i treballadors. També seria el moment de fer més explícit el suport de la classe treballadora a les iniciatives governamentals que suposen avanços en aquesta direcció per contribuir a dissipar fantasmes.
Normes d'ús