La gravetat de la situació actual de crisi ha deixat al descobert la contradicció existent entre els beneficis econòmics i l’estat de benestar.
A més, es parla de crisi econòmica, financiera o ecològica… però fa anys que existeix el que el feminisme anomena la crisi de la cura, conseqüencia de la incorporació de les dones al món del treball remunerat, que no ha vingut acompanyada de la dels homes en els treballs domèstics i de cura.
La crisi ha afectal a les dones que tenen que asumir més treballs domèstics i de cura
Aquests treballs, que continuen realitzant quasi en exclusiva les dones, si es comptabilitzaren suposarien el 50 % del PIB a escala mundial.
L’envelliment progressiu de la població, la privatització de serveis públics amb les polítiques neoliberals, l’augment de càrregues i responsabilitats en les dones amb la consegüent precarització de les seues vides posen de manifest la insostenibilitat del sistema actual de repartiment del treball.
Les dones, abans de l’actual crisi, ja estaven en una situació de desigualtat respecte als homes, per la qual cosa la crisi no ha fet, sinó, agreujar més encara aquesta situació. Les propostes aportades des de l’economia feminista –entre d’altres, coresponsabilitat i inversió en serveis públics com educació, sanitat, dependència– han sigut ignorades. Una llàstima, perquè aquesta era una bona ocasió per a replantejar un sistema econòmic basat en la desigualtat.
Si a l’inici de la crisi, a l’Estat espanyol, s’insistia que l’atur afectava més els homes, ja que havia incidit més en els sectors més masculinitzats, com ara la construcció o el metall, hui podem veure que sectors feminitzats com la restauració, la sanitat, l’educació o les administracions públiques, han patit retallades molt grans i han deixat moltes dones en l’atur o en condicions laborals precàries.
Segons l’EPA, en el tercer trimestre d’enguany, la taxa d’ocupació dels homes se situa en un 67,2 % enfront del 52,8 % de les dones. Però, a més, al País Valencià el salari de les dones és un 28 % més baix que el dels homes, la qual cosa també repercuteix en els imports de les prestacions per atur (un 11,8 % menors) i les futures pensions (un 29,1 % menors) que les dels homes.
Queda palés, doncs, que la crisi està afectant de forma especial les dones que han d’assumir més faenes domèstiques i de cura, ja que, quan l’economia familiar entra en crisi, el primer que es fa es llevar l’ajuda externa que hagen pogut tindre les dones i que s’ha hagut de pagar –per la falta de serveis públics–. De més a més, en molts casos, l’únic salari que està entrant en les familíes és el de la dona. Curiós comprovar que –malgrat estar desocupat tot el dia– l’home no assumeix ni el treball domèstic ni la criança i cura de les criatures.
La reforma laboral i l’acord social i econòmic han deixat les dones en situació de desprotecció, tant en el món laboral, com en la jubilació. Si deia que en molts casos l’únic salari que entra en les llars és el de les dones, a més han de treballar en condicions precàries, en economia informal o sotmeses a l’arbitrarietat de l’empresari.
El desmantellament dels serveis públics per raó de l’austeritat necessària en el context de crisi està agreujant cada vegada més les desigualtats de gènere i portant a una situació precària milers de dones. I ací no hi ha discriminació per edats. Perquè tant se val que les dones siguen joves –sense esperança de trobar treball–, com majors, de les quals, una de cada quatre, viu en el llindar de la pobresa.