És important tindre lleis, però més important encara és dur-les a la pràctica, i això implica interès polític i recursos institucionals per garantir els drets de les dones
Com cada dia, però hui especialment, Intersindical Dones reivindica la garantia dels drets sexuals i reproductius de les dones tant a casa nostra com a la resta del món.
La taxa d’interrupció voluntària de l’embaràs es va situar en 9,47 dones per cada mil al País Valencià, amb un total de 8.523 dones en 2019: quasi dos punts per sota de la mitjana estatal. De 2020, encara no n’hi ha dades oficials, però tot apunta que la xifra serà menor, en tant que el confinament va representar una autèntica carrera d’obstacles per poder avortar. L’altra cara de la moneda són els territoris de l’estat no s’han practicat avortaments en 30 anys (és el cas de Palència, Zamora, Àvila, Segòvia, Terol, Conca, Toledo, Càceres, Ceuta i Melilla). Denunciem que més de 6000 dones es desplacen anualment a altres zones per a avortar, i molt sovint en clíniques privades.
En ple segle XXI, la violació dels drets reproductius, la discriminació i exclusió, els càstigs físics i les amenaces de presó són el modus operandi del sistema patriarcal a països com Polònia, el Vaticà, Malta, Andorra, Nicaragua, la República Dominicana, El Salvador, Bolívia, els Emirats Àrabs, Aràbia Saudita, Afganistan, Argèlia, Malàisia, i un massa llarg etcétera. Els drets de les dones tarden en arribar i costen molt d’esforç d’aconseguir.
Onze anys han passat ja des de la llei Orgànica 2/2010 de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs i encara no s’ha implementat, cosa que demostra la manca de voluntat política per la nostra salut sexual i reproductiva. Així, aspectes cabdals queden pendents, com ara:
-La informació i l’educació afectiu sexual i reproductiva en els continguts formals de el sistema educatiu
-L’accés a mètodes segurs i eficaços que permeten regular la fecunditat, ja que els anti-conceptius solen estar fora del sistema de salut i, en tindre preus elevats, no són accessibles a totes les dones
-L’eliminació de tota forma de discriminació, amb especial atenció a les dones amb algun tipus de discapacitat, a les quals se’ls ha de garantir el seu dret a la salut sexual i reproductiva, i establir per a elles els suports necessaris. Així, és necessària l’educació afectivo-sexual específica que puga previndre abusos i que fomente l’autonomia personal i, a més, cal eradicar l’esterilització forçada que encara es produeix, i que pot tapar abusos
-L’educació sanitària integral i amb perspectiva de gènere sobre salut sexual i salut reproductiva. Cal fer notar que, encara que l’informe ombra del Conveni d’Istanbul la recull, la formació amb perspectiva de gènere no figura en pràcticament en cap dels currículums de medicina o infermeria
Mancances com aquestes ens demostren que és important publicar normatives, però més important encara és dur-les a la pràctica, i això implica interès polític i recursos institucionals. Quines són les conseqüències d’aquesta deixadesa institucional? Desconeixement, clandestinitat i per tant, insensibilització ciutadana cap a l’avortament.
Davant aquesta situació, Intersindical Dones exigim:
-que cap religió impose la seua doctrina per damunt dels drets de les dones
-La retirada de l’obligatorietat de l’permís dels i les progenitors perquè les menors d’edat puguen avortar
-Que l’avortament sigua lliure, gratuït, de qualitat i que estiga garantit per la sanitat pública
-Una educació afectivo-sexual a tots els nivells socials i educatius
-l’accés lliure i gratuït per a tota la població dels mètodes anticonceptius, també les dones amb discapacitat
-que es tinguen en compte els nostres drets humans com a persones, com a dones: nosaltres legislem sobre els nostres cossos
La lluita de les dones pels nostres drets sexuals i reproductius és global. L’aliança entre dones és forta i ens donem suport les unes a les altres. Juntes vencerem a aquesta societat patriarcal que es creu amb el dret a decidir sobre els nostres cossos.