Drets
Intersindical Dones participa a la primera Trobada d’Organitzacions de Dones de Colòmbia i l’Exterior
La reunió ha tingut lloc el dissabte 23 per la vesprada i han participat més de 20 organitzacions
Aquest dissabte ha tingut lloc la primera trobada internacional d’organitzacions de dones de Colòmbia i l’exterior, convocada per la Colectiva de Mujeres Refugiadas, Exiliadas y Migradas, i dedicada al desplaçament transnacional. La reunió s’ha articulat de manera multidisciplinar, ja que el desplaçament transnacional s’ha de tractar des de diferents punts de vista: jurídic, acadèmic, laboral, polític, social i psicològic.
En la trobada, s’ha posat de manifest, amb testimonis de dones que estan a Colòmbia i que estan a l’exili, que l’impacte de gènere en el conflicte de Colòmbia és innegable, tant allí com fora de les seues fronteres. Les dones han patit especialment la càrrega de la guerra, que dura ja més de 60 anys. Allí, en les seues comunitats, el cos de moltes lidereses ha sigut un més dels camps de batalla, han estat perseguides pels paramilitars i, en massa casos, ho han pagat amb el desplaçament forçós o, fins i tot, amb la vida.
Però, per desgràcia individual i col·lectiva, l’exili no posa fi tampoc a les discriminacions que pateixen les lidereses: els països de refugi sovint esdevenen un engranatge més de la maquinària que les oprimeix i que les vol silenciar. Per començar, les normatives per sol·licitar asil polític són tan restrictives i laberíntiques que acaben sent totalment inútils, ja que les circumstàncies que les obliguen a fugir no entenen ni de paperassa ni de terminis. Les dilacions burocràtiques europees ofeguen a les persones que donen la cara i la vida en la lluita pels drets humans en el món. I això provoca que moltes hagen d’eixir a correcuita de sa casa, sense els papers en regla i, per tant, sense ser comptabilitzades com a refugiades ni exiliades polítiques.
A açò, cal afegir, la precària situació laboral de moltes lidereses, que són figures socials de primera magnitud a les seues comunitats colombianes, amb un gran bagatge polític i reivindicatiu, però que ací no són reconegudes com mereixen. Les dones s’han hagut de reinventar i sovint han deixat de banda la seua professió, ja que els problemes de reconeixement de titulacions acadèmiques les obliguen a començar des de zero en un context totalment diferent al seu. Les oportunitats que els països de destí oferim a aquestes dones excepcionals són quasi sempre treballs de feines domèstiques sense contracte. Així paguem en Europa a les persones que lluiten per la democràcia: tancant a autèntiques lleones en les gàbies de les nostres cases. Per això té encara més valor la seua força i dignitat, ja que continuen treballant per tindre incidència política i poder contribuir en els moviments socials del seu país d’origen i el seu país d’acollida.
En la trobada, s’han denunciat els incompliments dels acords de pau, que després de quatre anys de signatura, no s’han complert per part del govern de Colòmbia. La manipulació institucional ha desdibuixat els consensos fins al punt que ni tan sols es compleix el que dictamina la Cort Constitucional. N’hi ha, sense dubte, un gran deute del govern amb les dones víctimes del conflicte colombià. I també n’hi ha un silenci còmplice dels estats, que no s’impliquen veritablement en la defensa dels drets humans ni exigeixen rendició de comptes a Iván Duque.
Espais de reflexió i aprenentatge com aquest resulten enriquidors i absolutament necessaris per poder donar veu a les silenciades, a les represaliades, a les desterrades, i per prendre consciència de la importància de la sororitat entre dones i de la cooperació entre els pobles. Cal, sense més demora, que la solidaritat internacional s’active de manera decidida i sistemàtica amb aquestes dones, i amb el conjunt de persones defensores dels drets humans de Colòmbia. I això passa per la reparació, la visibilització i el reconeixement de drets ací i allí.
Comentaris
Mentre mani l’ome la dona no estará ahon es mereix i aixo es la realitat.
Normes d'ús