Malgrat les modificacions positives en la redacció original de l’article 19, fruit de les pressions de les mobilitzacions del personal interí promogudes per Intersindical Valenciana en el marc estatal de la Confederació Intersindical, suprimint la limitació a tres anys dels nomenaments d’interinitat, l’article 19 continua sent una bomba de rellotgeria pels empleats i empleades públics, per la qualitat dels serveis públics i per la capacitat de gestió en matèria de personal del Consell i dels Ajuntaments valencians per les següents raons: exclou la possibilitat de procedir a la contractació de personal temporal als sectors no considerats essencials i centralitza les polítiques en matèria de personal, al supeditar la contractació de personal temporal dels sectors essencials a l’aprovació del ministeri competent.
El disseny de l’estructura territorial de l’Estat contempla, a grans trets i administrativament, tres nivells, central, autonòmic i local. Pel que fa als serveis públics, aquesta model organitzatiu preveu que cadascun dels nivells té assignades unes competències i unes responsabilitats per la gestió i administració dels serveis públics transferits, amb la finalitat d’apropar l’administració i els serveis als ciutadans i ciutadanes, així com garantir, des d’eixa mateixa proximitat, l’eficiència i la qualitat en la prestació dels mateixos.
Per tant, són les administracions autonòmiques i locals les que coneixen, des de la realitat del dia a dia, quines són les necessitats que tenen per oferir uns serveis públics de qualitat i com gestionar els recursos disponibles per aconseguir-ho. Tot i tenint en compte els límits a la despesa pública, que venen determinats pels Pressupostos Generals de l’Estat.
Una part fonamental dels recursos la constitueix el capital humà, els treballadors i treballadores públics, que des de la gestió o la prestació dels serveis són els responsables últims d’atendre les necessitats de la població i, en conseqüència, és categòric afirmar que, correspon a les administracions competents en cada servei públic i no a l’administració central, decidir com gestionar de forma eficient al seu personal, establint les necessitats i prioritzant-les.
En aquest context, la imposició de la autorització prèvia del ministeri corresponent, per procedir a la contractació de personal temporal, vulnera l’autonomia de gestió, organitzativa i de decisió de les administracions autonòmica i local que són, al cap i a la fi, les responsables de la prestació de la majoria del serveis públics.
A més, des d’un punt de vista de la prestació del servei, pot tenir un impacte força negatiu, en el sentit que complica la tramitació burocràtica del procés de provisió temporal dels llocs de treball, endarrerint la seua cobertura o, posant-se en la pitjor de les situacions, la autorització pot ser desestimada, si el criteri que apliquen els ministeris és l’econòmic i no l’assistencial; supòsit coherent amb la política de reducció de la despesa pública.
Des d’Intersindical Valenciana, considerem que el text definitiu de l’article 19 dels PGE 2017 és un atac als serveis públics, perquè afecta directament a les disponibilitats de la plantilla encarregada de la gestió o la prestació directa del servei públic, bé excloent la contractació temporal d’amples sectors en el primer cas o bé, comprometent la eficiència en la contractació temporal i, potser, denegant-la en el segon cas.
Si tenim en compte que, actualment, les plantilles d’amples sectors dels serveis públics estan exhaurides i funcionant amb serveis mínims, qualsevol entrebanc a la cobertura temporal de les incidències per vacant o substitució, pot esdevenir en una rèmora pel manteniment de la qualitat en la prestació dels mateixos, a més d’una sobrecàrrega del personal que, sense dubte, afectarà negativament als destinataris d’aquests serveis, els ciutadans i ciutadanes.
Per últim, vist el resultat de la tramitació de l’article 19, entenem que l’Acord per la Millora de l’Ocupació Pública, signat pel Ministre d’Hisenda, Cristobal Montoro, i les organitzacions sindicals CCOO, CSI-F i UGT queda en paper mullat, doncs si per un costat podríem considerar, fent una lectura generosa, que es guanya en estabilitat de l’ocupació, per l’altra, es perd i de forma alarmant, en condicions laboral, precaritzant el treball diari dels empleats i empleades públics i qüestionant la mateixa prestació del servei.