Notícies
In memoriam
Amb cada nou atac del masclisme, a moltes i molts de nosaltres ens envaeix el descoratjament, però continuem en els carrers, en les xarxes, cridant o guardant silenci, denunciant. De vegades no ens ixen les paraules. Només som capaces de dir In memoriam de totes les víctimes del masclisme que mata. Per elles, per totes.
Ahir, la tremenda imatge de l’execució en directe d’una dona afganesa acusada d’adulteri ens va conmocionar. Afganistan és un país -com tants d’altres- on ésser dona és un estigma que es paga amb la tortura, l’abandó, la mort.
Zero inversió en igualtat, óptim rendiment del masclisme que mata.
Però encara que ens sentim lluny d’aqueixa terrible realitat afganesa, en l’estat espanyol la violència masclista segueix actuant dia a dia. Les xifres d’assassinats varien entre les 28 víctimes del còmput oficial i les 65 de fonts extraoficials. Un desfasament fàcil d’entendre. El primer només considera els casos contemplats dins de la Llei Integral 1/2004: relacions de parella o ex parella. El segon va més enllà: femicidis íntims, familiars, menors, víctimes col·laterals, dones prostituídes, robatori, violència econòmica i casos dubtosos. Tots ells, oficials o no, tenen un comú denominador: l’assassinada és una dona, víctima d’un masclisme que la discrimina, insulta, oculta, intimida, viola, acaça, maltracta, tortura, mata.
A penes han passat uns dies del femicidi de Palautordera (Barcelona), la víctima del qual va ser apallissada en el carrer per la seua parella i morta l’endemà passat a conseqüència d’aquesta brutalitat en l’hospital, i ara mateix acabem de tenir notícia de l’assassinat d’un menor a Las Palmas a les mans del seu pare, per a escarment de la seu ex dona, mare del xiquet.
“El xiquet que es va estavellar amb el seu pare, és posible que fora apunyalat.” El pare suposadament ho havia apunyalat primer, després ho va ficar en el cotxe i es va estavellar amb ell davant del domicili de la mare, no sense abans fer-li una trucada de telèfon per a alertar-la i que poguera veure l’espectacle en viu i en directe. Els sembla una pel·lícula de terror? La realitat és pitjor que la ficció, molt més quan parlem de violència masclista, on la virulència dels atacs és tremenda. És el rearmament del patriarcat, és el masclisme en el seu estat més pur i violent campant a plaer.
Tenim clar que contra la violència masclista hi ha que educar en igualtat. Però el govern ha determinat que açó siga una cosa que depenga de la voluntarietat del professorat. També portem anys denunciant que la llei integral no s’ha desenvolupat, ni es farà. Perquè és una qüestió de recursos. I ara, a més, amb les retallades en tots els serveis públics a veure qui inverteix en igualtat.
“No és moment de polítiques d’igualtat”, aquest raonament tan estúpid ho diu fins i tot qui es creu una persona igualitaria. Clar, ara hi ha coses més importants. Sempre les hi ha hagut i les hi haurà. Per això continuem contant víctimes un dia i altre.
Les xifres segueixen pujant, a pesar dels intents d’ocultar la realitat per part del govern, disfressant amb terminologia diversa el que no es pot ocultar: que la violència masclista segueix sent la primera causa de mort prematura de les dones.
Sabeu quantes dones han estat assassinades en l’estat espanyol des de l’any 1999? Ni més ni menys que 854. Una realitat a més que comporta milers de criatures que han quedat sense mare i de les quals no sabem res.
Normes d'ús